A Montserrat ja fa temps que existeixen les anomenades vies blaves, itineraris de dificultat assequible i esperit clàssic. Acostumen a buscar les línies més lògiques de la paret o el perfil més evident d'una aresta i s'enfilen tant per agulles amb sòlida tradició d'escalada com el Bisbe com per d'altres més oblidades com la Cajoleta. Malgrat tot, no us heu de deixar enganyar pel grau que marquen les ressenyes (generalment IV+ o V com a màxim) i penseu que els seus aperturistes les van obrir amb mentalitat clàssica i assegurances justes per no dir simbòliques en alguns casos. Per mi aquesta via va ser una troballa inesperada ja que, mentre fèiem un bivac a Can Massana, ens va despertar la pluja i no va parar fins gairebé les deu del matí, així que després de sospesar diferents opcions vam sortir a caminar amb el material just per fer una via senzilla, encara que no sabíem ben bé quina. De fet estava més convençuda de que acabaríem fent una bonica excursió montserratina carretejant tot el material que no pas d'acabar escalant res. En fi resignació, si no escalem com a mínim farem fons i una passejada per sota la muralla nord d'Agulles mai et deixa indiferent.
Pugem fins el coll del Portell Estret i des d'aquí només cal seguir unes discretes marques blaves que et guien en aquest laberint de canals i agulles fins plantar-nos al peu de la cara nord-est del Bisbe. No és la seva vessant més freqüentada i no té res a veure amb l'inconfusible perfil que tothom sap identificar clarament entre els Frares Encantats, però continua essent un pany de roca ben atractiu.
La via impossible de no trobar, només cal fixar-se una mica i ja veure'm la primera xapa pintada de blau, dic la primera per què la segona ves a saber on para! Bé, sembla doncs que la part d'excursió ha arribat a la fi, ara toca escalar i, ves per on, la cosa no pinta malament: els núvols han escampat i en el temps que hem trigat a aproximar la roca s'ha assecat, així doncs mans a la pedra! No duem ressenya, però tampoc és que faci massa falta, el que tampoc duem és gaire material i això ja és més problemàtic. Aquest cop hi ha hagut falta de comunicació entre els membres de la cordada i hem acabat amb una sola corda, quatre cintes i algun alien i com entendreu amb aquest material no ens podem permetre masses alegries en una via. Així que som prudents i una via blava és una aposta segura, a més amb el poc equipament que tenen tampoc calen moltes cintes, oi! Bé, això és almenys el que vaig argumentant mentalment mentre encaro el primer llarg i tantejo la roca en busca dels millors cantells. Deixo que la paret em marqui el camí ha seguir i l'encerto ja que acabo trobant els únics dos seguros del llarg (IV, 30m).
La reunió és en un còmode replà i recupero al company que fa temps que no escala a Montserrat i li costa trobar el què al joc d'equilibri que és aquest mar de còdols. De totes formes va amb ganes i encara el segon llarg, però la cosa no prospera i a l'alçada del primer espit decideix girar cua.
Si he de ser sincera no hem dóna cap disgust i tiro ràpid cap amunt no sigui que s'ho repensi! Com el llarg anterior aquest no és difícil (IV+), però has de navegar molt per la placa fent servir la intuïció per trobar l'itinerari i amb gairebé nul·les possibilitats de poder col·locar res. Podríem dir que és una escalada més de compromís que no pas de dificultat i de fet hi ha més d'un tram en que et jugues una bona galeta. Gairebé al final del llarg hi ha un moment de tensió al superar una bauma on el seguro et queda bastant per sota els peus i has de fer un pas de fe amb presses ben rodones. Per sort les vistes que hi ha des de la reunió et fan passar tots els mals.
Veig que encara em queda força corda, així que enlloc de muntar la R al peu de l'evident diedre que ens deixarà al capdamunt del Bisbe li tiro a dalt i ja acabem al mateix cim (IV, 20m), com ha de ser! Mentre recupero al company al mirar avall se'm fa un buit a l'estomac, la perspectiva de la muralla que ens envolta és vertiginosa, un món de línies verticals i perfils atrevits.
Per contra, només cal girar el cap per trobar-te amb la curiosa silueta del Lloro i llavors s'incrementa, encara més si cap, la teva admiració vers els primers escaladors que van ser prou innovadors i agosarats per atansar-se a aquestes parets impossibles.
Improvisem un parell de rapels per la via normal del Bisbe i de nou una agradable passejada fins el cotxe baixant ara pel refugi d'Agulles acabant així d'arrodonir una jornada d'escalada d'allò més clàssica!
Per cert, un petit secret, tot el primer llarg vaig anar amb la mosca darrere l'orella i a l'acabar la via se'm va encendre la llumeta... si ja l'havia escalada, per això em resultava tan familiar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada