**** Milana Bonita (285m, 6b+), Penya Roc (cima Senyera), Alacant

Dijous, 28de desembre de 2023

Milana Bonita, m'agrada aquest nom, sembla venir d'un temps remot. Me la miro mentre aproximem pel silenci que sura sobre la vall. No en puc apartar la mirada, lo instintiu de la seva força em té atrapada. Una cicatriu al bell mig de la muralla de Cima Senyera, com pot ser que no fos la primera via oberta a la paret.

La seva evidència és impacte directe, una fissura que s'arqueja fins un esperó que no deixa escapar ni un dels feixos de llum que el fuetegen. Hi ha rutes que estan fetes per ser descobertes. Al peu de la Milana, la seva realitat ens retorna a la immediatesa. Volem escalar-la. Als dits roca taronja, incerta i envolvent que ens endinsa a l'espectacular cicatriu. La fissura es fa única i virem a un gris radical que no dóna treva, elèctric, té el do de l'exactitud.

La lògica que desplega aquesta línia és un prodigi. Navegar cobra sentit en aquestes parets. Una xemeneia montrebeniana posa fi als perfils d'acer del contrafort i ens retorna a la rudesa d'esperons i canals. Terreny bast on escollir camí depèn del nostre instint. La Milana Bonita és aventura fins el darrer pas. Avui el company ha escollit bé la via, molt bé. Ha valgut la pena escoltar un cop més aquesta inconsciència que ens fa ser atrevits.

Notes d’interès vertical: Milana Bonita (excel·lent ressenya blog EscaladaenAlicante), magnífica ruta de tall clàssic i esperit aventurer, una joia sense polir de caràcter íntegre i directe que treu el millor de nosaltres. Llarga, intensa i engrescadora ens retorna a l’essència de l’escalada lligada a la descoberta. La bellesa magnètica del seu traçat està a l’alçada de la lògica que desplega.

Tot i l’evidència impactant de l’escletxa inicial, la via no va ser oberta fins el novembre del 2005 per N. Sánchez i J. Martín “Mercury”. Semi-equipada amb criteri espartà, la podríem definir com escalada tradicional de nova fornada. La majoria de tirades són netes o equipades tan sols amb ponts de roca, només trobem pitons al segon llarg i al flanqueig d’inici del tercer.

Pel que fa a les reunions, la R2 (comú amb l’Espolón Rod), R3 i R4 estan equipades amb un parell de bolts, un pont de roca marca on fer la R1 i la R4bis, la R5, R6 i R7 són netes. De material necessitem setze cintes, tascons, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir mitjans/grans (C.05 a C3). Tricams opcionals, però útils per reforçar reunions.

Calcari d’aventura, roca de qualitat variable amb panys francament esplèndids, però de la que no et pots refiar mai plenament. En les dues primeres tirades trobem trams de roca taronja i aspecte dubtós (crostosos i amb blocs solts) que cal escalar amb cura, però les possibilitats de protecció són bones i la roca més ferma del que permet suposar. Més amunt, murs grisos de roca fantàstica, compacta i amb fissures tallants que donen més d’una alegria. La sensació global és de roca aspra, amb bona adherència i on els flotants queden de luxe.

Després del canvi de paret, la roca fa un gir radical, delicada, però força sanejada a la xemeneia i molt trencada a les dues darreres tirades. Cal extremar les precaucions, per sort la dificultat baixa i podem relativitzar la incertesa que suposa.

Grau correcte en el context que li pertoca, clàssica pràcticament desequipada on el plus el dóna una bona navegació (6a+ oblig). Les primeres tirades són sostingudes en dificultat i d’escalada atlètica i tècnica, combinació que dóna exigència al grau. En la part superior la dificultat baixa, però la qualitat de la roca també, per tant l’escalada no perd intensitat. Amb aquestes premisses i l’afegit de poc equipament, reunions a muntar i roca variable el compromís és alt. Terreny d’aventura en el sentit més ampli del terme. Orientació sud, sol al cor de la paret.

El traçat és valent, veu la línia i la converteix en ruta. Les quatre primeres tirades recorren una espectacular fissura que adopta les formes més variades, conduint-nos al capdamunt de la torre que s’aferra al cor de la paret. El darrer tram de la via s’endinsa en l’amplitud desdibuixada d’esperons i canals que menen al cim. Terreny salvatge on una xemeneia n’és la porta d’entrada i el toc de solera que fa clàssic qualsevol recorregut.

En la Milana Bonita cada llarg té identitat pròpia. L’exotisme subterrani de la primera tirada, acrobàtica i noble d’escalar ens posa en situació. Segon llarg magnífic, l’estrella de la via, verticalitat rabiosa a la que cal mantenir el pols prenent l’arc de la fissura com a guia. Roca filosa i regletes amagades són claus. En la tercera tirada ignorem el traçat original que va pel dret i flanquegem decidits a la dreta (pitó) per escalar la bellíssima fissura d’un diedre de parets llises i compactes que farà estudiar bé cada pas, elegància en forma i moviment (variant Placebo, correspon a un llarg de la via Némesis (R. Edwards), opció menys exposada i més bona que l’original).

El quart llarg discorre per una fissura perfectament definida a l’esquerra de la reunió, més tècnic i interessant del que la seva aparença insinua. Fem canvi de paret (20m), cal creuar una gran canal herbosa i baixar cap a la base d’una evident xemeneia visible des de la R4. Dos ponts de roca simbòlics són la R4bis. La ultra clàssica xemeneia/diedre de la cinquena tirada, atractiva i pintoresca d’escalar marca un canvi de tarannà de la via. Muntem R5 (friends) en un petit nínxol a la sortida de la xemeneia. Compte amb el sisè llarg, vertical i amb roca molt trencada a l’inici. Sortim recte amunt per un diedre fracturat i anem a buscar un esperó més senzill a l’esquerra, muntem R6 (friends) en una bona plataforma gairebé al final de l’aresta.

Setè llarg indefinit i molt trencat (50m), sortim per l’ampla canal de l’esquerra seleccionant els panys de roca més ferma i amb menys vegetació. Sortim de la canal en lleugera tendència a la dreta cap una placa tombada (dos ponts de roca) i anem a buscar un gran arbre que marca el punt per on sortir de la paret. Muntem R7 en un arbre a tocar del cim. Tan sols en aquestes dues darreres tirades la via perd la fermesa que la caracteritza, la resta és una lliçó d’estil, lògica i audàcia.

Accés, per la carretera CV-70 de Polop a Benimantell, poc després del pk 39 estem atents a una pista emporlanada a la dreta en pujada. Als pocs metres de circular per la pista trobem un rètol de fusta camí de l’Almassera. Seguim sempre amunt per la pista principal fins que aproximadament als 2.6 quilòmetres una nova pista la talla ens transversal, aparquem en un voral (enllaç maps). A la dreta, una cadena barra el pas a vehicles.

Aproximació (croquis blog CaracolesMajaras), pugem per la pista cimentada tancada amb cadena de la dreta. La pista ràpidament passa a ser de terra i uns metres més amunt, quan fa un gir a l’esquerra en direcció a una casa, prenem un sender (fita) que planeja primer entre bancals d’oliveres i després puja decidit cap a les parets de Penya Roc (marques vermelles). Al nostre davant l’Agulla del Pilar i la Cima Senyera, tot i que la vista es desvia invariablement a l’esquerra, cap a l’impressionant muralla del Racó de les Tovaines. El sender desemboca en un camí transversal paral·lel a les parets, anem a la dreta atents a trobar en el bosc el rastre de fites que pugen cap a la gran canal situada a l’esquerra de Cima Senyera.

La fita que dóna la pista per anar amunt està just abans d’un tub negre de canalització d’aigua que creua el camí. Pugem sense camí definit entre tarteres i plantes punxoses (fites) fins la base de la paret (50min). La Milana Bonita comença a la dreta d’un marcat esperó grisos (Espolón Rod, fletxa picada a l’inici) per una característica escletxa vertical de roca taronja equipada amb ponts de roca.

Descens, des del cim fem una curta desgrimpada pel vessant contrari fins una canal arbrada. Ja dins la canal anem avall (direcció est) a buscar un petit coll per on creuar al vessant on hi ha la pista de la vall de Sella. Baixem seguint rastres de sender per pendents pedregoses i quan el terreny ho permeti flanquegem a l’esquerra resseguint la base dels esperons que baixen del crestall cimer (fites) fins arribar al coll que dóna accés a la paret de la Haunted Wall.

Baixem vorejant la base de la paret i uns deu metres per sota de la Cracks of Tranquility, abans d’arribar al tallat, trobem a la dreta una instal·lació de ràpel a l’alçada d’una gran fita. Un ràpel de quaranta metres ens deixa en una gran canal per la que baixem per terreny dret i incòmode enganxats al costat esquerre fins sortir de nou a la base de la paret sud de Cima Senyera. Baixem recte seguint fites ocasionals que ens guien cap al bosc entre tarteres i planxes amb punxes. Sortim al camí pel que hem aproximat i ens retorna al cotxe (1h30min).

L’evidència de la Milana Bonita fa sorgir el desig d’escalar-la, només cal veure la seva línia per saber que tard o d’hora hi aniràs. Cal anar-hi mentalitzat, Penya Roc ens retorna a l’aventura i aquesta via la fa possible. Escalada selecta per ments obertes.

conspiradorsdelavertical:Lau&K

π