dimecres, 13 de gener del 2010
Vacances... i nosaltres sortim en busca del gel, ara per ara encara escadusser i esquiu a les nostres muntanyes. De neu, millor ni parlar-ne, n'hi ha a cabassos! el doble o el triple del que ens podíem arribar a imaginar, bocabadats veiem com l'autopista mateix té els marges ben blancs i això que estem a l'alçada de Marsella, al costat del Mediterrani. A veure que ens trobàrem? aquest cop anem a descobrir nous territoris i després d'unes quantes temporades voltant per França ara encaminem les nostres passes cap Itàlia. El primer objectiu és Valvaraita situada al mateix massís dels Ecrins, però en la vessant contrària de la que nosaltres coneixem. No tenim cap mena d'informació, tan sols bones referències de les cascades que hi han muntades, tretes d'una web italiana. Bé, esperem que els nostres coneixements d'italià siguin tan bons com ens pensem i hàgim interpretat bé la informació! L'únic que tenim clar és la primera escalada que volem intentar, Pineta Norte, anem amb la idea de començar per una cascada de grau assequible i amb ben poca aproximació i aquesta sembla complir tots els requisits, a més és a Pontechianale, al mateix cor de la vall.
Vacances... i nosaltres sortim en busca del gel, ara per ara encara escadusser i esquiu a les nostres muntanyes. De neu, millor ni parlar-ne, n'hi ha a cabassos! el doble o el triple del que ens podíem arribar a imaginar, bocabadats veiem com l'autopista mateix té els marges ben blancs i això que estem a l'alçada de Marsella, al costat del Mediterrani. A veure que ens trobàrem? aquest cop anem a descobrir nous territoris i després d'unes quantes temporades voltant per França ara encaminem les nostres passes cap Itàlia. El primer objectiu és Valvaraita situada al mateix massís dels Ecrins, però en la vessant contrària de la que nosaltres coneixem. No tenim cap mena d'informació, tan sols bones referències de les cascades que hi han muntades, tretes d'una web italiana. Bé, esperem que els nostres coneixements d'italià siguin tan bons com ens pensem i hàgim interpretat bé la informació! L'únic que tenim clar és la primera escalada que volem intentar, Pineta Norte, anem amb la idea de començar per una cascada de grau assequible i amb ben poca aproximació i aquesta sembla complir tots els requisits, a més és a Pontechianale, al mateix cor de la vall.
A mida que ens apropem al poble ens adonem que a tria ha estat bona, hi ha muntanyes de neu arreu, les teulades de les cases en tenen més de mig metre i tot sembla tamisat per aquesta catifa blanca omnipresent, així que quan veiem la cascada al costat mateix del poble i amb traça feta respirem alleujats, avui escalarem!
Dit i fet, encara no hem aparcat i ja som enfilant la traça cap a peu de cascada i sorpresa! Tenim una cordada per davant amb el mateix objectiu que nosaltres, per sort la cascada dóna joc i ens podrem posar darrere seu sense masses problemes.
El primer tram és fàcil, un parell de murets de gel i remuntar l'estretament de la gorga fins l'amfiteatre on ens espera la cirereta del pastís, cortines de gel molt més verticals del que haurien de ser segons el grau que li marquen a la cascada. Parlant amb els nostres companys de batalla, una parella italiana força simpàtica, ens diuen que aquí la gent va forta i el grau és una mica relatiu.
No, si mirant els regalims gelats que es despengen de tot arreu ja és nota que no regalen res i no penseu pas malament que estem en un sector teòricament d'escola! Notem que tot just és la segona escalada de la temporada i encara ens falta confiança en la verticalitat, però només hi ha una manera d'agafar-la i és anar amunt, així que dit i fet, en Josep ja es mirant per on atacara aquest regalet glaçat.
De fet jo no sé com s'ho fa per tenir tan bona vista, sempre encerta el tram més dret! i si a això li sumes el fet que el gel sembla vidre i es trenca al més mínim cop no resulta la combinació més adequada per apujar la confiança en les nostres aptituds escalatòries. Tranquil·litat, despleguem tota la nostra estratègia i recursos i descobrim la tàctica més adequada per afrontar aquest tram amb prou garanties per la nostra integritat: ens afegim a la cordada italiana que amablement ens fan saber que no tenen cap inconvenient en obrir-nos camí. A canvi els hi fem un autèntic book fotogràfic i al final tots contents!
El llarg resulta ser tan dur com semblava, vertical i amb gel delicat, ens hi barallem amb convicció i arribem a l'última reunió suats, però feliços. Això rutlla, ja estem calentant braços per properes cascades i les sensacions són bones, tenim ganes de metres i metres de gel vertical! La cascada ha resultat d'allò més bonica, especialment l'amfiteatre gelat de la part final i el caminet de baixada sembla tret d'una postal, una rasa perfecta a la neu i unes vistes sobre el poble d'allò més pintoresques, sembla que estiguem immersos en un pessebre de postal.
Baixem rumiant on podem aconseguir informació de les cascades de la vall i de nou els italians resulten ser una excel·lent font d'informació, així que acabem xerrant de mil i una dèries verticals davant una cervesa (com no!) amb els nostres ben trobats cicerones, en Paolo i la Rosana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada