" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

***L'Esperó de Llebeig o Lo Somni de Sant Joan, IV+, 80m, el Bisbe, Montserrat

A Montserrat ja fa temps que existeixen les anomenades vies blaves, itineraris de dificultat assequible i esperit clàssic. Acostumen a buscar les línies més lògiques de la paret o el perfil més evident d'una aresta i s'enfilen tant per agulles amb sòlida tradició d'escalada com el Bisbe com per d'altres més oblidades com la Cajoleta. Malgrat tot, no us heu de deixar enganyar pel grau que marquen les ressenyes (generalment IV+ o V com a màxim) i penseu que els seus aperturistes les van obrir amb mentalitat clàssica i assegurances justes per no dir simbòliques en alguns casos. Per mi aquesta via va ser una troballa inesperada ja que, mentre fèiem un bivac a Can Massana, ens va despertar la pluja i no va parar fins gairebé les deu del matí, així que després de sospesar diferents opcions vam sortir a caminar amb el material just per fer una via senzilla, encara que no sabíem ben bé quina. De fet estava més convençuda de que acabaríem fent una bonica excursió montserratina carretejant tot el material que no pas d'acabar escalant res. En fi resignació, si no escalem com a mínim farem fons i una passejada per sota la muralla nord d'Agulles mai et deixa indiferent.


Pugem fins el coll del Portell Estret i des d'aquí només cal seguir unes discretes marques blaves que et guien en aquest laberint de canals i agulles fins plantar-nos al peu de la cara nord-est del Bisbe. No és la seva vessant més freqüentada i no té res a veure amb l'inconfusible perfil que tothom sap identificar clarament entre els Frares Encantats, però continua essent un pany de roca ben atractiu.


La via impossible de no trobar, només cal fixar-se una mica i ja veure'm la primera xapa pintada de blau, dic la primera per què la segona ves a saber on para! Bé, sembla doncs que la part d'excursió ha arribat a la fi, ara toca escalar i, ves per on, la cosa no pinta malament: els núvols han escampat i en el temps que hem trigat a aproximar la roca s'ha assecat, així doncs mans a la pedra! No duem ressenya, però tampoc és que faci massa falta, el que tampoc duem és gaire material i això ja és més problemàtic. Aquest cop hi ha hagut falta de comunicació entre els membres de la cordada i hem acabat amb una sola corda, quatre cintes i algun alien i com entendreu amb aquest material no ens podem permetre masses alegries en una via. Així que som prudents i una via blava és una aposta segura, a més amb el poc equipament que tenen tampoc calen moltes cintes, oi! Bé, això és almenys el que vaig argumentant mentalment mentre encaro el primer llarg i tantejo la roca en busca dels millors cantells. Deixo que la paret em marqui el camí ha seguir i l'encerto ja que acabo trobant els únics dos seguros del llarg (IV, 30m).


La reunió és en un còmode replà i recupero al company que fa temps que no escala a Montserrat i li costa trobar el què al joc d'equilibri que és aquest mar de còdols. De totes formes va amb ganes i encara el segon llarg, però la cosa no prospera i a l'alçada del primer espit decideix girar cua.


Si he de ser sincera no hem dóna cap disgust i tiro ràpid cap amunt no sigui que s'ho repensi! Com el llarg anterior aquest no és difícil (IV+), però has de navegar molt per la placa fent servir la intuïció per trobar l'itinerari i amb gairebé nul·les possibilitats de poder col·locar res. Podríem dir que és una escalada més de compromís que no pas de dificultat i de fet hi ha més d'un tram en que et jugues una bona galeta. Gairebé al final del llarg hi ha un moment de tensió al superar una bauma on el seguro et queda bastant per sota els peus i has de fer un pas de fe amb presses ben rodones. Per sort les vistes que hi ha des de la reunió et fan passar tots els mals.


Veig que encara em queda força corda, així que enlloc de muntar la R al peu de l'evident diedre que ens deixarà al capdamunt del Bisbe li tiro a dalt i ja acabem al mateix cim (IV, 20m), com ha de ser! Mentre recupero al company al mirar avall se'm fa un buit a l'estomac, la perspectiva de la muralla que ens envolta és vertiginosa, un món de línies verticals i perfils atrevits.

Per contra, només cal girar el cap per trobar-te amb la curiosa silueta del Lloro i llavors s'incrementa, encara més si cap, la teva admiració vers els primers escaladors que van ser prou innovadors i agosarats per atansar-se a aquestes parets impossibles.

Improvisem un parell de rapels per la via normal del Bisbe i de nou una agradable passejada fins el cotxe baixant ara pel refugi d'Agulles acabant així d'arrodonir una jornada d'escalada d'allò més clàssica!


Per cert, un petit secret, tot el primer llarg vaig anar amb la mosca darrere l'orella i a l'acabar la via se'm va encendre la llumeta... si ja l'havia escalada, per això em resultava tan familiar!



***Esperó Badalona, V+/Ae, 260m, Cap del Ras, Ager

Un tema de reflexió és el per què acabes escalant determinada via, què és el que et motiva a anar-hi: les fotos, els comentaris d'algú que ja l'ha fet, una ressenya que cau a les teves mans. Els motius són múltiples i variats, però a vegades són tan simples com que algú et proposi d'anar-hi. Aquest cop ha estat així, un dia de festa imprevist i una trucada d'un vell company de cordada, la via? és de menys, ja la triarà ell que és qui té ganes d'anar a tibar. Així doncs, a les set del matí ja soc al cotxe amb en Pere i la Carla camí de les parets d'Ager, terreny absolutament verge per mi, donant una ullada a la fotocòpia de la via escollida, la Badalona. Van forts aquest parell, sobre el paper V+ obligat i la resta trampejant amb artificial, però és que ells van amb la idea d'apurar el màxim que puguin en lliure, ni que els 6b els regalin!


Localitzar la via en aquest immens pany de paret no és tasca fàcil, sostres, diedres i fissures a dojo, però ara per ara res que ens serveixi de referència. Per sort portem tres ressenyes i amb la foto d'una d'elles i l'ajuda de la imaginació endevinem per on va la via. Ni ens molestem en trobar cap corriol que hi pugi i tirem pel dret per la primera tartera que trobem, després d'aquest escalfament ja estem més que preparats per començar l'escalada. La Carla, impacient, no deixa que ningú se li avanci i s'enfila decidida amunt, només un moment de vacil·lació per veure com funcionen els estreps i després gaudint fins la reunió.


Quan m'hi poso comprovo que la placa és tant dreta com sembla, les regletes són abundants, però la verticalitat no perdona (V+/Ae). Els dos primers llargs es poden empalmar, però no tenim presa, així que fem la primera reunió on toca. El segon llarg és molt curt, només quinze metres de diedre atlètic amb una presa d'escàndol, però que et posa les piles ben posades (6a).


Els companys passen sense despentinar-se, tant que m'animo a intentar-ho, però la cosa no passa d'aquí i ràpidament hem decanto per la segona opció, uns dignes AOs. Per sort el tercer llarg et dona un respir, una evident fissura et marca el camí a seguir, recte amunt per la placa i ben acompanyats pels parapents que s'atansen a la paret per xafardejar que fan aquests tres penjats.


La reunió és una estreta vira d'allò més còmoda i és ara, quan ja ens hem allunyat uns quants metres del terra, que ampliem la perspectiva de la paret i prenem consciència de la verticalitat que ens envolta. Ocre i gris la roca, blau safir el cel i pinzellades de verd vibrant és ara mateix la nostra panoràmica i aquest reduït ventall de colors és tan intens que tot ho satura.


Ha arribat el moment d'en Pere, vol provar si li surt el 6b de la següent tirada i nosaltres no li discutirem pas. Puja concentrat, mirant-se bé els passos per estalviar forces en moviments inútils i poc a poc va guanyant metres a la paret. Al final i amb només algun descans, l'escala sencer i arriba a la reunió amb la moral pels núvols. És el nostre torn, la Carla ho intenta en lliure i al final, amb tan sols algun que altre entrebanc, se'l treu gairebé net.


Jo no tinc tants miraments i surto ben preparada amb els meus estreps, el llarg està molt ben equipat, però tot i anar en artificial també cal tibar en algun tram on allunyen les assegurances (V+/Ae). Som en una feixa colgada a mitja paret, sota un petit sostre, curiosament, la part que més respecte li fa a la Carla de tota la via. En Pere, però, li fa un curset accelerat de progressió amb estreps més una demostració pràctica d'allò més explicita que li acaben d'esvair qualsevol dubte que encara pogués tenir.


La Carla és una alumna aplicada i amb un mínim de contorsionisme acrobàtic supera el sostre com una campiona (IV/Ae), realment aquesta noia promet.




El sisé llarg té una pinta increïble, una placa magnífica i cada cop més vertical, bé...de fet com el que portem de via si fa no fa! Sobre el paper no és més difícil que els llargs anteriors (6a o V+/A0), però els metres escalats es deixen notar i ens barallem en algun dels passos més finets.


És potser, la tirada més mantinguda de tota la via, pots triar entre relleixos escadussers a la part menys vertical, bústies generoses en els trams més atlètics i inesperats passos d'adherència abans de la feixa final.


El premi, una reunió d'autèntic luxe, de manual, totes les Rs haurien de ser així!


Encarem el que hauria de ser el darrer llarg de la via, la sortida tot i no ser més de V t'obliga a fer una bona tibada, però la bavaresa que ve tot seguit és una preciositat que et fa oblidar els renecs d'abans.


El terreny ara perd dificultat (IV), però es fa discontinuo, total que al final no sabem ben bé per on tirar i acabem muntant reunió al peu del darrer mur.


És curt i ben llis, però no té més dificultat que un parell de passos d'artificial i una senzilla escalada fins el cim (Ae/IV), tot i que hi ha qui s'entesta en provar en lliure i sí... al final ho aconsegueix, però ha costa d'escurçar notablement la vida dels seus gats.


Ja a la carena iniciem el conegut ritual de plegar cordes i recollir material, però ho fem distrets, estem en un mirador excepcional i les vistes et deixen sense alè, ara mateix som espectadors privilegiats dels capricis geològics del Montsec.


Satisfets emprenem el retorn, la baixada té truco, però en Pere la coneix i, el que és més important, se'n recorda per on va! Baixem relaxats gaudint del panorama, comentant amb detall els passos que més ens han emocionat de la via i, com no, somiant ja amb futures escalades.



*** Mola de Buscarrons, serra de Bot, Prat del Comte

Els Ports és un indret que no deixa mai de sorprendre, sobretot si te'l mires amb ulls curiosos i esperit obert. Ja fa uns dies buscant ressenyes de vies d'escalada va caure a les meves mans un article de grimpades pels Ports i em va quedar el cuquet d'atansar-me a alguna de les crestes que hi sortien. L'ocasió va sorgir un ventós dia de tardor (que tòpic que sona dit així), en que només teníem el matí per estirar les cames abans d'emprendre la quilometrada de retorn a casa, així que vaig rescatar del fons de la motxilla la fotocòpia d'una d'aquestes crestes, modesta i sense més aspiració que ser una bonica excursió amb vistes excepcionals.

L'itinerari en si mateix no té cap misteri, menys encara tenint en compte que és perfectament visible des de la carretera mateix, és molt més entretingut encertar l'aproximació correcta sense embardissar-te més del compte.

Per sort la intuïció femenina va funcionar a la perfecció i vam trobar una pista que ens va deixar en un camp d'ametllers, a la vertical mateixa del característic bony rocós on comença l'excursió vertical.

La roca, conglomerat de no gaire qualitat, d'entrada no sembla massa engrescadora, però ja que hi som anem amunt! no sembla difícil i de fet no ho és gens (II), només que la roca no dóna gens de confiança i puges equilibrant la tensió i la concentració. Un cop dalt d'aquesta primer monticle ja tenim davant el que serà la veritable ascensió.

El pintoresc pany de conglomerat de la mola dels Buscarrons amb les seves inconfusibles balmes ataronjades, la imatge és d'allò més suggerent i baixem ràpid al coll per plantar-nos al peu del pany de paret. No mirem la ressenya que duem, però de fet no cal, ràpidament endevinem una vira que puja en diagonal a buscar l'aresta que haurem de resseguir.

Vista la qualitat del conglomerat ens plantem el casc i anem amunt, duem un cordino, però no el traiem, els passos, tot i que força més aeris del que podíem suposar d'entrada, és deixen fer sense complicacions (III). Un cop dalt l'aresta la cosa s'anima, el paisatge s'obre ambdós cantons i comença a haver-hi ambient, grimpades, flanquejos i fins i tot passos a cavall!

Pugem sense presses, gaudint de l'entorn i del dia fred, clar i net, tant que els colors semblen esclatar arreu. Les parets cauen verticals als nostres peus i les vistes des d'aquesta talaia privilegiada ens donen una perspectiva insòlita d'indrets fins ara tan familiars com el cim de Santa Bàrbara, vigilant constant d'Horta de Sant Joan.

La cresta amaga sorpreses, com la precària escala de troncs que permet encarar pel dret un encavalcament de l'aresta i esdevé una bona mostra de l'enginy dels habitants d'aquestes contrades alhora de superar passos per ells habituals en aquests paratges agrestes.

Avancem uns metres més suspeses d'aquest fil de roca i poc a poc el terreny és fa més ampli i còmode fins arribar a una gran fita que marca un punt on la carena es bifurca. Des d'on som si volguéssim, podríem enfilar-nos i enllaçar la carena veïna fins el punt més alt de la mola dels buscarrons, però una ullada a la ressenya ens fa saber que en aquest tram la qualitat de la roca és veritablement nefasta.

A més si li afegim que hem de retornar pel mateix camí, tot plegat ens treu les poques ganes que tenim de fer aquesta marrada. Així doncs, seguim la nostra grimpada pel fil principal de la carena, ampla primer i més retallat a mida que ens apropem al final de la cinglera.

En algun pas has de mirar bé on poses els peus i de tant en tant experimentem amb les nostres habilitats com equilibristes, però en el fons estem gaudint de cada pas. De cop, una desgrimpada aèria i, ara què? el fil de la cresta s'estreny fins l'impossible i la paret cau retallada als nostres peus.

Un segon cop d'ull ens revela una instal·lació de rapel amagada darrera un bloc que marca el final de la cresta. Ja... se'ns ha fet d'allò més curta! En fi, farem servir el cordino que hem carretejat durant tot el camí, un rapel de 20m, una curta desgrimpada i ja som emulant les cabres baixant per les tarteres de la base de la paret.

Ens dirigim a la masia abandonada que teníem controlada en tot moment des de dalt la cresta i d'aquí una pista abandonada ens retorna al camí principal. En resum un matí ben aprofitat, una activitat diferent i un entorn de veritable luxe!


*** Esperó Pertemba, 200m, V, Peñon del Divino, Alacant

Continuen les vacances i, com no, el mal temps! Ara que, som dones afortunades: tenim dies, recursos i poques manies alhora de fer quilòmetres, peculiar combinació que fa que acabem a Alacant perseguint el sol. Jo no duia cap via al cap ja que per mi el llevant és terreny inèdit, però la Maria tenia ganes de fer una via al Divino i com que sobre el paper feia bona pinta, no hi ha res més a rumiar. Una bona quilometrada ens deixa al poble de Sella i des d'aquí només cal fer un tram més fins el nostre proper camp base, el pintoresc (per dir-li d'alguna manera) refugi d'escaladors, enclavat al bell mig de les verticals cingleres de calcari que semblen ser el segell de presentació d'aquest indret.
Ben aviat ens adonem que som al paradís de l'escalada esportiva: parets d'allò més dretes, aproximació cero, un munt de vies per a tots els gustos (sempre que tinguis el grau, és clar) i per acabar-ho d'adobar un refugi que és més proper a una comuna hippy, que no pas a un establiment públic. Però no és aquesta la idea que portem al cap i els nostres ulls fugen cap a la paret que s'alça a la nostra esquena: el Peñon del Divino, un autèntic faralló rocós de verticalitat garantida. La seva part central és una placa taronja perfecte en la seva uniformitat, s'endevina compacte, sense fissures, no en va l'anomenen la Tabula. Ara que la via que hem escollit nosaltres és modesta, la més senzilla de la paret i com sempre això porta aparellat un equipament escàs, per no dir inexistent en algunes tirades, per sort el seu traçat no dóna lloc a dubtes: un esvelt esperó que delimita l'arc de la gran cova de la seva base.
.El dia anterior, després d'una aproximació un xic accidentada (problemes de no trobar el camí i optar pel ja clàssic camp a través), havíem escalat el primer llarg, però a l'encetar la segona tirada ens vam equivocar i la Maria va acabar en una variant de V+, totalment desequipada i difícil de protegir. Un oportú pont de roca ens va salvar la papereta i en vista de l'hora tardana vam optar per retirar-nos discretament i demà serà un altre dia! Així doncs, aquí estem de nou, a peu de paret, disposades a encarar de nou el llarg amb la pitjor roca de tota la via, el primer.
No és difícil (IV+), però no hi trobarem cap assegurança i la roca té inquietuds pròpies i no n'hi ha una de sola que no es bellugui, així que encara que a primer cop d'ull hi hagi multitud de fissures per col·locar catxarros no te'n fies de cap. L'encarem de nou amb resignació, no en va ja el coneixem i ens plantem per segon cop en l'àmplia repisa on hi ha la reunió, no ens podem queixar, és la mar de còmoda!
Mirem el segon llarg, ara ja sabem on ens vam equivocar ahir, no hem d'anar per lo més evident i tirar recte, sinó que hem de flanquejar a l'esquerra i pujar per una mena d'esperó secundari que es despenja del mateix arc que hem de resseguir. De fet si ens fixem en atenció veure'm un clau mig sortit uns metres amunt. Aquesta tirada és la més difícil de la via, però la roca aquí canvia radicalment, plaques compactes i verticals amb assegurances simbòliques, les justes per indicar que anem per bon camí.
Ens ho mirem de reull, realment sembla més del cinquè grau que marca la ressenya i la roca pinta difícil d'equipar, però al Maria està guerrera i té ganes de treure's l'espineta d'ahir. Tira amunt convençuda, puja amb calma i ràpidament se n'adona que la roca és una meravella, adherent i amb multitud de ponts de roca que permeten assegurar correctament els trams més compromesos, amb algun pitó ocasional als llocs més delicats.
La tirada és llarga i el grau no el regalen, però els passos són estètics a més no poder, sembles estar ballant per la roca buscant el camí natural que t'indiquen les minúscules presses i relleixos. Quan arribo a la reunió no puc més que felicitar a Maria, quin llarg més maco que s'ha currat. En comparació el tercer llarg és un passeig, fàcil, adherència sobre bona roca, fissures a dojo i verticalitat justa per donar-li ambient, no hi ha cap assegurança en tot el llarg, però la veritat és que ni les trobes a faltar.
Puges recte amunt per unes plaques força dretes i vas a buscar una canal plena de vegetació que evites pujant per la seva dreta i després per terreny cada cop menys dret fins la reunió al peu d'un diedre rematat per un bloc caigut. La quarta tirada segueix la tònica de les anteriors, un parell de pitons en tot el llarg i una munió de fissures que donen peu a emplaçar gran varietat d'encastadors.
La Maria enfila diedre amunt i aviat deixa anar algun que altre renec, els passos són finets i la roca és una mica molla, combinació que fa necessari parar atenció als moviments. La part més delicada del llarg és superar el gran bloc encastat sobre el diedre, cal esmunyir-se per la xemeneia de la seva esquerre i fer algun pas de fe per plantar-s'hi al damunt. Mentre la Maria s'hi baralla no puc deixar d'admirar la paret de la que estem penjades, és com un mar d'onades grises petrificades, plaques perfectes solcades de minúscules gotes d'aigua, aptes només pels escaladors més avesats, ara començo a entendre el per què de tan poques vies en aquesta paret!
Un cop a la reunió podem donar ja la via per acabada i triar entre dues opcions: rapelar o sortir caminant per dalt. Com que a la Maria no li fa gràcia rapelar en diagonal per sobre la gran cova que tenim als peus i és d'hora decidim allargar la jornada i baixar caminant, el que no ens imaginàvem era que estaríem més estona per baixar que per escalar la via! La ressenya marcava el descens com una imprecisa fletxa que flanquejava la paret a mitja alçada en direcció una gran canal per la que es baixa seguint corriols. Il·luses, si totes les reunions eren rapelables és per algo! Resumint, arribar a la canal ja va ser incert, baixar-la una proesa! De camí res de res, desgrimpades, rapels de fortuna i embardissada al cent per cent, l'únic que teníem clar és que al final de la canal hi havia la pista amb el cotxe esperant-nos i així va ser, però després d'una bona estona cercant el millor pas per barranqueres vàries.
Un cop al refu, la satisfacció és doble: haver escalat una via de tall clàssic en un entorn feréstec i inventar-nos un nou camí de baixada. De fet, no hi ha res millor que riure's d'un mateix amb una cervesa a la mà!

** Suspiros Almendrados, 200m, V+, la Gronsa Central, els Ports

Amb quatre dies per davant i moltes vies al cap arribàvem al màgic massís dels Ports, però un cop més la meteo es va espatllar bastant més del que a priori esperàvem, fred continu, vent intens, pluges intermitents i fins i tot alguna feble nevadeta van ser el pa nostra de cada dia. Tot i així també van ser dies de descobrir racons increïbles i encara desconeguts per nosaltres com les Gúbies del Parrisal o les Roques del Masmut entre d'altres. Al final aprofitem a tota velocitat un matí en que el cel vol aguantar i marxem a fer una via equipada recentment, la Suspiros Almendrados, a la Gronsa Central.
Abans d'escalar el primer metre, però, ja gairebé havíem desistit d'escalar-la, duem la ressenya original, amb una explicació ideal per no anar a enlloc. Per sort quan estem a punt de fer mitja volta, deixem el sentit comú de banda i ens trobem gairebé per casualitat amb la via al nostre davant (hem fet un petit croquis d'aproximació i de la ruta que pot resultar més útil que l'original).
De la via l'únic que realment val la pena són els tres llargs que escales, una ruta trobada una mica amb calçador, amb una "llarga" i gens lògica aproximació, una baixada que li cal una posta al dia i una llarga caminata enmig de la paret que et destrempa. Per sort l'escalada és mantinguda, homogènia i amb bona roca.
El primer i segon llarg són molt semblants en dificultats i tipus d'escalada, amb un equipament prou correcte que fa gaudir d'aquest característic conglomerat dels Estrets d'Arnes. Els passos de dificultat són a llocs molt puntuals i li donen el punt de pebre necessari. Després de caminar una seixantena de metres per una àmplia vira arribem sota el llarg més bonic que ens deixa a una afilada aresta després de fer passos finets per una roca de molt bona qualitat.
Als Estrets totes les escalades, independentment de la seva dificultat, són curtes i agraïdes, però sempre amb el premi final d'unes luxoses vistes sobre l'imponent paisatge del Ports on sobresurt en tot moment el germà major de tot aquest laberint geològic, les Roques d'en Benet!