dilluns, 1 de febrer del 2010
De nou quilometrada cap al santuari glaçat de Gavarnie amb el maleter ple de material i el cap a vessar de projectes. Masses hores conduint per rumiar i filosofar en què dimonis invertim els nostres millors anys. Just estava en aquestes cavilacions que, al passar per Lourdes, no vaig poder caure en pensar en el paral·lelisme que uneix aquesta peregrinació de gent creient que ve d'arreu del món per viure un moment místic de fetixisme religiós. Ho comparava amb molts de nosaltres que anem fins on calgui perquè ens hem enterat que un salt d'aigua ha quedat immóbil i el que és pitjor: estem disposats a jugar-nos el tipos i pujar-nos a sobre d'ell!!! Jo no jutjaré cap religió ni què els pot motivar, jo tab sols demano no tenir que justificar-me constantment davant la societat perquè soc devot de tant gèlida religió.
Total... abans que el dia desperti ja estem caminant per les rampes que porten cap el Soum des Canaus, una paret amagada de mirades curioses, però que si la saps reconèixer és just a la porta d'entrada del poblet de Gavarnie. Aquesta paret ja fa anys que la perseguim i fins ara sempre ens ha estat esquiva. Ara fa pocs dies vam veure per la red unes fotos espectaculars de l'ascensió de la seva via més interessant, el corredor NE. Sabíem que els dies anteriors havia nevat alguna cosa, però no ens esperàvem que la neu ens arribés al genoll. L'aproximació que marca el mestre Mousel de prop de dues hores de ben segur que la doblarem, a més escalar aquest encaixonat i vertical corredor amb tanta neu és com ficar-nos a la boca del llop. Al final el seny s'imposa i desfem les nostres enfonsades passes. Ara en ple dia, al girar la vista enrere ens adonem de l'encertada decissió, el Soum de Canaus no és res més que un inmens merengue!
Som gent de recursos i acostumem sempre a tenir un plan B (i C, D, E...) i quina millor opció que acostar-nos al més gran congelador dels Pirineus, osease... el circ de Gavarnie! canviem material de roca pel de gel i amunt de nou! quan deixem les cases enrere ens sorprén no veure cap vehicle sospitós de tenir les mateixes intencions que nosaltres. El camí al circ, com sempre, ens roba els sentits amb els seus boscos vestits de blanc i qualsevol mostra d'element líquid trasformada en sòlid.
Un cop tenim la majestuosa imatge del circ al nostre davant les nostres sospites es confirmen, els únics xalats que són capaços de venir fins aquí amb la idea d'enfilar-se amb aquesta nevada som nosaltres! A primera vista les rutes més clàssiques semblen escalables, però si som detallistes veiem un sospitós color grissos en elles que ens diu que encara els hi calen engreixar una mica més. De la traça fins a peu de parets no hi ha notícies i no serem nosaltres ,un cop més, els que l'obrin i menys a aquestes hores. Dirigim les mirades amunt i pensem en les boges idees que rondaven pels nostres caps per aquest propers dies en aquest encisador escenari, volíem posar-nos a prova i això incloia alguns vivacs, però la muntanya si la sabem escoltar sempre ens xiuxiueja a cau d'orella i ara ens acaba de dir que siguem pacients i perseverants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada