Dissabte, 29 de maig de 2021
Hi ha fissures que desvetllen un fanatisme desconegut, la Lusilla et provoca des de la primera mirada. Una línia d'aparença impecable capaç de dibuixar el seu propi camí a la muralla nord d'Agulles. Bella, intel·ligent i pèrfida, doncs ens sedueix amb un traçat d'arquitectura perfecta, però un cop ens hi endinsem descobreix un rocam no apte per esperits sensibles.
Costa connectar amb aquesta verticalitat mòbil, però víctimes ja del seu influx ho fem per força, així que obres la ment i comences a fluir amb l'ajut incondicional d'un notable ventall de ferralla a l'arnès. Levitem per un diedre inacabable, vestint-lo de passes sigil·loses que no pertorbin l'equilibri inestable que el sustenta.
Conscients de que res és sòlid, ja sigui burí, pitó o còdol, desconfiem de tot, mai l'escalada havia estat tan subtil, però alhora exigeix una energia salvatge per encastar-nos en l'únic recer fiable, el de la fissura que pren les formes més variades i es permet fins i tot breus flirtejos amb plaques igualment trepidants.
Ens adaptem a aquest entorn vertiginós i amb les regles del joc ben clares gaudim mentre la muralla es dilueix en buit. Mira que n'és d'intensa aquesta clàssica, elegància i tensió se'n disputen el protagonisme, en surts saciat!
Notes d’interès vertical: La Lusilla és d’una evidència visual tan directa que destaca amb identitat pròpia en la muralla nord d’Agulles. Oberta amb estil i audàcia el 1970, la lògica del recorregut, però es veu enterbolida per una roca sempre a controlar. La severa austeritat del traçat és parella a la de l’equipament.
Semi-equipada amb material divers, pitons, falques de fusta i burins intercalats amb ocasionals espits i algun bolt d’una recent restauració. La precarietat d’algunes d’aquestes peces sumada a la discreció del conglomerat exigeix solvència en l’autoprotecció.
Reunions competents (bolts). Les tirades són llargues, sostingudes i pràcticament netes on hi ha fissura, per tant és necessari un bon ventall de material: vint cintes, joc de tòtems/friends fins C3 repetint els mitjans fins C2, tricams i/o tascons i estrep.
Accés des del mateix GR que des de Can Maçana va al Monestir, abans d’arribar a la Cadireta, aproximadament a l’alçada de la via, trobem un corriol que puja directe a la paret (trams amb corda fixe). Un cop a la base de la muralla seguim uns metres a la dreta fins trobar el peu de via (40min). No hem sigut fidels al traçat original i enlloc de la canal per on va la Lusilla hem optat per entrar uns metres a l’esquerra per l’esvelta fissura de la Gironella, escalant en un sol llarg les seves dues primeres tirades (40m) fins la R2 de la Lusilla.
Descens amb un sol ràpel (50m) pel vessant oposat i anar en busca de la canal que ens baixi fins el refugi Vicenç Barbé i d’allà pel GR fins Can Maçana (1h). Orientada perfectament a nord garanteix ombra fins i tot al pic de l’estiu, opció a tenir en compte per fugir de la calor.
Escalada exigent i mantinguda en el sisè grau, curiós comparar la ressenya original amb graduacions més actuals. Si es planteja en artificial tenir present que els llargs estan força nets i el poc material que hi ha sol ser antic (6a, A1 obligat).
D’aquesta via en surts aprenent a relativitzar, però amb el ferm convenciment que hi ha una bellesa en la lògica que ho posa tot a lloc. Val la pena deixar-se portar, seducció vertical en tota regla.
conspiradorsdelavertical:Lau&Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada