" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Dismi (230m, 6a/Ae), Serra de Sant Joan, Alt Urgell


Dissabte, 16 de febrer de 2019


El nom d’una via fa molt, si és prou suggerent pot arribar a incitar escalar-la encuriosits pels ressons que desvetlla. Aquest no és el cas d’avui, Dismi, un nom que pot resultar simpàtic, però que no dóna cap pista de l’elegància trepidant que s’amaga rere aquesta línia. Fa temps que tenia ganes de repetir-la, no la vaig escalar en el moment que tocava per poder gaudir-la com es mereix, però la intuïció em deia que era prou bona per fer-hi una segona temptativa que m’hi reconcilies.



Encertava i tant que encertava, que xula que és aquesta via, però també peleona i molt més tècnica del que recordava. Has de treballar bé de peus i buscar mans amb paciència d’artesà, res de fissures salvadores, toca refiar-se de presses arrodonides i regletes menudes descobrint nous moviments on l’adherència és clau i la confiança bàsica.



Directa com una sageta va pel dret fent cas omís de desploms, t’hi aboca de ple a la par que els resol amb una lògica sorprenent. La part central esdevé vertical a més no poder, obligada i atlètica, per sort aquí sí que apareixen bons cantells que ajuden a enganyar el buit. En conjunt és un itinerari potent, cap dels llarg resulta banal i les assegurances et fan anar ben concentrat.



La tercera tirada és una preciositat, plàstica a més no poder, la quarta junt amb la cinquena són les que donen el toc de dificultat a la via, rotundes i flirtejant descarades amb el desplom. Tot això sense oblidar que estem en un racó de món de solitud gairebé perfecte i vistes que t’obliguen a respirar a fons per abastar-les senceres de tan extenses com són.



Ruta clàssica, però d’esperit esportiu en la que cal afinar tècnica per treure l’entrellat d’aquesta roca tan diferent. Elegant, terrenal (toques i toques i en vols més d’aquesta placa monolítica i asprosa) i amb un punt salvatge que li contagia l’indret.



Una via en la que has d’agafar el pols a aquesta roca tan curiosa, però a mida que guanyes metres t’hi vas trobant més còmode i pots gaudir de l’esveltesa innata d’aquestes plaques, pur gest. Un veritable plaer repetir-la i per fi gaudir-la en condicions. Encontres en positiu, escalades en harmonia!



Parant l’oïda: Via dotada d’una bellesa contundent, sense polir, però que s’aprecia sense entrebancs. Clar predomini de plaques de morfologia complexa que fan que hagis d’analitzar amb cura els moviments ja que mai prou evidents. Els atributs són clars: tècnica, vertical, roca compacta i d’adherència peculiar, cantells romos i no tantes fissures com voldríem per anar més tranquils.



Ben equipada amb bolts permet trampejar a partir del 6a+ (6a/Ae obligat). Sostinguda, no et permet baixar la guàrdia, però sempre dóna aire tot i que els seguros no estan a tocar. Menys la darrera reunió , la resta són rapelables. De material calen 15 cintes, semàfor aliens, friends (0,5 – 0,75), mig joc de tascons petits i un estrep si cal trampejar els 6a+/6b.



L’accés, és des d’Organyà per la carretera que porta a Montanisell, un cop creuat el poble la carretera passa a ser pista de terra en bon estat, la seguim i als 3qm arribem a un coll on hi ha una gran explanada on aparcar. La visió de la paret ens fa de guia, pugem per la zona boscosa tenint com a referència la zona de plaques grises encaixada en una mena de depressió flanquejada per dos amples contraforts.



La via enfila per aquestes plaques deixant a la dreta una zona de desploms vermellosos. El descens és seguint la carena cap a la dreta, passem per davant d’una primera canal amb una gran fita (desgrimpades delicades o ràpel) i seguim fins una segona canal amb una fita poc visible per la que baixem caminant. Un cop a les tarteres de peu de paret baixar sempre en tendència a la dreta. Si no escalem la darrera tirada una altra opció és rapelar la via.


Bonica, complerta i diferent, però cal escalar-la per constatar aquesta diferència, sinó com explicar la textura tan peculiar del seu rocam i l’originalitat de moviments a que t’obliga. Llàstima que el nom no expressi tanta singularitat.


Cap comentari: