**** Míriam (190m, V+), Torre Grande (Cima Sud 2.361m), Cinque Torri, Dolomites

Dijous, 25 de juliol de 2024

Quan tot el que t'envolta és tan impressionant necessites centrar-te per recuperar la perspectiva. Cinque Torri és la porta d'entrada perfecta per Dolomites. Oberta l'any 1927, la Míriam ens demostra que amb aquesta roca es poden fer línies que són autèntiques obres d'art.

L'amplada certa de la fissura i unes poques assegurances estratègiques és tot el que es necessita per navegar la cara sud de la Torre Gran. Esplèndid itinerari carregat de lògica, bellesa i ambient. Dolomia a les mans i un paisatge que fa grandioses les sensacions, quines ganes que tenia de ser-hi.

Notes d’interès vertical: Míriam (excel·lent ressenya blog HokusPokus), ultra clàssica intel·ligent i bella, una línia que només veure-la vols escalar. Li sobren motius per ser la via més repetida de Cinque Torri i la millor introducció a Dolomites. Ambient domesticat, però que deixa clar on som.

- Oberta el 29 de juny de 1927 pels guies d’Ampezzo Angelo i Giuseppe Dimai, acompanyats pel seu amic Arturo Gaspari i l’escaladora americana de vint-i-nou anys Miriam E. O’Brien a la qui posteriorment van dedicar la ruta.

- Semi-equipada a l’estil local, auster i pràctic. A les tirades trobem comptats pitons i químics amb anella col·locats a punts claus per protegir el pas i marcar camí. A les dues primeres reunions trobem dos bolts, però la resta són d’un químic amb anella, convé reforçar-les. La reunió del cim és neta, a muntar en blocs.

- De material necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4), tascons i tricams.

- Roca, dolomia polida, especialment la primera tirada, conseqüència inevitable de la freqüentació que li suposa ser una de les vies més populars de Dolomites. Per norma vertical, amb molt de canto i franc, lo realment delicat són els peus que patinen i demanen afermar bé la passa. Predomini de fissura i diedre amb breus trams de placa.

- Grau que t’espavila de cop, cinquè que apreta tant com la verticalitat que impera a la paret, millor dur-lo ben posat (V+ oblig).

- Compromís baix/mitjà, equipament just, però correcte i proximitat al refugi simplifiquen logística. 

- Orientació plenament sud, sol del bo quan fa acte de presència.

- Traçat modèlic, d’una elegància instintiva que el pas del temps no fa més que realçar. La fissura inicial marca la línia i navega amb decisió per la paret en un espectacular flanqueig que voreja sota grans sostres fins la canal que condueix al cim (foto blog HokusPokus). El primer llarg avisa que cal escalar sòlid, verticalitat des de bon inici que fa buscar el pas.

Menys els dos darrers (L7 i L8) empalmem totes les altres tirades, fent-ho així la tercera resulta la més plaquera i obligada, demana navegar fent esses, mai pel dret. L’ambient del segon llarg és magnífic. Quarta tirada d’estètica original, entre fissura i xemeneia. Les dues primeres tirades són comunes amb la Directa Dimai.

- Accés, des del Passo de Falzarego prenem la carretera SR48 que baixa en direcció a Cortina d’Ampezzo, aproximadament als cinc quilòmetres i mig aparquem en un pàrquing situat a mà esquerra, just abans del pont Rio Branco (enllaç maps).

- Aproximació, pel sender 419 fins el refugi de Cinque Torri (450m de desnivell, 1h). Per agafar el sender, des de l’aparcament baixem uns metres per la carretera principal i anem a buscar l’estreta carretera que surt a mà dreta i puja al refugi. La carretereta travessa un pla, creua un rierol i comença a pujar, el sender comença uns metres més amunt a la dreta (rètol).

Un cop al refugi en quinze minuts som a la base de la cara sud de la Torre Grande, evident (croquis blog DolomitiSkiRock). La Miriam comença en una marcada fissura/diedre a l’extrem dret de la paret.Les dues primeres tirades són comunes amb la Directa Dimai.

La carretera que porta al refugi de Cinque Torri de l’1 de juliol al 15 de setembre està tancada al trànsit, tan sols hi pot circular amb vehicle la gent allotjada al refugi. Si no volem caminar, hi ha l’opció d’agafar un petit bus que funciona a l’agost (10€/trajecte) o bé pujar amb el telefèric que ens deixa a l’extrem oest de les torres, SeggioviaCinque Torri (enllaç). Des de l’estació final del telefèric tenim quinze minuts a peu de via.

- Descens, on cal afinar intuïció i precaució (croquis blog MountainProject). Múltiples descripcions i totes confoses ens obliguen a preguntar cordades veïnes per localitzar ràpel de baixada. Acabada la via recorrem el cim en direcció oest, a l’extrem de la paret trobem una gran fita i uns metres per sota la instal·lació d’on fem un ràpel de 40m pel vessant sud, sud-oest fins una plataforma en una mena de coll entre torres de roca.

Una curta i emocionant desgrimpada des d’una roca plana ens permet seguir resseguint cap el oest fins que una paret ens barra el pas. Baixem cap al nord (dreta) per una canal desgrimpant uns metres atents a les fites (senzill). Trobem una nova instal·lació al costat oest de la canal, un ràpel de 30m ens deixa a la base de la cara nord de la Torre Grande. La voregem cap al sud i en deu minuts som de nou al refugi.

Preciosa escalada amb intens sabor clàssic, preludi de tota la màgia i potència que aquest massís és capaç de desplegar. Dolomites en petit format. Avui ens envolta una munió de cims, carenes i parets, perfils desconeguts pendents de que els hi posem nom. Aquest estiu estarem molt enfeinats!

companydeviatgeiatzars:Lau

π