Dissabte, 12 de setembre 2020
Avui és dia d'endinsar-nos en vessants nous de Galayos amb la certesa que el magnetisme de les seves línies serà el millor reclam per escollir via. Confiem en l'austeritat del Capuchino, fissures que s'endevinen severes i amb una bellesa despullada de tot ornament que ens distregui de la seva fascinant simplicitat. L'entorn és salvatge, vertiginós ja des del mateix peu de paret.
Comencem a intuir que la Rodolfo Santiago serà una clàssica amb solera. Si fins ara les fissures ens havien semblat perfectes lo d'aquesta via ja és un altre nivell. Tècniques a més no poder, ens obliguen a pensar com mai per llegir-ne els moviments. La pulcritud de la primera tirada desvetlla l'elegància innata d'aquest granit i l'exigència de caràcter.
Avançar per aquestes línies ens descobreix formes noves d'encaixar-nos en un ventall de fissures impensable per la varietat de registres que desplega. Una lliçó d'escalada sota el dictat de la lògica, collita del 73, estil i potència de la mà que no han perdut el geni amb el pas dels anys. Quin plaer trobar llocs on l'escalada manté l'esperit intacte, aventura garantida!
Notes d’interès vertical: Via cinc estrelles, la ressenya no deixa intuir l’excel·lència d’un granit que permet una escalada neta i d’una lògica impecable. Clàssica exigent, a no ser que esteu avesats a les fissures de granit d’autoprotecció el grau resulta collat (6a/6a+ obligat). Tensió garantida, però amansida per una roca d’adherència fora de lo comú.
Per arribar a peu de via un cop estem a la canal de la Aguja Negra busquem unes fites que s’enfilen per unes vires a la dreta vorejant per la base del Capuchino, creuem un primer collet, continuem flanquejant i després d’un segon collet, en una plataforma abans d’una gran canal, comença la via per una esvelta fissura que s’arqueja sota un sostre inclinat característic.
Quatre tirades llargues (50m aprox.) amb tan sols tres pitons de progressió en tota la via, caldrà navegar i equipar amb traça i pols seré. Preciós primer llarg de diedre que et fa vibrar a cada passa, intens (6a), la fissura es va afinant amb l’alçada i acaba flanquejant per placa sota el sostre que la delimita. Quan s’acaba el sostre flanquegem uns metres a la dreta per una vira estreta i muntem reunió en el parell de bolts amb argolla de la veïna Mustagh.
Sortim a l’esquerra per muntar-nos en una placa tombada i aèria, gairebé impossible de protegir (V). La creuem en diagonal i sense anar amunt per la primera canal (Inquisidor de las Arenas) seguim fent travessa ascendent per terreny senzill i una mica brut. Sobrepassem un esperó i ens endinsem en una canal que ens deixa en un nínxol al peu d’una xemeneia/diedre, un antic pitó i un pont de roca són la segona reunió i referència per saber que som a la via.
La tercera tirada no dóna treva, juga amb una fissura a estones ampla i d’altres estreta, però sempre vertical i de lectura intrigant (6a/6a+), tècnica i sostinguda fins la mateixa reunió que muntem en una còmoda repisa amb grans blocs (R3 neta). Del quart llarg se’n surt per l’esquerra seguint una marcada fissura (V+) per un pany ben dret, quan es redreça del tot cop de geni per escalar un diedre/bavaresa (6a) breu i potent. La torre s’estreny en el darrer mur, el terreny és més senzill (V/V+), però brut de liquen i difícil de protegir, reunió al cim mateix de les bagues de ràpel.
La tònica de la via demana material, el granit és ple de cristalls i relleus diminuts (cigrons i xampinyons) que fan meravelles a l’hora de progressar, però tornen laboriós equipar les fissures. Les peces petites són la clau, dos jocs de micros i tascons van bé per anar tranquils, afegiu dos jocs de friends fins el 2, un 3 i un 4, més unes 16 cintes i ja ho teniu tot.
El descens com és habitual a Galayos requereix atenció, un primer ràpel d’un gran bloc amb bagues (30m) ens deixa en una ampla canal, baixem anant a buscar el seu marge esquerra (fites) i al final trobem dues instal·lacions de ràpel. Rapelem de la més nova (dos “cancamos”), important baixar per la canal de l’esquerra, sinó ens quedem enmig de desploms sense tocar terra, 60m llargs.
Si anem justos de corda el ràpel més antic és lleugerament per sota, orientat ja cap a la canal. Un cop a terra baixem amb alguna desgrimpada senzilla (II) fins la base de la muralla i flanquegem per una vira que ens retorna a peu de via (evident). Compte, en el descens que és fàcil quedar atrapats per la puresa del perfil que acabem d’escalar, girar la vista resulta un acte reflex.
Comencem a entendre el per què de la poca freqüentació de la Rodolfo Santiago: Galayos hi mostra el seu caràcter més aspre, però ara sabem que és com millor llueix, sense domesticar!
companydeviatgeiatzars:Lau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada