El primer cop que vaig endinsar-me en aquesta vall va ser per arribar fins als seus llacs. Va ser contra la meva voluntat, ja que jo això de passar fred i penúries mai ho havia vist amb gaires bons ulls. Aquell estiu durant 3 setmanes vam deambular des de l'Aragon fins al Cinca, per valls de bellesa increïble que no van deixar indiferent els meus ulls encuriosits, gairebé sense adonar-me em vaig començar a enamorar de les muntanyes. D'aquesta manera tan poc romàntica va anar el meu primer viatge iniciàtic als Pirineus i d'allò ja fa 20 anys. Aquella va ser el que avui en dia entendríem com una "expedició pesada", 200 persones vestides totes de verd caqui amb mules, camions, orugues i fins i tot armats! eren altres temps, era quan a la gent la segrestaven legalment un any contra la seva voluntat per fer-los homes, per fer la mili! Amb els temps hem guanyat en experiència i depurat l'estil, ara anem "alpins" i sols anem allà on les il·lusions i les cames ens duguin, carreguem només allò que la nostra esquena aguanti i d'armament només duem pacífiques eines esmolades.
En poc més d'una hora de pujada contínua per una ampla i glaçada pista, de cop trobem al girar una corba una espectacular cascada glaçada, no tenim dubtes que és a per la que anem. Ara que la primera visió acollona una mica: una llarga i vertical paret on el gel es fa present per tota ella, a dalt en forma de immensos "mocos" que desafien la gravetat i més avall algunes estètiques línies. Sens dubte la més llarga i atractiva és la cascada de Les Bordes, que agafa aquest nom per les petites construccions de pastors que hi ha al seu davant. Avui no hem matinat gaire precisament i ja hi tenim ficada una cordada, però en res ens adonem que són prou solvents i ràpids i no ens cal fer gaire temps per estar a recer del seus "regalets" que xiulen cascada avall. El primer llarg és el més exigent i el gel tampoc està en el seu millor moment de plenitud o sigui que entrem conservadors i evitem mentre podem els trams més verticals, però a partir de la meitat del llarg cal donar la cara i enfilar per llargs trams a 90º graus. Ara que ben mirat, un cop que anem per feina es gaudeix moltíssim, al final trobem una bonica columna també completament vertical i aquesta sí que és prou picada, ens deixa en una reunió d'espits.
Quan arriba Laura veiem que comença a caure molta neu avall i suposem que és l'altra cordada que ja rapela, efectivament! amb gent així de ràpida dóna gust entrar a fer una via. Ella arriba exultant, tant que es demana el proper llarg i amunt que marxa, potser és la tirada més suau de la via, però que tot i així cal treballar-la de valent. La reunió aquí no existeix i la munta amb cargols al peu d'una gran cortina de glaç.
Torna a ser el meu torn i intento buscar el punt feble per superar aquest vertical esglaó, al final també toca picar de valent durant uns quants metres, però el gel a aquestes hores del migdia és molt agrait i fa que gaudim a cada picada. Poc a poc la verticalitat va cedint fins arribar al punt de trobar aquella inclinació tan malparida que et fa inflar els bessons de tal manera que sembla que estiguis culminant el Tourmalet!
Opto per muntar l'R una mica més amunt d'on està el rapel i així estar el més a prop possible de la darrera dificultat que ens queda, Laura en vista del deplorable estat d'aquest llarg em cedeix molt subtilment el plaer de gaudir-lo de primer. La cordada anterior han enfilat recte pel tram més vertical, però no ho acabo de veure gens clar això de pujar per aquí ara que tant li dóna el sol de la tarda i regalima aigua per tot arreu. 
Al final marxo uns metres a la dreta, per un tram més suau que progressa per un gel de curioses formes, on has de confiar la progressió amunt sobre suaus ganxejos. A mesura que avances vas escoltant un sospitós soroll d'aigua cada cop més creixent fins que al final cal refiar-se dels pocs centímetres de gel que hi han sota els grampons i que aguantin el nostre pes per no ser xuclats cascada endins, o sigui... toca ser carinyós!
L'arribada a la darrera reunió et deixa aquell bon regust de boca de les bones escalades, realment ens ha sorprés, una línia amb una estètica genial i de la que a priori no esperàvem tanta verticalitat mantinguda. Sens dubte una ruta poc coneguda i que el boca-orella tornarà tota una clàssica! després de rapelar amb ensurt de cordes inclòs, arribem al moment mes difícil del dia segons Laura, o sigui... travessar el riu de nou sobre les seves glaçades pedres i passa l'examen amb nota, això de passar rius amb Laura ja no és el que era!
Mentres ens desequipem, recollim trastos i mengem algun ganyip al davant de les bordes, escoltem un soroll atronador, tenim clar on ha estat... els "mocos"!!! efectivament... degut al sol directe de la tarda, tota l'estructura glaçada de vàries tones de pes ha caigut al buit trencant-se en mil trossos i escombrant per complet una elegant línia nova que s'ha obert aquest any i que durant tot el dia ha tingut gent escalant-la, els darrers que han entrat són els companys que ens han precedit en la nostra ruta.
Volem creure que la seva velocitat escalant els ha lliurat avui d'aquesta, mirem i remirem a peu de via, però no veiem res sospitós i marxem avall, tenim un cargol i unes polaines seves que s'han oblidat. A l'entrar al bar de la betzinera de Parzan amb el seu material a la mà, allà davant els trobem fent una cervessa i ens etziben:- No sabeis como nos alegra veros,
- No, no os podeis ni imaginar lo que nos alegra veros a vosotros aquí...
els hi contestem i acte seguit els hi expliquem com ha anat tot. A vegades el fil que divideix el riure i el plor es massa fi.
7 comentaris:
Hola Josep i Laura! No sabeu el què he disfrutat dels vostres escrits d'aquestes vacances que heu fet per Italia i Aragó...
Aquest últim escrit m'ha impacatat, tant pel testimoni del trencament de la cascada final -quanta raó en que la linia que separa els riures dels plors és molt fràgil i prima...- com de la teva iniciació a la muntanya! Així que fent la mili!!! hehe :)
Jo me'n vaig lliurar fa 9 anys demanant un parell de pròrrogues per estudis, llavors ja la van treure :)
Una abraçada i "al loro" amb el gel! ;)
Doncs si PGB, tots tenim un passat, tot i que algunes cosses als mes joves els hi podem sonar a l'prehistoria i tampoc fa tant d'aixo.
Per experiencia soc prou conscient que del pa que s'hi dona. Els que tenim inoculat el virus de la escalada/alpinisme sabem prou be que a les muntanyes ho tenim tot, i necesitem ben poc per gaudir, pero tambe ens ho pot arrebatar tot en decimes de segon, si aixo no ho tens ben clar, millor no sortir de casa i dedicat a fer el que fa la gent prudent... sofa, tele i crispetes!
Bones escalades!
Veig que continueu portant un bon ritme, es veu molt xula aquesta cascada.... Del despreniment res a dir, ho has definit molt bé. El problema és que sempre han caigut, però mai hi havia hagut tanta gent corrent per sota com ara...
Hola Gatsaule, si, hian cops que les paraules sobren...
La cascada de Les Bordes, es certament molt recomanable imaginem que amb aquest fred d'ara estara molt maca, nosaltres la vam trobar que començava a justejar.
Cada any tenim la sensacio que hia mes gent punxant gel, inclus entre setmana, ara tenim per davant una complexa equacio per esvair: menys gel X mes gent = ¿?
Si, no ens podem queixar de com va de moment la temporada de fred i per si de cas ens oblidem com es fa aixo de punxar, ara mateix marxem a fer les motxilles de nou...
Fins aviat!
Hola Josep i Laura, doncs sí, ens vam escapar per ben poc. La veritat es que no sabíem si escalar-la o no pel tema del que penjava, i li vaig dir al Raúl que o ho fèiem en solo amb les cordes penjant o no ho fèiem. Està clar que anar rápid és seguretat a la muntanya i que aquell dia no ens tocava.
Per cert a l'estiu vaig conèixer al Javi... que petit és el mon.
Gràcies un altre cop per tornar-nos el material, sou una gent collonuda, si alguna vegada voleu ser tres de cordada i no teniu amb qui sortir us deixo el meu e-mail.
Hola Toni, si si que es de petit el mon, fins i tot tu apereixes per aqui gairebe un any despres... Nosaltres tambe guardem molt bons records de vosaltres i aquella vetllada explicant batalletes a l'escalfor furgonetil. Sortim molt sovint a trepar, la bona companyia es tant agradable com una bona via, quan tu vulguis sera un plaer!
veig que no soc l'unic que em deixo sempre els mails anunciats jejeje, tant es... possat en contacte per aqui amb nosaltres.
salut i fred!
Aixx, pensava que en donar el meu e-mail ja el tindrieu. És a_horcas@hotmail.com, ultimament estic sortint bastant amb la novia a fer invernals, podríem fer una escapadeta, estarem en contacte...
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada