Délire du Chacal, III/4, 90m, Malaval

dimecres, 14 de gener del 2009
No ens podem adormir, volem fer una altra cascada i ja són quarts de tres, així que pugem a la furgo, enfilem carretera avall i sense ni treure’ns el material en un moment ens hem plantat al sector de Malaval, davant de Delire du Chacal, la segona cascada que ens ha caigut en gràcia. Passem uns artesanals, però currats ponts sobre el riu, que segurament han estat fets per arribar just a on anem ara tot esverats.

Sembla que estigui aquí mateix i realment no és gaire lluny en distància, però la rampa final d’entrada pica molt amunt! A pocs metres de la nostra, a la dreta, es dibuixa una altre itinerari de dificultat i llargada molt similar a Chacal, es tracta d'Adrenaline Rush, però les condicions escassegen una mica i no ens hi atansem.

Uns metres més enllà encara, penja una altra petita joia de Malaval, una superba cascada de línies verticals, Orgasme (III/4+, 280m), des d'on som podem veure perfectament com en el punt més exigent de la via una cordada s'hi baralla, segurament en aquests moments estan fent honors al nom de la via.

Mentre aproximem ens adonem que pel conus de dejecció cau de tot i sense donar treva, de fet la cascada no es res més que els primers metres de la llarguíssima i encaixonada via Total Chacal (800m). En vista de l'espectacle arribem a peu de via amb ganes i ara és en Josep que va a per totes, enfila la cascada per la dreta, per una mena de goulotte que es forma a la depressió entre la paret i el gel. Vista de lluny la via semblava tenir força neu per sobre i ben aviat en Josep constata aquest fet: la cascada és tot el contrari que l’anterior i enlloc de gel dur com una pedra es troba una barreja de gel granissat i neu endurida, perfecte per progressar ràpid i divertit d’assegurar per anomenar d’alguna manera als simbòlics cargols que encara té moral de col·locar. Algun passatge és completament vertical, però l'estètica i capriciosa xemeneia que forma la neu dura permet equilibrar-se amb les cames ben obertes pels laterals.

De totes formes no em preocupo gaire, aquest és el seu terreny, en el que més gaudeix i, contra el que pugui semblar, més segur s’hi troba, mira tu... cadascú té les seves dèries! Tot i així arriba a la reunió i notem com allibera tensió, pujar amb assegurances simbòliques fa que hagis de concentrar-te al màxim.

És el nostre torn i mentre pujo puc constatar com el curiós fenomen de la verticalitat oculta es repeteix de nou, el que semblava un tram vertical, però d’anar fent esdevé una goulotte en la que hi ha trossos en que no et veus els grampons. Els piolets es claven a fons, però per contra has de vigilar bé on poses els peus ja que el monopunta talla la neu endurida com si res. De segon és un llarg que es gaudeix d’allò més, dret, encaixonat i amb passos tan elegants com precaris.

Queda només un llarg, però des de la reunió la perspectiva cap a dalt no és gaire engrescadora, la part central de la cascada té massa neu a sobre i seguir recte amunt per la goulotte és una aposta arriscada ja que el gel s’endevina inconsistent i la roca aflora a trams. Tot i així en Josep tira pel dret, però no porta ni cinc metres quan se li enganxa la corda al grampó i ha de fer mil acrobàcies per desfer l’embolic, se’ns fa tard i si a això li afegim l’exposició del llarg i la més que impossible tornada avall si surt algun imprevist en aquest pseudogel ja s’estan aliant masses coses en contra nostra.

Aquest cop la prudència guanya, fem cas a aquesta sàvia consellera i emprenem la retirada. Ben mirat ha estat un dia ben aprofitat, gairebé dues cascades en dos sectors diferents, un munt de fotos i ves per on aquest cop tampoc han encertat la meteo: ens ha fet un dia fred i preciós!