Després d'acabar l'escalada d'Océano Pacifico i obrir trinxera per arribar als rapels habituals de baixada, en no res s'ens uneix la cordada de francesos. L'assolellat dia que ha fet fins fa poc s'ha acabat girant i ara comença a nevar tímidament, així que decidim anar per feina i rapelo avall amb dos cordes més a l'esquena per baixar en un plis, però com sempre és Murphy total, falta que vulguis córrer perquè et surti algun imprevist. Aquest cop que és Laura la que s'ha quedat l'última i diu que és impossible recuperar cap corda i sembla que va seriosament i jo començo a pensar què serà més eficaç: si repetir Océano o jumarejar aquest sostre de roca? En el darrer instant acaben baixant, això sí... tant estirar de les cordes hem tingut prou temps per veure que bonica i estètica està la goulotte Arapahoe i decidim, a pesar de la nevada que ens cau a sobre, fer-li un tastet.
Laura no acaba ni de posar el peu a terra que es torna a lligar i cap amunt que marxa. El primer llarg té un divertit i curt mur a l'entrada de glaç i després és un corredor d'inclinació mantinguda que no et fa patir més del compte i en no res es planta a la penjada reunió.
El segon llarg és el que li dóna emoció a la via, són dos ressalt consecutius prou verticals amb un ambient maquíssim a l'estar encaixonat entre dues esveltes parets, a més el gel està al punt, la temperatura ideal i la suau nevada que cau li dóna el punt romàntic a l'escalada.
Just als passos més verticals ens adonem que alguna ànima caritativa ha col·locat parabolts, tot i que en aquestes condicions són completament prescindibles, però ben mirat... ja que hi són no els hi farem un lleig, no? tot i així portem algun material de roca i les generoses fissures conviden a treure't lastre de sobre. Segurament aquesta mateixa ruta en condicions precàries de gel deu ser un fart de riure!
En no res ha quedat el llarg enrere i Laura ja enfila amunt, la visió corredor avall des de la segona reunió és de via amb molt d'ambient. Mentre miro les evolucions d'ella, m'adono que cada cop crida menys en els passos complicats, estic segur que ja ha passat aquella subtil e imperceptible frontera entre el patiment i el gaudiment en les darreres setmanes de tant picar gel.
Arriba eufòrica de tant que ha gaudit i a l'aixecar la vista amunt el seu somriure la delata, ja veig que m'he quedat sense fer el següent llarg.... smufff, smufffff. Les dificultats tenen el punt just per xalar de valent, uns metres més amunt desapareix de la meva visió, cal ajupir-se per passar per una mena de túnel/xemeneia, és una tirada curta i en res canta reunió!
Ens parlem a crits a veure que tal ho veu cap a dalt, però no li troba gaire interès i davant de l'ensurt inicial amb les cordes del rapel donem la via per acabada, abalakov i avall! Tots dos coincidim en que és una via preciosa, però es fa tant curteta....
3 comentaris:
O sigui que l'abalakov era vostre! hehehe Quina coincidència, també hem fet aquests dies l'Océano i l'Arapahoe. La última amb 2 tirades llargues acabant en mixte com a cirereta final. Una goulotte molt xula!
A continuar així parella!
Marcel
Quina bona pinta que fan! Ja veig que algun dia hauré de pujar-hi cap allà dalt...
Eii Marcel, ja veus al final canvi de plans, no van anar cap a gels transalpins de nou, pero a Gavarnie no ens va sortir be la jugada que duiem de cap, tant es, amb aquestes condicions a un lloc o un altre hem gaudit de valent, a veure si fem alguna picadeta plegats aquest hivern/primavera.
Gatsaule... a que dimonis esperes a coneixer Bielsa, a l'estiu? jejeje, ara seriosament, les condicions que hian ara mateix a aquelles valls fa anys que no es veiem per alla i t'ho diem de primerisima ma!
bones escalades!!
Publica un comentari a l'entrada