*** Vie de glaçon, II/ 3+, 95m, Cantal

diumenge, 28 de desembre del 2008
Ahir nit vam tenir visita, Natàlia i Jordi començaven el seu periple glacial per les Galies fent-nos una visita i així, de passada, podrem compartir de nou corda plegats. Avui el dia a tornat a sortir espectacular i ens brinda un altre cop unes superbes vistes sobre el circ glaçat del Puy Mary.

En vista de l'experiència d'ahir tornem a anar amb la prudència per davant i ens encaminem cap a la vistosa cascada de la Vie de glaçon amb la intenció de fer una llarga i agosarada combinació de vies. Tot i matinar força, una cordada encara ho ha fet més que nosaltres i ens toca fer una llarga espera en una còmoda bauma.

Jordi i Natàlia sàviament s'estimen mes anar a alguna cascada propera, però nosaltres que som d'idees fixes ens quedem aquí fent guàrdia. Una llarga espera que va durar gairebé dues hores, en que vam tenir temps de passar fred i refredar-nos de cos i de ment. Ja farts de tanta immobilitat aprofito que l'altra cordada fa el seu darrer top rope per enganxar-me just al seu darrera, però la via es va estrenyent i abans de sortir amb el cap obert decideixo rapelar.

Quan ens toca el torn definitiu ens adonem que no ha estat bona idea estar tanta estona palplantats, primer les mans i mes tard els peus glaçats fan que arribi tan sols fins un abalakof situat just al peu de la major dificultat de la via, passo la corda com puc amb les mans insensibles e inservibles i Laura em despenja avall enmig de crits de dolor de mans i peus. Tornen a aparèixer els nostres companys farts d'escalar (ells sí...), Natàlia no es troba bé i engega el camí de tornada, però en Jordi s'anima a pujar per la ruta que ha vist la meva patètica retirada. Em quedo sorprès, amb quina facilitat i confiança puja amb la seva minsa experiència glacial, un cop al abalakof li tira una jeta que em fa fredar.

En un tram completament vertical fa metres i metres amb les assegurançes sota els seus grampons i davant alguna petita relliscada seva tinc dubtes de saber quin cor va mes accelerat, si el meu o el seu. Laura se'l mira de reüll, mentre l'assegura, pensant qui volarà més metres si cau, en Jordi o ella, però ell, com un campió, arriba a l'incomode reunió. Ara es el nostre torn, quina diferencia anar de segon i despreocupar-te dels metres que pots volar... és el moment de lluir-se en aquells trams que sempre evitem o sigui... els mes verticals i precaris, però els braços encara estan queixosos de la pallissa d'ahir i cal lluitar fins el darrer metre. Avui, hi ha mes verticalitat encara que ahir, però per sort el gel es de mes qualitat, definitivament, aquí el grau es tot un expedient X. Un cop els tres a la reunió, mirem amunt i veiem unes llargues rampes al segon llarg, potser màxim uns 60 graus d'inclinació, la decisió es unànime, rapelem i anem en busca de Natàlia.

Ella si que s'ho sap muntar be... la trobem dins una de les modèliques i netes cabanes lliures que hi ha al nostre pas, amb el foc i el somriure encès.

Aquest sector de Puy Mary ens ha posat les piles, però ho volem mirar pel vessant positiu i ens engresquem a tornar a final de temporada després d'haver escalat metres i mes metres aquest hivern, les vies seran exactament les mateixes, però de ben segur que nosaltres serem uns altres. Dilluns tenim al cap anar a un petit sector a prop de Murat on no hi ha aproximació i així podrem arribar a casa a una hora digne, però a primera hora una copiosa nevada ens ha vingut a visitar i decidim marxar ràpid. La tornada a casa per l'autovia A-75 que sembla una muntanya russa i una pista de gel alhora i sense rodes de contacte que anem fa que si ens quedava algun bri d'adrenalina hagi desaparegut totalment.