***La Serp de Dues Cares (185, V+/ Ae), Paret de l’Extrem, Montroig

Dimarts, 16 d’octubre de 2018

La paret de l’Extrem del Montroig té la virtut de traslladar-me instantàniament al “lejano oeste”. Una cinglera vermellosa s’enlaira sobre un paratge erm, el color ocre és la nota dominat amb breus tocs de verd que per contrast el fan més eixut. El cel inflat de núvols sembla immens i li dóna a tot plegat un aspecte remot. M’agrada aquest racó de món, conserva el privilegi de la solitud.

No hi ha res que et destorbi de l’escalada i et pots lliurar al plaer de deixar-te sorprendre per l’aspror del rocam. Un tacte peculiar que sempre m’agafa desprevinguda i em recorda que en aquesta paret la millor guia no sempre és la vista, cal tocar, palpar i deixar que relleixos subtils prenguin consistència sota els dits. 

Avui faig d’amfitriona, els dos companys de cordada són novells en aquestes contrades i em decanto per una via que ens deixi fer un tast amable de la paret, a més fa set anys que no escalem plegats els tres i és dia de gaudir de la retrobada. La Serp de Dues Cares, curiós nom que t’obliga al joc de buscar similituds entre el traçat i l’esmentat ofidi. 

No me’n surto perquè malgrat que sinuós, tira pel dret en el moment precís sense eludir la verticalitat de plaques i diedres que s’arrengleren en perfecte ordre. La línia pot semblar un xic rebuscada, ja que ha de buscar l’encaix entre altres vies més antigues que aprofiten els panys més lògics, però se’n surt amb enginy i sap trobar el seu lloc a la paret. 

Escalada sostinguda, poc vistosa en aparença, però que ens reserva llargs realment bons. Plaques de brusca elegància on no et pots entretenir en el gest s’alternen amb diedres de sortida rabiüda i petits desploms amb el punt just de picant. Nosaltres serem els que triem fins a quin punt cal batallar els passos, l’equipament permet ser atrevit i si no ens en sortim amb la seqüència sempre podem recórrer al noble art de l’artificial. 

Un darrer llarg on el rocam ens fa anar ben alerta ens deixa a la carena de l’Extrem. En un moment deixem enrere el buit de la paret i trepitgem amb fermesa aquesta terra austera, els camins que s’obren pas entre garrics i punxes, però els colors del ponent fan benèvol el paisatge. 

Pensava que després d’escalar la via potser resoldria el per què del seu nom, però encara m’he allunyat més de la resposta. El que sí que puc dir és que a la travessa del segon llarg ens ha donat la benvinguda un petit escurçó, la serp almenys hi és! 

Pell de serp: Itinerari atraient, potent en la mesura que ho vulguis i que, tot i anar pels panys laterals de la paret, no li falta ambient. Rocam que vol ser desagraït, però que no se’n surt i llevat del darrer llarg on cal extremar les precaucions ens regala amb una adherència de manual.

Ben equipada i generosa en els trams on el grau apreta, no demana més ferro que el de les cintes, amb unes setze ja fareu. Podeu afegir un estrep per anar més còmode amb els Ae (si teniu el grau, llevat el breu desplom de sortida del tercer llarg la resta es resolen amb 6b/6a+). En un moment donat el semàfor d’aliens i algun friend (0.5 a 1) pot anar bé per anar més tranquil en algun pas (opcionals). 

Un curt tram de corda fixa ens deixa a la R0 que es prou còmoda. A la primera tirada compte de no anar cap els bolts de la dreta (Kriptonita), la nostra línia fa una travessa descarada a esquerra. No busqueu la R2, és un arbre, la via contínua just on acaba la feixa, abans haurem creuat per sota la Lara. Tercera i cinquena tirada les més maques amb diferència i això que l’aspecte de la cinquena no promet massa, però ens reserva una magnífica placa de regletes. 

