A Montserrat ja fa temps que existeixen les anomenades vies blaves, itineraris de dificultat assequible i esperit clàssic. Acostumen a buscar les línies més lògiques de la paret o el perfil més evident d'una aresta i s'enfilen tant per agulles amb sòlida tradició d'escalada com el Bisbe com per d'altres més oblidades com la Cajoleta. Malgrat tot, no us heu de deixar enganyar pel grau que marquen les ressenyes (generalment IV+ o V com a màxim) i penseu que els seus aperturistes les van obrir amb mentalitat clàssica i assegurances justes per no dir simbòliques en alguns casos. Per mi aquesta via va ser una troballa inesperada ja que, mentre fèiem un bivac a Can Massana, ens va despertar la pluja i no va parar fins gairebé les deu del matí, així que després de sospesar diferents opcions vam sortir a caminar amb el material just per fer una via senzilla, encara que no sabíem ben bé quina. De fet estava més convençuda de que acabaríem fent una bonica excursió montserratina carretejant tot el material que no pas d'acabar escalant res. En fi resignació, si no escalem com a mínim farem fons i una passejada per sota la muralla nord d'Agulles mai et deixa indiferent.
Pugem fins el coll del Portell Estret i des d'aquí només cal seguir unes discretes marques blaves que et guien en aquest laberint de canals i agulles fins plantar-nos al peu de la cara nord-est del Bisbe. No és la seva vessant més freqüentada i no té res a veure amb l'inconfusible perfil que tothom sap identificar clarament entre els Frares Encantats, però continua essent un pany de roca ben atractiu.
La via impossible de no trobar, només cal fixar-se una mica i ja veure'm la primera xapa pintada de blau, dic la primera per què la segona ves a saber on para! Bé, sembla doncs que la part d'excursió ha arribat a la fi, ara toca escalar i, ves per on, la cosa no pinta malament: els núvols han escampat i en el temps que hem trigat a aproximar la roca s'ha assecat, així doncs mans a la pedra! No duem ressenya, però tampoc és que faci massa falta, el que tampoc duem és gaire material i això ja és més problemàtic. Aquest cop hi ha hagut falta de comunicació entre els membres de la cordada i hem acabat amb una sola corda, quatre cintes i algun alien i com entendreu amb aquest material no ens podem permetre masses alegries en una via. Així que som prudents i una via blava és una aposta segura, a més amb el poc equipament que tenen tampoc calen moltes cintes, oi! Bé, això és almenys el que vaig argumentant mentalment mentre encaro el primer llarg i tantejo la roca en busca dels millors cantells. Deixo que la paret em marqui el camí ha seguir i l'encerto ja que acabo trobant els únics dos seguros del llarg (IV, 30m).
La reunió és en un còmode replà i recupero al company que fa temps que no escala a Montserrat i li costa trobar el què al joc d'equilibri que és aquest mar de còdols. De totes formes va amb ganes i encara el segon llarg, però la cosa no prospera i a l'alçada del primer espit decideix girar cua.
Si he de ser sincera no hem dóna cap disgust i tiro ràpid cap amunt no sigui que s'ho repensi! Com el llarg anterior aquest no és difícil (IV+), però has de navegar molt per la placa fent servir la intuïció per trobar l'itinerari i amb gairebé nul·les possibilitats de poder col·locar res. Podríem dir que és una escalada més de compromís que no pas de dificultat i de fet hi ha més d'un tram en que et jugues una bona galeta. Gairebé al final del llarg hi ha un moment de tensió al superar una bauma on el seguro et queda bastant per sota els peus i has de fer un pas de fe amb presses ben rodones. Per sort les vistes que hi ha des de la reunió et fan passar tots els mals.
Veig que encara em queda força corda, així que enlloc de muntar la R al peu de l'evident diedre que ens deixarà al capdamunt del Bisbe li tiro a dalt i ja acabem al mateix cim (IV, 20m), com ha de ser! Mentre recupero al company al mirar avall se'm fa un buit a l'estomac, la perspectiva de la muralla que ens envolta és vertiginosa, un món de línies verticals i perfils atrevits.
Per contra, només cal girar el cap per trobar-te amb la curiosa silueta del Lloro i llavors s'incrementa, encara més si cap, la teva admiració vers els primers escaladors que van ser prou innovadors i agosarats per atansar-se a aquestes parets impossibles.
Improvisem un parell de rapels per la via normal del Bisbe i de nou una agradable passejada fins el cotxe baixant ara pel refugi d'Agulles acabant així d'arrodonir una jornada d'escalada d'allò més clàssica!
Per cert, un petit secret, tot el primer llarg vaig anar amb la mosca darrere l'orella i a l'acabar la via se'm va encendre la llumeta... si ja l'havia escalada, per això em resultava tan familiar!
Ben aviat ens adonem que som al paradís de l'escalada esportiva: parets d'allò més dretes, aproximació cero, un munt de vies per a tots els gustos (sempre que tinguis el grau, és clar) i per acabar-ho d'adobar un refugi que és més proper a una comuna hippy, que no pas a un establiment públic. Però no és aquesta la idea que portem al cap i els nostres ulls fugen cap a la paret que s'alça a la nostra esquena: el Peñon del Divino, un autèntic faralló rocós de verticalitat garantida. La seva part central és una placa taronja perfecte en la seva uniformitat, s'endevina compacte, sense fissures, no en va l'anomenen la Tabula. Ara que la via que hem escollit nosaltres és modesta, la més senzilla de la paret i com sempre això porta aparellat un equipament escàs, per no dir inexistent en algunes tirades, per sort el seu traçat no dóna lloc a dubtes: un esvelt esperó que delimita l'arc de la gran cova de la seva base.
El dia anterior, després d'una aproximació un xic accidentada (problemes de no trobar el camí i optar pel ja clàssic camp a través), havíem escalat el primer llarg, però a l'encetar la segona tirada ens vam equivocar i la Maria va acabar en una variant de V+, totalment desequipada i difícil de protegir. Un oportú pont de roca ens va salvar la papereta i en vista de l'hora tardana vam optar per retirar-nos discretament i demà serà un altre dia! Així doncs, aquí estem de nou, a peu de paret, disposades a encarar de nou el llarg amb la pitjor roca de tota la via, el primer.
No és difícil (IV+), però no hi trobarem cap assegurança i la roca té inquietuds pròpies i no n'hi ha una de sola que no es bellugui, així que encara que a primer cop d'ull hi hagi multitud de fissures per col·locar catxarros no te'n fies de cap. L'encarem de nou amb resignació, no en va ja el coneixem i ens plantem per segon cop en l'àmplia repisa on hi ha la reunió, no ens podem queixar, és la mar de còmoda!
Mirem el segon llarg, ara ja sabem on ens vam equivocar ahir, no hem d'anar per lo més evident i tirar recte, sinó que hem de flanquejar a l'esquerra i pujar per una mena d'esperó secundari que es despenja del mateix arc que hem de resseguir. De fet si ens fixem en atenció veure'm un clau mig sortit uns metres amunt. Aquesta tirada és la més difícil de la via, però la roca aquí canvia radicalment, plaques compactes i verticals amb assegurances simbòliques, les justes per indicar que anem per bon camí.
Ens ho mirem de reull, realment sembla més del cinquè grau que marca la ressenya i la roca pinta difícil d'equipar, però al Maria està guerrera i té ganes de treure's l'espineta d'ahir. Tira amunt convençuda, puja amb calma i ràpidament se n'adona que la roca és una meravella, adherent i amb multitud de ponts de roca que permeten assegurar correctament els trams més compromesos, amb algun pitó ocasional als llocs més delicats.
La tirada és llarga i el grau no el regalen, però els passos són estètics a més no poder, sembles estar ballant per la roca buscant el camí natural que t'indiquen les minúscules presses i relleixos. Quan arribo a la reunió no puc més que felicitar a Maria, quin llarg més maco que s'ha currat. En comparació el tercer llarg és un passeig, fàcil, adherència sobre bona roca, fissures a dojo i verticalitat justa per donar-li ambient, no hi ha cap assegurança en tot el llarg, però la veritat és que ni les trobes a faltar.
Puges recte amunt per unes plaques força dretes i vas a buscar una canal plena de vegetació que evites pujant per la seva dreta i després per terreny cada cop menys dret fins la reunió al peu d'un diedre rematat per un bloc caigut. La quarta tirada segueix la tònica de les anteriors, un parell de pitons en tot el llarg i una munió de fissures que donen peu a emplaçar gran varietat d'encastadors.
La Maria enfila diedre amunt i aviat deixa anar algun que altre renec, els passos són finets i la roca és una mica molla, combinació que fa necessari parar atenció als moviments. La part més delicada del llarg és superar el gran bloc encastat sobre el diedre, cal esmunyir-se per la xemeneia de la seva esquerre i fer algun pas de fe per plantar-s'hi al damunt. Mentre la Maria s'hi baralla no puc deixar d'admirar la paret de la que estem penjades, és com un mar d'onades grises petrificades, plaques perfectes solcades de minúscules gotes d'aigua, aptes només pels escaladors més avesats, ara començo a entendre el per què de tan poques vies en aquesta paret!
Un cop a la reunió podem donar ja la via per acabada i triar entre dues opcions: rapelar o sortir caminant per dalt. Com que a la Maria no li fa gràcia rapelar en diagonal per sobre la gran cova que tenim als peus i és d'hora decidim allargar la jornada i baixar caminant, el que no ens imaginàvem era que estaríem més estona per baixar que per escalar la via! La ressenya marcava el descens com una imprecisa fletxa que flanquejava la paret a mitja alçada en direcció una gran canal per la que es baixa seguint corriols. Il·luses, si totes les reunions eren rapelables és per algo! Resumint, arribar a la canal ja va ser incert, baixar-la una proesa! De camí res de res, desgrimpades, rapels de fortuna i embardissada al cent per cent, l'únic que teníem clar és que al final de la canal hi havia la pista amb el cotxe esperant-nos i així va ser, però després d'una bona estona cercant el millor pas per barranqueres vàries.
Un cop al refu, la satisfacció és doble: haver escalat una via de tall clàssic en un entorn feréstec i inventar-nos un nou camí de baixada. De fet, no hi ha res millor que riure's d'un mateix amb una cervesa a la mà! 
