*** Cascada dels Elfics, 210m, III/3+, Bal de Trigonier, Bielsa

dimecres, 7 de gener del 2009
El món al reves, marxem del Maresme fugint d'una forta nevada per buscar en ple Pirineu central el bon temps que a casa se'ns nega. Tenim bastants dies per davant i la primera parada passa per les valls oscenses de Bielsa, amb la furgoneta carregada de mil trastos e il·lusions deixem enrere la neu per retronar-nos amb el gel. Quatre anys més tard de la primera infructuosa visita, tornem a remuntar l'encisadora bal de Trigonier, un camí solcat des de temps immemorials, primer per pastors, més tard per contrabandistes i fins i tot per republicans camí de l'exili.

Avui en dia aquests paratges són recorreguts per senderistes, però quan arriben els freds més rigorosos apareixen uns peculiars personatges, carregats d'afilades eines, que es miren amb delit les torrenteres que durant aquestes poques setmanes de l'any resten immòbils per les baixes temperatures. Aquests personatges són els escaladors de glaç, cercadors de petits tresors efímers i sens dubte la cascada dels Elfics és una d'aquestes petites joies glaçades. En la nostra primera visita les males condicions ens van fer recular, avui sembla que enmig de l'onada de fred polar que està patint tota la península serà el nostre dia. Aquest cop passar el riu no té tanta emoció com l'anterior i en poc més d'una hora ja ens estem equipant a peu de cascada.

De lluny aquest primer llarg es veia gairebé impossible, per sort un cop davant seu podem descobrir els seus petits secrets. Metre a metre la verticalitat es va imposant, però la qualitat del glaç ens deixa escalar amb confiança. Just en el tram més dret una empipadora dutxa d'aigua glaçada es vol unir a la festa, ens queden sorpresos, a pesar de l'intens fred (-8ºC) i estar en tot moment en una obaga cara nord ens arribem a mullar de debò.

Apurem gairebé tota la corda i muntem reunió sobre cargols en un petit replà, aquí ens adonem del resultat de tant liquid element, la corda i les cintes estan completament rígides i gairebé inservibles.

Laura es mira el següent llarg i en el darrer moment es desdiu de fer-ho ella de primera, el que semblava una suau rampa, són metres ben mantinguts i el que semblava una mica més dret ara és completament vertical i el que és pitjor, a mesura que avancem el gel és més escàs i trencadís.

En el darrer moment decideixo traçar una diagonal i muntar una reunió que no teniem prevista, Laura puja ràpid, se li nota com gaudeix en aquestes dificultats. Ara queda per davant el llarg que creiem que més guerra ens donarà veient les males condicions del glaç en aquest punt de la via. Malgrat que les ressenyes diuen que lo més difícil ja ha quedat enrere, ens trobem amb una sortida vertical i en diagonal sobre el buit, amb un gel d'allò més inconsistent que només permet progressar lateralment amb successius ganxejos, realment és un pas més espectacular que difícil, però que fa que la tensió s'alliberi per complet.

Aixeco la vista i manquem tan sols uns 8 metres prou verticals i amb gel que transparenta la fosca roca que té al seu darrera, intento trobar els seus punts febles, però no en trobo cap, segueixo escalant la seva base cap a l'esquerra i veig que cada cop la verticalitat va disminuint una mica més, ara ja no és tot gel, també hi ha roca, terra, algun arbust... se m'il·lumina el somriure: terreny de “javalis”, uhmmm el meu terreny! ganxejos sobre roca i glaç, terra gelada que m'aporta confiança i poc a poc anar guanyant metres fins que per fi trobem la porta de sortida. Minuts més tard, des del fons del barranc una veu molt semblant a la de Laura exclamava: però per on dimonis has passat? i tenia part de raó... el dimoni sap més per vell que per dimoni! A darrera hora, tot i tenir varis dies per endavant per trescar per les valls de Bielsa, el mal temps (que no estava previst) ha entrat amb força i ens veiem forçats molt a pesar nostre a buscar nous aires... glaçats, per descomptat!