" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

Alpinisme, una visió en clau de dona

Ja fa prou temps que volto per muntanya ja sigui lligada a una corda, amb peus de gat, grampons, piolets o simplement fent travessa i amb companys d'allò més variat, però amb un denominador comú, gairebé mai són dona. Escalant en roca he trobat forces noies i cada cop més solvents, però en alpinisme el cupo és redueix dràsticament. No em pregunteu els motius, tot i ser fémina no sé per què el que tant em motiva a mi deixa força indiferent a la resta de les meves companyes de gènere.




Tant se val, al final escales amb gent amb qui t'hi avens, amb qui tens bona sintonia i està tant motivat com tu, evidentment que sigui home o dona és el de menys, el que valores és l'amistat i la confiança que fa que funcionis com a cordada. Al final fer determinat tipus d'activitats és qüestió tant d'actitud com d'assumir cert compromís i això és absolutament personal. Això no treu que si ets dona en aquest món ets un bitxo raro amb el conseqüent cúmul d'anècdotes que vas acumulant al llarg del temps. La majoria són divertides, com quan a l'arribar al cim del Taillon, després d'escalar la seva cara nord, la cordada que surt darrere nostre ve directa cap a mi, em donen la mà i amb un posat d'allò més seriós em feliciten. En un primer moment penses que són ganes de compartir l'alegria del cim, però la meva sorpresa es converteix en diversió quan m'espeten: - portem tota la paret corrents darrere vostre, hem vist que eres noia i ens hem dit, ara els atrapem i no ho hem aconseguit, chapeau! Altres em van empipar en determinat moment, però ara les recordes amb carinyo, perquè evidentment certes persones no donen per més.



Sense anar més lluny, escalant a Galayos el senyor Cesar Perez de Tudela (alias Medallon), després de recordar-nos que gràcies a ell els catalans vam tenir la primera guia d'escalada de Montserrat, em mira de dalt a baix i em deixa anar la perla: - no si esto ya no es lo que era, ahora hasta las mujeres se atreven a escalar. Certs encontres senzillament m'indignaren i quan hi penso encara m'emprenyo, com quan pujàvem a escalar el diedre nord del Margalida i trobem un esquiador fent travessa que ens mira i al dir-li on anaven li diu a en Josep sense solta ni volta. - ni se t'acudeixi anar amb ella que de ben segur que us fareu mal. Salvant les distàncies, s'ha de reconèixer que ser cordada femenina té certs avantatges, el dia que amb la Maria vam baixar de la Ven-Suri-Ben no vam haver de muntar cap ràpel, la cordada que ens precedia ens va cedir generosament les seves cordes i de propina ens va convidar a berenar. Per no dir el comitè de benvinguda que ens esperava dalt del cim del Canigó quan amb la Núria hi vam arribar després de fer la cresta, amb la conseqüent sessió de fotos de tots els que feia estona que ens observaven i celebració amb “pastís” inclòs.



Les batalletes són divertides, però no deixen de reflectir una realitat: a muntanya les dones acostumem a ser anècdota i la major part dels casos se'ns veu com una extensió de la part masculina de la cordada. No puc negar que hi ha casos en que és cert, però no cal fer-ho extensiu, per sort aquesta visió certament masclista cada cop és menys freqüent i fa temps que no hi topo. Per això, l'altre dia fullejant el llibre d'escalades al Valle de Tena em va sorprendre trobar el següent comentari lloant les virtuts d'un sector d'escalada: Un lugar ideal para preparar unas buenas viandas si vamos acompañados de nuestras mujeres o novias, ya que mientras nosotros escalamos podrán vernos. I sí, reconec que està fet sense cap mala intenció i això és el que em va emprenyar més de tot, que pressuposin que si ets dona no tens cap més feina que mirar-te els homes com escalen. Com deia el Capità Enciam: els petits gestos són importants, així doncs aquesta petita reflexió que avui m'ha vingut de gust compartir amb tothom que tingui la paciència de llegir-se la parrafada. Ens veiem a les parets!

15 comentaris:

albertganxets ha dit...

hola Laura
d'aquí a poc en conec una que t'apretarà per enfilar-vos.
Sortosament cada dia sou més noies !

Robert ha dit...

M'agrada molt el comentari. Tinc la sort d'haver après escalada i muntanya amb dones (de les anecdòtiques). L'última que he conegut, és la típica història: Noia coneix a noi que escala; Noia comença a escalar;i no tant típic Noia busca un curs d'escalada per ser independent ¡¡¡

paca ha dit...

laura:el sexe no inporta,inporta la persona...sino mira la Silvia vidal:ens dona 1000 voltes a tots els bigwaleros!!!!

al cesar perez de tudela ni putu cas:apart de feixista es un mata-companys-de cordada(millor no acostar-s`hi
el sexe si que importa,però això es unaltrte tema....SALUT I AMUNT!!!!

TRanki ha dit...

Laura, amb tot el respecte..igual et mous en crecles estranys ( tot i que són encontres casuals com dius)...o potser es que aquest país esta ple de bocamolls...ni tant sols si pensés el que pensava el capullo de l'esquiador, espetar-ho així es d'imbècils i maleducats no?

Del TUDELA, com diuen, ni cal parlar-ne...no devia conèixer en Semir...

TE'ls deus haver trobat tots alhora o es que el món dels alpinistes està plè de vamitosos?

NO m'imagino a nigú vacilant una noia que fa un 8a...que curiós, deu ser que ara els frikis són/m els educats?

Salut i endavant, passant de tot. Igualment no considerar-te diferent , tu mateixa, pel fet de ser noia ja és el pas més important, passant de fer-los el joc!!

Salut

Bullarolas ha dit...

Hi ha de tot a la vinya del senyor i el masclisme està tan arrelat en les nostres maneres de fer i desfer que sovint ni ens n'adonem.

És cert que hi ha menys dones escalant i massa vegades ho fan a remolc dels seus "novios". Però també és cert que sou força més discretes i que moltes "bones" escaladores renuncïen a entrar a l'star system pel simple fet de ser dones. (Tot i la gana insaciable de les revistes)..

I non m'estranya que us montin els ràpels i us convidin a berenar (i el que calgui!!!). A mi, segur que també me'ls deixarien muntats (o no)... Ja saps com funciona la llei de l'oferta i la demanda!!!)

Maria y Pepe ha dit...

Hola Laura,
No vale la pena, te lo digo yo que he escalado con muchos; Todos en general son un poquito machistas, y sobre todo si son Dinosaurios como el Tudela.
Me explico: Si eres mujer y escalas de primera, se pican. Si vas de segunda con desconocidos, ellos te suben pero con no sé que intenciones ocultas!!. Y por último, si escalas con tu pareja posiblemente haya bronca por el reparto de largo, por algo no correcto...,
En fin, yo creo que en la montaña hay espacio suficiente para todos los géneros, y que cada uno es libre de hacer lo que le venga en gana, respetando al prójimo ya sea mujer o hombre.
María

laura pi ha dit...

Albert,
quina por que em dones... ja veig que m'hauré de posar les piles, però per mi encantada! Ens veiem aviat.

Robert,
el fet que cada cop hi hagin més variants és el millor senyal, amb ganes i il·lusió el de menys és el gènere. Felicitats per les mestres!

Paca,
tens tota la raó del món, el sexe és important en un sol ambit, en la resta el que compta és la persona. Ara que de ben segur que tu amb els 45 kilos de la silvia no hi ha qui t'atrapi per les parets jejeje! Per cert, ja te'n recordes que tenim una birra pendent de fa temps.

Tranki,
totes aquestes batalletes són resultat d'uns quants anys de voltar i per sort de bocamolls ben poquets, però alguns (i no diré noms..) valen per deu. Si d'una cosa estic contenta del balanç d'aquests anys és que els companys amb qui escalo tant els és que sigui noi o noia, per ells soc un més de la cordada.

Bullarolas,
haig de ser sincera i a vegades el masclisme té alguna ventatja, com que et muntin els ràpels jejeje. Val a dir que en aquest temps he anat coincidint amb noies davant les quals em trec el barret, per la manera que han anat evolucionant i afrontant nous reptes, però com bé dius només les coneixen a casa seu. Enveja sana és el que m'han donat aquestes persones i una motivació enorme.

Maria,
guapa i lo bé que ens ho passem quan escalem plegades. Com bé dius a la muntanya hi ha espai per a tothom i per tot menys els mals rotllos. Tenim que tornar a fer cordada i aquest cop deixarem els Pepes a casa preparant-nos la paelleta jejeje. Molts petons!

Salut, fred i alegria!!!

Gatsaule ha dit...

Laura, força d'acord en el què expliques, però cada vegada menys. I els Alps n'estan plens de noies fent alpinisme, i del compromès de debò! Suposo que mica a mica ens hi anirem acostant....

Curiosa la geografia de la major part de comentaris despectius....

Anònim ha dit...

felicitats per tot plegat,el post ,els comentaris,el saber estar a l'alçada i demes.
nomes una recomanaçio d'un amic per acabar !llegeis-te el ke per mi es un dels millors i mes motivadors llibres de tota la historia alpina.free climber de una tal Lynn Hill.
una abraçada.
sergi.Alella.

Anònim ha dit...

Felicitats per l'article i per ser com ets.
Tot plegat "una" 10!
Una abraçada!

laura pi ha dit...

Gatsaule,
doncs sí, als Alps és on més noies he trobat fent alpinisme, escalada o el que sigui i de forma absolutament autònoma, però també és cert que els francesos en el tema muntanya ens porten decades de ventatja. Esperem que aquesta tendència vagi a més. Ei, no havia parat atenció al detall de la geografia... cadascú que tregui les seves conclusions.

Sergi,
merci per tot i prenc nota de la recomanació, ja n'he llegit alguns de Destivelle, Chantal Maudit, Chus Lago i d'altres, però de Lynn Hill encara no. Serà una nova adquisició per la biblioteca!

Pere,
que em faras posar vermella!!!! Moltes gràcies, però tot plegat no té més misteri que fer el que t'apasiona i et motiva. A veure quan coincidim en alguna paret jeje.

Salut, fred i alegria

Anònim ha dit...

En tot el que dius tens raó, pero és una visió subjectiva. Si ens hem d'agafar als fets, és que, malauradament, hi han poques dones que tinguin suficients coneixements/ambició per ser autosuficients en activitats técniques de muntanya. Poden ser molts motius o un de important, pero sense conèixer estadístiques crec que és així. De fet, independentment del grau, només conec a una noia que faci glaç de primera i és l'autora d'aquest article, felicitats.

laura pi ha dit...

Bones company,
tot intentar ser objectiu no deixa de ser una reflexió molt personal del que m'he trobat en aquest temps. Independentment de tot, la muntanya sempre m'ha aportat molt i això crea una mena d'adicció que fa que cada cop t'impliquis més i vagis plantejant-te nous reptes. És veritat, som poques noies a muntanya i no cal ser un estadista per adonar-se'n, esperem que poc a poc la tendència canvii.

Salut, fred i alegria!!!

Unknown ha dit...

Sense comentaris. Simplement genial. Enhorabona Laura!

laura pi ha dit...

Hola Carla,
suposo que aquestes reflexions ens les hem fet un dia o altre totes les que ens belluguem per muntanya amb cordes i ferralla a l'esquena. De ben segur que també deus tenir anecdotes i batalletes per l'estil, així que ja tenim excusa per quedar i me les expliques mentre escalem plegades que ja fa prou temps que no compartim corda!!!
Molts petons xula.
Salut, fred i alegria