*** Esperó Pertemba, 200m, V, Peñon del Divino, Alacant

Continuen les vacances i, com no, el mal temps! Ara que, som dones afortunades: tenim dies, recursos i poques manies alhora de fer quilòmetres, peculiar combinació que fa que acabem a Alacant perseguint el sol. Jo no duia cap via al cap ja que per mi el llevant és terreny inèdit, però la Maria tenia ganes de fer una via al Divino i com que sobre el paper feia bona pinta, no hi ha res més a rumiar. Una bona quilometrada ens deixa al poble de Sella i des d'aquí només cal fer un tram més fins el nostre proper camp base, el pintoresc (per dir-li d'alguna manera) refugi d'escaladors, enclavat al bell mig de les verticals cingleres de calcari que semblen ser el segell de presentació d'aquest indret.

Ben aviat ens adonem que som al paradís de l'escalada esportiva: parets d'allò més dretes, aproximació cero, un munt de vies per a tots els gustos (sempre que tinguis el grau, és clar) i per acabar-ho d'adobar un refugi que és més proper a una comuna hippy, que no pas a un establiment públic. Però no és aquesta la idea que portem al cap i els nostres ulls fugen cap a la paret que s'alça a la nostra esquena: el Peñon del Divino, un autèntic faralló rocós de verticalitat garantida. La seva part central és una placa taronja perfecte en la seva uniformitat, s'endevina compacte, sense fissures, no en va l'anomenen la Tabula. Ara que la via que hem escollit nosaltres és modesta, la més senzilla de la paret i com sempre això porta aparellat un equipament escàs, per no dir inexistent en algunes tirades, per sort el seu traçat no dóna lloc a dubtes: un esvelt esperó que delimita l'arc de la gran cova de la seva base.

.El dia anterior, després d'una aproximació un xic accidentada (problemes de no trobar el camí i optar pel ja clàssic camp a través), havíem escalat el primer llarg, però a l'encetar la segona tirada ens vam equivocar i la Maria va acabar en una variant de V+, totalment desequipada i difícil de protegir. Un oportú pont de roca ens va salvar la papereta i en vista de l'hora tardana vam optar per retirar-nos discretament i demà serà un altre dia! Així doncs, aquí estem de nou, a peu de paret, disposades a encarar de nou el llarg amb la pitjor roca de tota la via, el primer.

No és difícil (IV+), però no hi trobarem cap assegurança i la roca té inquietuds pròpies i no n'hi ha una de sola que no es bellugui, així que encara que a primer cop d'ull hi hagi multitud de fissures per col·locar catxarros no te'n fies de cap. L'encarem de nou amb resignació, no en va ja el coneixem i ens plantem per segon cop en l'àmplia repisa on hi ha la reunió, no ens podem queixar, és la mar de còmoda!

Mirem el segon llarg, ara ja sabem on ens vam equivocar ahir, no hem d'anar per lo més evident i tirar recte, sinó que hem de flanquejar a l'esquerra i pujar per una mena d'esperó secundari que es despenja del mateix arc que hem de resseguir. De fet si ens fixem en atenció veure'm un clau mig sortit uns metres amunt. Aquesta tirada és la més difícil de la via, però la roca aquí canvia radicalment, plaques compactes i verticals amb assegurances simbòliques, les justes per indicar que anem per bon camí.

Ens ho mirem de reull, realment sembla més del cinquè grau que marca la ressenya i la roca pinta difícil d'equipar, però al Maria està guerrera i té ganes de treure's l'espineta d'ahir. Tira amunt convençuda, puja amb calma i ràpidament se n'adona que la roca és una meravella, adherent i amb multitud de ponts de roca que permeten assegurar correctament els trams més compromesos, amb algun pitó ocasional als llocs més delicats.

La tirada és llarga i el grau no el regalen, però els passos són estètics a més no poder, sembles estar ballant per la roca buscant el camí natural que t'indiquen les minúscules presses i relleixos. Quan arribo a la reunió no puc més que felicitar a Maria, quin llarg més maco que s'ha currat. En comparació el tercer llarg és un passeig, fàcil, adherència sobre bona roca, fissures a dojo i verticalitat justa per donar-li ambient, no hi ha cap assegurança en tot el llarg, però la veritat és que ni les trobes a faltar.

Puges recte amunt per unes plaques força dretes i vas a buscar una canal plena de vegetació que evites pujant per la seva dreta i després per terreny cada cop menys dret fins la reunió al peu d'un diedre rematat per un bloc caigut. La quarta tirada segueix la tònica de les anteriors, un parell de pitons en tot el llarg i una munió de fissures que donen peu a emplaçar gran varietat d'encastadors.

La Maria enfila diedre amunt i aviat deixa anar algun que altre renec, els passos són finets i la roca és una mica molla, combinació que fa necessari parar atenció als moviments. La part més delicada del llarg és superar el gran bloc encastat sobre el diedre, cal esmunyir-se per la xemeneia de la seva esquerre i fer algun pas de fe per plantar-s'hi al damunt. Mentre la Maria s'hi baralla no puc deixar d'admirar la paret de la que estem penjades, és com un mar d'onades grises petrificades, plaques perfectes solcades de minúscules gotes d'aigua, aptes només pels escaladors més avesats, ara començo a entendre el per què de tan poques vies en aquesta paret!

Un cop a la reunió podem donar ja la via per acabada i triar entre dues opcions: rapelar o sortir caminant per dalt. Com que a la Maria no li fa gràcia rapelar en diagonal per sobre la gran cova que tenim als peus i és d'hora decidim allargar la jornada i baixar caminant, el que no ens imaginàvem era que estaríem més estona per baixar que per escalar la via! La ressenya marcava el descens com una imprecisa fletxa que flanquejava la paret a mitja alçada en direcció una gran canal per la que es baixa seguint corriols. Il·luses, si totes les reunions eren rapelables és per algo! Resumint, arribar a la canal ja va ser incert, baixar-la una proesa! De camí res de res, desgrimpades, rapels de fortuna i embardissada al cent per cent, l'únic que teníem clar és que al final de la canal hi havia la pista amb el cotxe esperant-nos i així va ser, però després d'una bona estona cercant el millor pas per barranqueres vàries.

Un cop al refu, la satisfacció és doble: haver escalat una via de tall clàssic en un entorn feréstec i inventar-nos un nou camí de baixada. De fet, no hi ha res millor que riure's d'un mateix amb una cervesa a la mà!