*** Benito Romerales (180m, 6a), Penya Roc (Agulla del Pilar), Alacant

Dimecres, 27 de desembre de 2023

Benito Romerales, la nostra porta d'entrada a unes parets de les que ben poca informació trobareu, Penya Roc. Terreny d'aventura on la incògnita és protagonista. L'única ressenya que duem és poc més que una línia mal traçada, per sort la fissura obliqua que creua l'Agulla del Pilar permet ubicar-la sense dubtar. Sacsegem el fred, la vall s'obre al matí i les parets es fan properes, els hi posem nom. El sol ens rep al peu de l'agulla, roca aspra i l'impuls d'escalar que desperta.

Les inicials picades i un bolt solitari donen la pista dels primers passos, la resta intuïció i navegar. Placa ferma que mossega dits i fa pensar, sense fissures que ens guiïn descobrim camí des del tacte. Austera, respirem a fons abans de cada passa. L'escalada manté encara un aire d'altres temps, inconformisme vintage de metall que escasseja.

Aquí la lògica s'amaga rere la subtilesa d'un calcari mereixedor de tota la confiança que li donem. Una pintoresca xemeneia ens retorna a sensacions conegudes i rubrica el segell clàssic de l'itinerari. És tan bo com tots els rumors afirmen. Amunt perfils que s'estilitzen, la muralla es converteix en esperons. Buit i cim van de la mà. Alçades que tornen a posar les parets de Penya Roc al nostre abast, solitud per descobrir.

Notes d’interès vertical: Benito Romerales (ressenya BlocEmpotrat), estimulant clàssica amb vocació aventurera, però sensata en la resolució. Discreta, manté una elegància austera prescindint al màxim del metall, el que fa lluir encara més l’encert del recorregut. Caràcter espartà on compromís i estètica comparteixen escenari. La línia més accessible de l’indret i la millor opció per una primera visita a Penya Roc.

Collita vuitantera, oberta per Salvador Guerola i Emili Perales el novembre del 85. Es tracta d’una via semi-equipada tendint al mínim, a les tirades trobem bolts ocasionals, escassos pitons i algun pont de roca ocasional. Gairebé totes les reunions són equipades amb un parell de bolts, excepte la R5 a muntar i la R2 que és d’un bolt amb argolla. De material necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i tascons.

Calcari de noblesa ruda que si per alguna cosa destaca és per un tacte que et deixa electritzat. Vertical, cantellut i amb una adherència en la que hi pots confiar. En general bona roca amb les incerteses pròpies del terreny clàssic, però sanejada pel pas de les cordades. Cal vigilar quan deixem les plaques i ens endinsem en xemeneia o gendarmes.

Grau clàssic amb un plus, en aquesta paret no es regala res (V+/6a obligat). Els passos difícils es troben mínimament equipats, el punt picant el donen les plaques de navegació obligada. El compromís mitjà/alt, les plaques no són fàcils de llegir ni d’equipar, donen poques pistes, tan sols les descobreixes des de les distàncies curtes. Esperons i xemeneies més fàcils de protegir. Ens movem en terreny d’aventura que genera recels i alegries per igual. Orientació sud, sol d’hivern que acompanya.

Traçat vertical, variat i de lògica absoluta, tot i que no l’aprecies fins que t’hi encares. Cerca la millor roca aprofitant al màxim el que la paret ens brinda perquè l’escalada flueixi amb la naturalitat d’una bona línia. Donada la dificultat de trobar bones ressenyes i les variants de la via val la pena detallar-ne els punts claus. La Benito Romerales comença amb dues primeres tirades de placa que cal llegir des de la calma i navegar. La línia recta serà sempre la darrera opció.

Entrada potent al primer llarg, el més equipat de la via. Després d’un curt diedre trobem una reunió intermèdia al capdamunt d’un gendarme adossat a l’esquerra que no cal fer, un flanqueig aeri a la dreta (pont de roca) ens porta a la R1 (dos bolts vermells).

El segon llarg és per temperar nervis, puja en direcció dos ponts de roca (cordino visible) i després va en lleugera diagonal a l’esquerra en busca d’una fissura poc evident per marxar després de nou cap a la dreta cap a la base d’una ampla xemeneia. La R2 costa de veure, un sol bolt amb argolla en una petita repisa a la dreta de la vertical de la xemeneia. Just abans de la segona reunió trobem un tram de placa que demana un cop de gas, roca punxosa franca d’escalar, però que no es pot protegir (V/V+).

El tercer llarg és una fantàstica i fotogènica xemeneia protegida amb un únic pont de roca, però que s’equipa sola. Trobem la R3 (2 bolts) en acabar la xemeneia a la placa de la dreta. A la quarta tirada flanquegem en horitzontal a la dreta i escalem una estreta canal amb vegetació que, tot i les aparences, no molesta. Excepte a l’inici, bona roca.

Tirada bonica i clàssica, protegida amb un parell de pitons on són útils peces grans. R4 al capdamunt d’un gendarme, a l’esquerra (2 bolts). En el cinquè llarg sortim per l’esquerra de la reunió amb una tibadeta i seguim per un esperó poc evident cada cop més senzill. R5 neta, la muntem en una marcada vira abans del cim.

Accés, per la carretera CV-70 de Polop a Benimantell, poc després del pk 39 estem atents per agafar una pista emporlanada que surt a la dreta en pujada. Als pocs metres de circular per la pista trobem escrit en un rètol de fusta, camí de l’Almassera. Seguim sempre amunt per la pista principal fins que aproximadament als 2,6 quilòmetres una nova pista la talla ens transversal, aparquem en un voral (enllaç maps). A la dreta, una cadena barra el pas a vehicles.

Aproximació (croquis blog CaracolesMajaras), pugem per la pista cimentada tancada amb cadena de la dreta. La pista ràpidament passa a ser de terra i uns metres més amunt, quan fa un gir a l’esquerra en direcció a una casa, prenem un sender (fita) que planeja primer entre bancals d’oliveres i després puja decidit cap a les parets de Penya Roc (marques vermelles). Al nostre davant l’Agulla del Pilar, flanquejada per l’esplèndida Cima Senyera a la dreta i a l’esquerra per l’impressionant muralla del Racó de les Tovaines.

El sender desemboca en un camí transversal paral·lel a les parets, anem a l’esquerra atents a trobar la fita que marca el corriol que puja cap a la cara sud de l’Agulla Pilar, una de les de menys altitud d’aquest ventall de cims. Pugem per tarteres seguint rastres de camí fins el peu de via. Una característica xemeneia/fissura obliqua que solca tota la paret en diagonal serveix de referència, la Benito Romerales comença uns metres més amunt de la seva base (foto traçat Luichy). La inscripció BR picada a la roca i un bolt visible a l’esperó marquen l’inici (40min).

Descens, des del cim baixem per pendents plens de matolls amb tendència a l’esquerra (oest) seguint traces de sender. Quan el terreny s’obre girem a la dreta per anar a buscar el marcat coll que ens permet accedir a la base de la Haunted Wall. Baixem resseguint la paret i uns deu metres per sota de la Cracks of Tranquility, abans d’arribar al tallat, trobem a la dreta una instal·lació de ràpel a l’alçada d’una gran fita. Un ràpel de quaranta metres ens deixa en una gran canal per la que baixem per terreny dret i incòmode enganxats al costat esquerre fins sortir a la base de la paret sud de Cima Senyera.

Seguim recte avall per pedreres indefinides fins el bosc, atents a rastres de sender i al pas net de plantes amb punxes (fites ocasionals). Acabem sortint de nou al camí transversal que va en paral·lel a les parets, el seguim a la dreta i ràpidament trobem el trencant per on hem pujat al matí i ens retorna al cotxe (1h30min total, uns 30 min fins el ràpel i una hora més de baixada).

Hi ha escalades que imposen respecte, no per la dificultat en si, sinó per l’aura del lloc on es troben, aquesta n’és una. Penya Roc conserva un esperit rebel i independent que queda reflectit a les seves vies, per modestes que siguin. La Benito Romerales ens demostra que curiositat i perseverança obren moltes portes. Atractiva i conservadora en l’estil, aquí navegar té premi.

conspiradorsdelavertical:Lau&K

π

 Las 100 mejores Escaladas de Levante (Manolo Pomares)