Si no ens acaba de fer el pes l’aspecte dels blocs de la sisena tirada, podem sortir a la carena tirant pel dret per una variant (IV+). En general la graduació és correcte i resulta fàcil de seguir amb una bona ressenya, no té més misteri que el de la serp. Una via per entrar-li amb ganes i provar tots i cadascun dels passos!

**** Casas Chani (315m, 6a/ Ae), Serrat del Moro, Montserrat

Dilluns, 01 d’octubre de 2018

Amb l’estiu acabat i jo encara sense tastar la nord de Montserrat, per sort els amics són insistents i m’emboliquen per anar a la Casas Chani. Hi ha vies que no te les proposes, te les proposen i em resulta impossible dir que no a aquesta gran clàssica del Serrat del Moro.

Carregada de lògica va seguint amb bon criteri tot un sistema de fissures que tan aviat s’enfila per diedres i plaques com es decanta per bavareses o xemeneies de netedat absoluta. El metall no abunda i el rovell relega a alguns burins a la mera funció d’indicar el camí, tot plegat fa que el traçat mantingui la seva autenticitat.

És una via amb sabor d’altres èpoques, aspre, intens i amb un punt d’incertesa que retorna al seu context la paraula compromís. Un glop de cara nord que cal paladejar amb calma perquè no es quedi travessat. El 2004 un espectacular despreniment va fer desaparèixer els dos primers llargs que segons tinc entès eren un del millors diedres de la cara nord.

No van trigar massa a reobrir-los i malgrat haver canviat la fesomia de la via, el caràcter d’aquestes dues noves tirades no desentona gens amb la resta. L’única diferència és que hi trobem bolts enlloc de burins arcaics o pitons tremolosos, tot i així caldrà fer treballar els ninos a l’escletxa del primer llarg, més complexa del que dóna a entendre des de la comoditat del peu de via.

Retrobada amb aquests còdols menuts que demanen gest i bon ull per encertar-ne la seqüència. És dóna un curiós contrast, escalada de passos fins, però tibades decidides per no cedir en el pols que mantenim amb la verticalitat que impera des del primer moment.

Que es noti que estem a la nord! A la segona tirada cal recórrer a l’artifo per trampejar el desgavell que va fer el despreniment, roca taronja de tacte escamós, però solcada per una magnífica fissura que s’incrusta a la placa amb la vivacitat d’un llampec. Recuperem ja el traçat original i comencem a assaborir el veritable gust d’aquestes fissures que sense gairebé ferralla que n’atenuï els matisos mantenen tota la força del sabor original.

No és una escalada de moviments elegant, aquestes clivelles són massa terrenals perquè l’escalada esdevingui dansa. Fissures rotundes que requereixen cop de geni per mantenir-te aferrat a la paret, però al mateix temps tan lògiques que caus rendit davant la seva evidència.

Algunes, com les del cinquè llarg són tan cridaneres que t’obliguen a anar amunt, necessites enfonsar-hi els dits i resseguir cantells que comencen a acusar el pas d’altres mans que també s’han deixat temptar. Compte que el diedre de la penúltima tirada té la virtut d’incitar en igual mesura.

A estones la sensació de buit domina tota la perspectiva, brutal, com l’entorn. Ara que per més que gaudim estant-hi penjats ens afanyem a anar amunt, no és lloc per quedar-s’hi, resulta massa esquerp per sentir-te’n part ni que sigui per uns moments. Malgrat tot, és fantàstic participar de la festa i com que no ens en volem perdre cap detall no ens desviem ni un àpex del traçat original. Hi ha algo més clàssic que una perfecta xemeneia per posar punt i final a un itinerari regit pel dictat de les fissures.

Neta i d’amplada incòmoda avances encastant mig cos en un intent d’acoblar-te a la seva morfologia per no ser rebutjat. La via té un punt salvatge que no decau en cap moment, és aquest esperit primitiu el que t’empeny amunt i la preserva del pas del temps. Grandiosa!

Manual de fissura: Clàssica montserratina amb denominació d’origen cara nord etiqueta negra. Perfecta per navegants de les parets, manté l’estil amb que va ser oberta, el traçat en tot moment va buscant les fissures i diedres que esdevenen el fil conductor de la via i permeten protegir els passos.

Tant l’equipament com el grau són de l’època, ajustats (res de nou a la nord), no hi ha cap llarg banal, en tots cal escalar. Llevat de les dues primeres tirades que van ser reobertes amb bolts a la resta de la via trobem burins (no sempre en bon estat), algun espit i pitó vetust.

Les reunions van a la par, solen ser tres o quatre burins arcaics i difícils de reforçar amb el plus de compromís que això suposa. Semi-equipada, la tònica són fissures netes i pocs seguros als llargs, així que val més anar ben proveït de material: quinze cintes, friends (fins el 3), semàfor d’aliens, mig joc de tascons, un parell de plaquetes recuperables i estreps.

Un apunt pel darrer llarg, xemeneia neta i ampla que demana friends del 4 i 5 per equipar, sense ells toca escalar sense dret a caure (6a expo), hi ha l’opció d’evitar-la fent un flanqueig a la dreta per anar a buscar el darrer llarg de la Mas Brullet.

Per baixar vam optar per seguir carenejant en lleugera pujada fins poc abans d’un coll no gaire evident, aquí intuïm un corriol que baixa per la feixa penjada de la part alta de la paret fins trobar en un arbre el primer dels dos ràpels (50 + 40) que ens deixen a la canal de Sant Jeroni.

A l’igual que la seva veïna Mas Brullet són vies amb entitat pròpia que deixen ben clar el tarannà del Serrat del Moro. Clàssiques de referència imprescindibles!

 

**** Endrija por Dónde Dios Manda (275m, V+/ Ae), Mallo de Enmedio, Riglos

Dijous, 20 de setembre de 2018

Riglos m’imposa un respecte que frega la incredulitat. Burlar la verticalitat absoluta d’aquests monòlits sembla tasca de titans, però nosaltres ens conformem amb ser els il·lusionistes que s’escolen per la porta del darrere. Així que girem la vista cap a les magnífiques xemeneies que s’endinsen als mallos.

Endrija, així és com anomenen els maños aquestes profundes escletxes que esdevenen el camí més lògic, però degut a l’atractiu de noves vies que enfilen directament per panxes i desploms i a còpia de temps han anat quedant en l’oblit engolides per la vegetació i una aura gens menyspreable d’exposició. Malgrat tot, sempre queden romàntics disposats a resseguir les passes dels primers oberturistes i que s’entesten a que d’altres escaladors puguin tastar la singular elegància d’aquests itineraris. 

 

Feina que comporta netejar, restaurar i un discutible increment de les assegurances, però que permet escalar amb tan sols cintes aquestes clàssiques xemeneies. No us heu d’imaginar una xemeneia a l’ús, la seva amplada relega els passos estrets a trams puntuals i l’escalada en X s’imposa, curiós exercici d’acrobàcia aquest anar pujant ben obert de cames mentre el buit als peus es precipita paret avall.

 

L’Endrija no n’és pas l’excepció, estreta a estones i ample fins esdevenir volàtil d’altres, tota una lliçó d’audàcia i enginy. Audàcia perquè es baralla amb tots els obstacles que la xemeneia interposa al nostre camí i enginy perquè quan sembla que la fissura queda interrompuda, en un gir inesperat va en busca d’una segona escletxa encara més profunda i el triple d’espectacular.

Les males llengües diuen d’ella que és la xemeneia més llarga i bonica de Riglos, amb aquesta presentació em resulta fàcil enredar els companys per anar-hi. L’aproximació és tan curta que gairebé no hi ha temps per badar i de fet millor, perquè els mallos s’alcen amb tanta arrogància que és fàcil caure al seu parany i sentir-se intimidat.

Enfilem pel dret cap a la Cova del Palomar, plantada a la base de l’evident escletxa que s’encasta amb decisió al Mango del Cuchillo. La primera tirada ja apunta maneres, un parell de panxes rabioses ens recorden que estem a Riglos, regne de bolos i desploms. Vorejada la cova ja entrem de ple a la xemeneia i comencem a descobrir lo variada que pot resultar la seva escalada. 

Capriciosa, tan aviat ens comprimeix amb fermesa com ens aboca al buit amb passos de funambulista i quan quedem empresonats per un sostre toca fer passos sobre els estreps fins reprendre el fil o anar a espetegar a insòlits balcons. Em fascina la sensació d’anar avançant amunt guiats pel senderi de l’escletxa, miri on miri totes les formes són arrodonides, però panxa sobre panxa es va composant un camí ferm i auster, lliure d’ornaments que ens distreguin de la seva bellesa abrupte. 

Quan ja et sembla que li tens el pols pres a aquestes xemeneies s’acaba la primera. Un flanqueig terròs ens submergeix de ple a la segona i de sobte, malgrat estar avisat, et quedes sense alè impressionat per les seves dimensions subterrànies. Les ressenyes no menteixen, aquesta tirada és pura meravella, tot i així cal vèncer l’escepticisme inicial i confiar en que l’espai que separa les dues parets no mesuri més del que donen de si les cames. 

 

T’obres fins el límit de la flexibilitat i la sensació que tens d’estar levitant et manté el cor en un puny, però els passos surten amb tal naturalitat que quedes rendit davant el seu atractiu. Una darrera tirada de xemeneia que a aquestes alçades ja és un joc ens deixa en un petit coll a tocar del cim del Cuchillo. L’Endrija finalitza aquí, però es pot continuar fins el mallo de Enmedio. 

Perfecte, escalem un parell de llargs de placa ben dreçada, farcida de cantells exquisits que requereixen un cert gest per poder-los abastar en tota la seva plenitud. Darreres tibades en les que esmercem totes les forces que ens queden per treure-les en lliure. Un cop al cim, la sensació és que respires més lleuger, perquè a aquestes clàssiques rigleres, per modestes que siguin, els has de correspondre amb energia i decisió. 

Manual de còdol i xemeneia: Clàssica espectacular i rotunda amb un tarannà rude que li dóna força. La via té la seva història, va ser la primera en pujar “escalant” al Cuchillo, un any després que Anglada i Guillamón trepitgessin el seu cim, però ascendint pel darrere del massís i escalant tan sols els darrers 10m, d’aquí l’anècdota del seu nom, Endrija, por dónde dios manda. 

Dono fe que és la xemeneia més llarga de Riglos, un veritable màster d’escalada en X i de les diferents tècniques per progressar encastat entre dues parets, tal sols la primera i les dues darreres tirades de la via són de placa. Variada, sinuosa, però mai angoixant i amb trams realment espectaculars, menció a part per el setè llarg (per emmarcar, intimida i fascina en la mateixa mesura) i la delícia de contrallums de l’inici del cinquè. 

La primera tirada no es correspon amb l’original, és una variant força més atlètica que la resta de la via. En tot moment el grau és manté dins límits raonables (V+/Ae), els passos es ressolen amb pràctica naturalitat i on el desplom fa la guitza podem recórrer a l’artificial. Al restaurar la via es van afegir assegurances i ara mateix quinze cintes (forces de llargues) i estreps és tot el que es necessitem per fer-la. 

Es pot baixar rapelant, però molt millor fer la cresta senzilla (corda fixa) que ens porta fins un llom per on voregem a la dreta fins una marcada bretxa. Per sortir-ne ens hem d’enfilar per una arbre fins unes cadenes. Seguim per una ampla aresta (fites) fins que puguem flanquejar fins el cim de la Visera i ja baixem per la seva ruta normal. 

Darrera recomanació, si us ha agradat no dubteu en anar a la Quinta Chimenea, les dues són de les que creen addicció, lògiques, intuïtives i absolutament rigleres!