" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

** Via de la Pepa (160m, 6a+), la Torre Xica, Abella de la Conca


Dijous, 03 de maig de 2018 


Hi ha racons de món als que sempre ve de gust tornar, tenen quelcom especial que va més enllà de la bonhomia del seu rocam. Llocs on el temps té un ritme propi, una lluïssor serena que tamisa la llum i dota de saviesa antiga els carrerons d’Abella. Pedra treballada pel pas dels anys, però encara ben viva i que manté ferm el pols d’aquesta terra que vol semblar esquerpa i no ho aconsegueix perquè la verdor endreçada dels seus camps fa palès que si es sap treballar cedeix dòcil als nostres esforços. 




Sense estar lluny, mai queda a prop, sembla a gust en aquest oblit volgut, però poc a poc han anat apareixen nous itineraris als espadats que fan de frontera entre la monotonia de la plana i els contraforts agrests de Boumort. Molt poques vies he escalat en aquestes parets, rutes senzilles que et permeten copsar poc a poc el tarannà d’aquest calcari en que l’adherència sol ser la clau de pas, sense privar-nos de l’alegria de fissures ben plantades. 



Fa sis anys de la meva primera incursió i amb prou feines hi havia mitja dotzena d’itineraris, l’escalada era l’anècdota que ens brindava l’excusa perfecte per descobrir la màgia de l’indret que ben aviat es deixà notar entre el col·lectiu vertical. Avui ens podem permetre el luxe d’escollir entre un bon ventall de rutes, però la freqüentació de les parets ha dut aparellada les regulacions i com que treure’n l’entrellat requereix la perícia d’un enginyer aeronàutic ens trobem, tan punt arribem al peu de la via escollida, el rètol avisant que els ocells hi fan niu fins finals de maig. 



Per pocs metres gairebé que l’encertem, hem filat massa prim i toca escollir nou objectiu tenint en compte que el temps ha passat tan ràpid com els núvols que solquen el cel decidits a instal·lar-s’hi. Per sort l’aproximació que havíem fet era merament simbòlica i la que ens du al peu de la Torre Xica no és més que una agradable passejada fins l’església del poble. M’agrada aquest punt de referència com inici de l’escalada, la puresa de les seves línies retallades contra el cel sembla que et convidin a enlairar-te amb elles. 




Així doncs partim de la sòlida base de la torre per uns murs verticals tan sols a estones en els que cal vorejar amb encert la garlanda verda que els cenyeix com un cinturó que modela aquests fonaments de roca clara esculpida en una munió de crestalls diminuts. Camins d’aigua que s’escola i al seu pas ens deixa regletes afinades, bústies de dimensions perfectes i relleixos rectilinis que dicten el camí de la vertical. Un plaer destriar-hi les passes, més encara quan la Torre s’afina i la seva esveltesa deixa pas franc a través d’unes plaques on l’escalada es converteix en equilibri subtil d’adherència i fe en un relleu on tot esdevé llis. 




Escalada de fer sense presses i sense patir, gaudint del plaer d’una via senzilla i bonica de forma tan natural que no se li pot demanar més. Val a dir que en aquest indret no puc ser imparcial, l’ambient té algo que asserena i et fa i sentir per una estona que també tu estàs lluny de tot! 



Manual d’assalt: El que més costa de la via és trobar el seu inici, nosaltres dues hem començat per un petit contrafort ben dret (6a+ o V+/Ae), però de fet la via arrenca en la feixa de dalt per una bonica placa en la que estrenem tibades (V+). Si sortim des de baix compte amb el fregament. Una recomanació, situeu l’inici de la via des de l’entrada d’Abella, un cop al peu de la Torre costa trobar referències. Les dues primeres tirades són discretes i discontínues, però les dues darreres són prou eixerides per donar caràcter a la ruta.




En conjunt la via té passos aïllats de sisè que es poden trampejar en artificial senzill (V+ obligat). Poc material necessitareu, algun alien, un parell de friends mitjans i estrep pels més clàssics. Compte amb no despistar-vos amb les vies que es creuen a la part alta. Us deixo la tasca de resoldre una darrera qüestió - quina deu ser la Torre Xica, la que treu el cap per darrera curiosa o el bastió que hem escalat? Relleus que generen preguntes.




3 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Quin goig trobar la font rajant oi? Abella enamora i les seves parets també. Una bona torna la Pepa, com dius malgrat tirades rostolleres té trams prou trempats.
Enhorabona.

sergi villar ha dit...

Ja veig que tindre de cambiar el torn.......Abraçoooooo!!
sergi.Alella

laura piferrer ha dit...


Bones Jaume,
bé prou que ho coneixes! Regal de primavera, entre flors, aigua i verd Abella està més bonica que mai. Una via com la Pepa no fa més que completar una jornada que no pot ser més plaent. Moltes gràcies mestre-1

Sergi,
ja trigues a canvia el torn, et veig amb ganes d'escalar. Mola!!!!!

Salut, tàpia i primavera