Divendres, 2 de juliol de 2021
- Peregrinatge anual -
Permetent que la roca ens mostri els seus camins!
El Midi dorm embolcallat en núvols, potser ens espera. El miro i tinc la certesa que és un de sol, immens ullal amb fam de cel. Ens empetiteix. Però l'ull avesat sap que els seus flancs són diversos, torres que lluny de defensar el bastió hi obren un camí per on s'escola la boira i les nostres passes quan el sol llueix. La Jolly és d'una evidència poc freqüent en aquestes contrades, profunda xemeneia que ens interroga des del bell mig de la paret.
Així que ens carreguem de ferralla i retornem a l'empenta salvatge d'aquestes fissures impassibles on un rastre dispers de pitons és l'única concessió als nostres dubtes. Naveguem la muralla intentant emular el seu estoïcisme. No és senzill, cal confiar-se al dictat de la intuïció per descobrir la lògica d'un traçat que es desploma sobre els nostres caps. Sortegem murs, flanquegem pilars i temptem esperons fins cobrar el recer de la xemeneia. La seva amplitud permet expressar-se a la roca en nous camins de vertigen.
Com em costa d'entendre'ls, la sobrietat d'aquestes fissures reclama moviments desconeguts, de nou aprenent indago en la seva simplicitat. No cal buscar cantells, totes les arestes són arrodonides pel pas de l'aigua i el temps, encastar-se i confiar en la validesa de l'adherència és l'únic sortilegi que funciona. Que n'és de bella la complexitat lineal d'aquesta escalada i valenta. Una nova clàssica al Midi, però quina via no ho és aquí. Adoro l'elegància de la seva aventura!
Notes d’interès vertical: Jolly, oberta el 1946 les ressenyes parlen d’ella com la via més evident del vessant sud. Raó tenen, la línia s’enfila per la profunda xemeneia que escindeix la muralla de la Pombie, directa al cor de la paret. Via de tall clàssic, aprofita al màxim les possibilitats de protecció que brinden les fissures d’aquesta roca compacte i severa.
Poc equipada, trobem tan sols claus antics que protegeixen els passos més compromesos i serveixen per guiar-nos per un traçat que malgrat la seva evidència, un cop t’hi endinses no sempre és fàcil de llegir. Reunions a muntar o bé d’espits vells i/o pitons afegeixen compromís a l’escalada. A l’arnés quinze cintes, joc de tòtems/camalots fins C4, repetint del 0,5 al C3 i un joc discret de tascons.
Accés des de l’aparcament del vessant francès del Port de Portalet on neix el sender que porta al refugi de Pombie (1h). Des del refugi continuem per la ruta normal del Midi en direcció al coll de Suzón i quan creuem la gran pedrera de la base de la muralla deixem el camí (fites i sender indefinit) i enfilem fins peu de via (30min).
No entrem directament a la gran canal/xemeneia que defineix la via, sinó que ens situem a la seva vertical i comencem per la Sud-Est Clàssica, primeres dues tirades de travessia a dreta comunes. Un cop a la R2 la Jolly gira a l’esquerra per anar a buscar en dos llargs més l’ampla xemeneia. Escalem l’esperó que la delimita, terreny indefinit, perdedor i no sempre fàcil de protegir, la referència que hem de tenir clara és anar amb tendència a l’esquerra pel lloc més evident, delicat.
La R4 és munta en una còmoda terrassa ja a l’interior de la marcada canal, per fi la xemeneia cobra la seva veritable dimensió. L’ambient es torna netament vertical i no defalleix en els tres llargs que ens falten. Tirades rabiüdes, sostingudes i de dificultat creixent on abunden diedres, magnífiques fissures i llastres atlètiques. A la bonica xemeneia del L5 trobem més pitons dels que marca la ressenya, en canvi al L6 falta pitó que protegeix el pas clau.
L7 clarament més difícil, impressiona, requereix bona tècnica d’encastament per gaudir-lo com es mereix, superba lliçó d’escalada i estil. La xemeneia ens diposita a les terrasses del Circ Gris, des d’on podem continuar escalant per la SuperJolly o bé baixar pels ràpels de la Surplombs.
Si optem pel descens des de la R7 cal pujar una vintena de metres amb tendència a l’esquerra fins un petit coll on trobem una reunió des d’on iniciem la sèrie de cinc ràpels (pitons i/o cordinos en blocs encastats) que ens deixen a peu de via. A tenir en compte que encara que parlem de xemeneia, no és tal, la seva amplada fa que un cop ens hi endinsem les tècniques a emprar siguin diverses.
Graus com la via, clàssics i de percepció variable depenent de la nostra habilitat per treballar les fissures que són les que donen la pauta (6a obligat). El pas del temps no ha fet més que reforçar el caràcter acèrrim de la Jolly, deixant ben clar el talent dels seus oberturistes. Escalar al Midi és sempre una porta oberta a l’aventura!
companydeviatgeiatzars:Lau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada