*** La Sombra del Sol (295m, 6a+/A1),Cabeçó d’Or, Alacant

Dijous, 24 de setembre de 2020

Les parets alacantines tenen per costum robar-li el color al sol i no se n'amaguen, tan sols cal esperar que la tarda caigui per veure com esclaten els daurats. Calidesa cromàtica que s’estén al seu tacte, exquisit fins l’addicció.

Nosaltres, però fugim del domini solar i ens refugiem a l'ombra que brinda el Cabeçó d'Or, racó de món on les parets s'alcen al límit d'un mig desert tossudament treballat. Muralla de ponent en la que resseguim la Sombra del Sol, una línia que evoluciona des de la fermesa de les plaques a l'esveltesa del desplom. Fascinats per la roca, explorem una verticalitat de cantells arrodonits, però tan aspres que tots els equilibris són possibles.

Diminuts crestalls, fissures ínfimes, coralls petrificats... el ventall de formes és tal que ens descobreix moviments d'inesperada creativitat. L'elegància de l'escalada ens agafa per sorpresa, la bellesa tosca, primitiva de la paret ha resultat refinada en el detall. Rere l'or del Cabeçó hi ha un caràcter certament sofisticat!

Notes interès vertical: Via amb ben merescuda reputació de clàssica, de les més llargues del Cabeçó, sinó la que més i una lliçó de les subtileses de l’escalada en placa. La Sombra del Sol s’enfila directe al cim de la torre principal del Paredón de los Alcoyanos, a la dreta d’uns desploms ataronjats, per trobar l’inici tan sols cal vorejar un esperó adossati plantar-nos el característic sostre en forma d’arc on acaba el primer llarg.

A l’esquerra trobem l’entrada d’una mina ja en desús i un profund pou, vestigis d’altres èpoques, quan els murs del Cabeçó no eren freqüentats tan sols per escalar. L’aproximació és senzilla, des del pàrquing de les Coves del Canelobre (Busot) prenem la pista que discorre per sota les parets i en uns 15min trobem una pintoresca casa en un petit monticle a mà esquerra, a la seva alçada neix un sender que puja a peu de paret (40min).

La via es troba pràcticament equipada amb material divers, bolts combinats amb espits (alguns d’ells amb una bona dosi de rovell), pitons i ponts de roca, així que a part de 17 cintes porteu, friends (nº0 al 2), tascons i estreps. Les reunions són sempre bones, no cal reforçar-les.

La via comença un xic discontínua per panys senzills amb algun pas picant, però progressivament es va redreçant fins l’empenta definitiva dels dos darrers llargs, els únics que veritablement poden presumir de tenir ambient.

Els dos primers terços, tot i l’elegància de les tirades (plaques que quan són tècniques són una veritable delícia i obliguen a afinar enginy i equilibri per llegir-les) es veuen interromputs per feixes que li resten caràcter. Al darrer mur la història canvia, verticalitat implacable, roca magnífica per no desentonar, però tan compacta que obliga a l’artificial.

Descens pel vessant oposat, tan sols cal crestejar una mica fins poder baixar cap a l’ampla canal de darrere la paret, baixem anant a buscar el seu marge esquerre i ja cap al final unes incòmodes tarteres ens retornen a la base de la muralla on retrobem el camí d’aproximació (1h).

Escalada d’encant senzill on la veu cantant la porten les plaques, us contagiarà de la tranquil·litat que emana aquest racó de món. Per cert, l’or del Cabeçó no és altre que l’aigua i la meravella de daurats que cada tarda el visiten!

 conspiradorsdelavertical:Lau&Joan