" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Via dels 4 (200m, 6a+), Serrat Alt, Àger


Dissabte, 09 de febrer de 2019


Hi ha vies amb un poder d’atracció innat, no sé si aquesta en serà una, però de moment en poc més d’un mes d’estar oberta ja som la setena cordada en tastar-la. Dia d’estrena, tot i dur ja unes quantes vies per Àger no havia passat mai més enllà dels Puntals, avui en canvi seguim la pista fins el Serrat Alt. L’espadat se’ns ofereix a la vista des d’uns prats amables, potser per això té un aire més salvatge encara, pilars definits per fissures i sustentats per plaques d’aparença monolítica, terreny d’aventura garantit.


Per acabar-ho d’arrodonir estreno company de cordada, el dia promet ser complert. Aproximació agraïda per un bosc més obert del que és habitual per aquestes contrades, però prou costeruda per fer-nos suar igualment. Localitzar la via és senzill, una fletxa pintada i un reguitzell de ponts de roca no deixa lloc a dubtes i confirma el seu caràcter de clàssica lliure d’expansions que marca la ressenya.



Per davant ja tenim una cordada lleidatana, però la veritat sigui dita, no m’estranya, una ruta amb segell Marmolejo, equipada tan sols amb ponts de roca i pitons i grau moderat és un bombonet que s’ha de tastar. Tot i així tinc clar que no és apte pels paladars fins, de ben segur que algun tram costarà de pair que la roca encara és tendre i el picant no ens l’estalvia ningú. Comença Roger, fa uns dies es va haver de baixar d’aquest llarg per culpa d’una nevada i temperatures gens aptes per l’encadene.


La roca es veu curiosa, un mantell gris uniforme on cal buscar les rugositats que ens permetran anar amunt. Ponts de roca estratègicament col·locats ens permeten gaudir del gest i no patir excessivament per alguna llastra sospitosa. Tècnica i elegant és un bon començament. Un inevitable bosquet ens deixa al peu d’un nou pany de paret d’aspecte radicalment diferent. La ressenya dóna la pista, però nostra és la feina de plasmar la seva línia en els diedres i fissures que es dibuixen al davant.



Ens hi apliquem amb ganes i sota els dits prenen forma tres tirades antològiques. Panys de roca austers, no sempre fàcils de llegir, però estant atents trobarem l’encaix. La tercera tirada requereix un cop de geni per sortir de sota els sostret en que es tanca el diedre inicial. Cal creure-s’ho per anar amunt, però amb convenciment l’equació funciona i els cantells són on toquen, els peus és qüestió de tècnica.



Demostrada la nostra habilitat en afers verticals ens mereixem assaborir a fons el quart llarg, el més fotogènic de la via. Un diedre que hauria de ser referència obligada quan se’ls menciona, vertical i atlètic, però amb uns cantells tan ben posats que és un goig d’escalar. Els robustos ponts de roca amb que ens assegurem arrodoneixen la seva encertada sobrietat.


El cinquè llarg és el més obligat de la via i no per l’explosiva sortida del sostre que ens barra el pas, sinó per la finura de la placa que hi mena. Ens resta una darrera tirada senzilla, però en la que com diria el company, cal activar el mode sigil·lós per l’estat incert del rocam.



Ja ho tenim això, Via dels 4, oberta amb bon criteri i al més pur estil tradicional, clàssica a més no poder i amb una mica de tot en la justa mesura. Elegant, amb un punt picant i plena de lògica, en surts amb la sensació d’haver-te treballat els llargs!


Taula del quatre: Via d’aventura domesticada per un equipament clàssic (pitons i ponts de roca) amb el plus de qualitat que li dóna ser oberta de forma tradicional, sense portar taladro. Carregada de sentit comú, l’itinerari està definit amb encert i enfila pel dret, sense divagar gaire, seguint sempre el dictat de fissures, diedres i plaques amb bones regletes.



Assegurances espartanes, però ben ubicades per protegir els passos i indicar-nos el camí, tot i així cal ser curosos alhora d’interpretar la ressenya i plasmar-la a la paret. La via discórrer per uns dels primers pilars del Serrat Alt i comença a la dreta d’un característic sostre taronja, per trobar-la tan sols cal buscar la corrua de ponts de roca del primer llarg (fletxa inici).



De material hem utilitzat quinze cintes, friends (0.5 - 3), semàfor d’aliens al que afegim el gris i el blau i un joc de tascons. De grau obligat deu rondar el V+/6a. El descens està poc fressat, però és senzill, acabada la via no cal remuntar fins la carena, sinó tan sols flanquejar a l’esquerre fins un collet on trobem una vira on es dibuixa un sender que va vorejant la paret fins anar a buscar una ampla canal que ens retorna al bosc d’accés.


Així doncs si us animeu a tastar-la no us faltarà una mica d’incertesa, trams d’apretar i passos d’allò més solvents. Una via amb estil propi que et fa vibrar, un bon estreno al Serrat Alt!

 


2 comentaris:

rocs ha dit...

Oix..... com m'agraden tots aquestos piropos: "Tècnica i elegant és un bon començamen"....."La tercera tirada requereix un cop de geni per sortir de sota els sostre"..... no sabia qua amb aquesta via portava una "cheerleader" a l'altre cap de corda.... així que enhorabona per la piada, m'ha agradat molt però hi trobo a faltar algun que altre comentari comepiedras.... ja que fa dies q no faig el blog, me costa molt no trobar en una piada com aquesta un classic con: "largo de abrocharselos cinturones" al començar el 3r llarg.... o fins i tot, "llarg d l'auten" a llarg de fisura..... però bé ja ho arreglarem amb una samarreta comepiedras.... perquè de ben segur que fa que s'impregni una mica més d'esperit "de disfrute" de l'escalada lleidatana

laura pi ha dit...

Roger,

està clar que cadascú té el seu estil literari, no sé com es pot veure afectat per l'influx d'una samarreta comepiedras, però és tan senzill com fer la prova. El que ha de quedar clar és que aquesta és una via de traca i mocador i sembla que la idea és capta (recursos de cheerleader)!

Salut, tàpia i alegria