*** Cascada di Valmiana, III/3+, 250m, Valnontey, Cogne, Itàlia

dijous, 21 de gener del 2009
Com fer-ho per què una cascada amb tan sols mitja hora d'aproximació acabi tenint-ne el triple? molt fàcil, simplement una petita falta de coordinació o de logística, com li vulgueu dir. Sortim de bon matí apressant el ritme a veure si fem passar el fred, el nostre objectiu és la via Acheronte, una encaixonada goulotte gelada a la dreta mateix de la Patri o sigui ben endins de la vall. Avancem un parell de cordades matineres que s'encaminen a cascades més properes, de grau mig i per tant força freqüentades com són il sendero del Troll o la Valmiana, a tocar una de l'altra, llargues, ben formades i força atractives, una bona opció pels propers dies.

Ja coneixem el camí i avui no ens embadalim amb les estructures glaçades que pengen arreu així que en una hora som a la vertical de la via, nomes queda remuntar una llarga pendent nevada fins l'entrada del barranc i aquí comencen els dubtes. Hi ha neu, massa neu i la goulotte és absolutament colgada, només aflora el gel en curts trams, valorem i ràpidament passem al plan B: qualsevol de les cascades que hem vist de bon matí. Girem cua i en poc més de mitja hora ja estem intentant decidir quina de les dues escollides té menys gent, il Sendero només té tres o quatre cordades esperant al primer llarg, sense comptar les que ja hi ha per dalt, així que cap a Valmiana, fàcil oi!

No duem ressenya, però així a cop d'ull no deuen ser més de cinc llargs i l'últim força encaixonat, realment fa bona pinta. Ara que no tot són flors i violes, també hi ha un parell de cordades, però sembla que van per feina. Aiss i pensar que si ens hi haguéssim adreçat directament segurament hauríem estat els primers, en fi... com a mínim hem fet un bon escalfament!

En el temps d'equipar-nos ja ens està tocant el sol, que bé avui no passarem fred, tot un luxe inesperat. Afinem l'oïda i avui sembla que toca escalar amb anglesos, seguirem practicant idiomes. En Josep va per feina i tal com la cordada que tenim davant acaba el llarg tira amunt, però els anglesos estaven abans i també hi van, per sort la cascada és prou ampla i permet el pas de dos cordades alhora sense masses inconvenients.

L'únic problema és que per sortir de la línia de tir dels anglesos s'ha de tirar pel més dret, de fet ja ens va bé i en Josep gaudeix com un nen barallant-se amb la verticalitat i esquivant algun que altre projectil.

En Jordi no acaba de veure clar això de fer una cascada amb tanta gent per davant i opta per una discreta retirada, així que quan en Josep crida reunió volo cap amunt disposada a espavilar i escalar el més ràpid que em permetin les forces.

Mentre en Josep m'espera intrigat a la reunió a veure que eren tantes maniobres de corda, però quan em veu aparèixer sense en Jordi ja no pregunta més. Bé avui tornem a ser cordada de dos i no ens cal parlar massa per decidir l'estratègia a seguir. Ara ve un tram fàcil, rampes de neu interrompudes per curts murs gelats així que ensamble i a volar cap dalt.

Avancem sense problemes a la cordada d'anglesos i com qui diu fem dos llargs del tiron fins plantar-me al peu d'un ressalt força més llarg que els anteriors on hi ha vàries persones reunides. Estic al·lucinant, si això ja està així un dia qualsevol no vull ni pensar quanta gent pot haver-hi un cap de setmana!

Recupero en Josep que està acabant de pujar i mirant la següent tirada amb cara entre divertit i sorprès. Prenem paciència i deixem que acabin de pujar una altra cordada d'anglesos que pel que sembla han decidit fer un curset en aquesta cascada i piquen amb tanta força que no sé si ens deixaran alguna cosa per nosaltres i ves per on els altres que esperen resulten ser lleonesos, el primer cop en deu dies que trobem algú del país. Fem petar la xerrada i a la que acaba el bombardeig de la cordada precedent anem amunt.

Per no destorbar els lleonesos tornem a tirar pel dret, però ja ens va bé i així de pas li donem un punt d'interès a una cascada on has de buscar la verticalitat. El darrer llarg és el tram encaixonat que s'endevinava des de baix, quina bona pinta que fa, però en Josep es demana el seu torn i no puc dir-li que no que ja fa estona que em va al darrera.

És bonic, una mena de diedre on alternen trams de neu gelada amb ressalts de gel transparent. Els lleonesos pugen a la par que nosaltres i anem la mar d'entretinguts, podríem dir que la d'avui és una cascada social. Per no perdre el ritme rapelem tots plegats i acabem fent unes birres al bar, el millor final per aquesta jornada d'escalada col·lectiva i ves per on que en el bar hi havia un llibre de ressenyes, així que de regalet el croquis de la via!