" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

*** Creuer Pontiac (210m, 6a+), Moles del Pessó, Collegats


Divendres, 04 de maig de 2018 


A qui no li agrada anar de creuer i més quan és la rotunda quilla del Pessó qui marca el rumb de la travessia. Aprofitant que ahir estàvem per Abella seguim fent recorregut pels Pallars i ens apropem al congost de Collegats, pas natural entre el Jussà i Sobirà. 



Aquest nom m’emplena la boca amb la seva sonoritat i em porta a la ment perfils panxuts d’una roca tan peculiar que costa de definir. No m’hi apropo sovint a les seves parets, així que sempre hi ha feina pendent. La senzillesa del sender que ens voreja al cingle ens permet estudiar-lo a plaer, em fixo en l’enrenou d’esperons que reposen recolzats als contraforts de les moles del Pessó i la comparació amb un gegantesc tepui resulta inevitable. 




Però no estem a la selva veneçolana, el fil lluent de la Noguera Pallaresa i la serra de Boumort que s’alça a llevant ens retornen a la realitat d’un Prepirineu verd com mai. Avui no ens costa gens ubicar la via escollida, la robusta agulla per on discorre la Performance es distingeix amb la claredat d’un far i el Creuer parteix de la seva base.



Ens endinsem als clarobscurs de l’escletxa amagada rere l’agulla i deixem que els dits recuperin la memòria d’aquest conglomerat de còdols grans i forats menuts. Els primers metres són coneguts, la via aprofita de la franca xemeneia de la Performance per iniciar la singladura, però ràpidament vira a estribord per encarar el pany de paret més ben plantat.



Murs eixerits que no ens ho posen fàcil, la seva verticalitat ens obliga a rumiar bé els moviments, doncs un cop t’hi aboques has de navegar decidit fins la propera assegurança situada sempre a una distància prudent, la justa per incitar-nos a ser atrevides, però sense perdre el punt d’emoció. Les piades que havíem vist parlaven de roca un xic molsosa al primer llarg, però el pas del temps li ha provat a la via i gaudim sense recança de cantells generosos nets de molsa i colgats de flors.




Tot plegat fa encara més estrambòtic aquest pany ombrívol farcit de panxes que es superposen amb picardia i que per estones em recorden les de Canalda. Atlètiques i aèries, les dues primeres tirades són molt més boniques del que donen a entendre a primer cop d’ull. El característic gendarme que marca l’inici de l’escalada ja fa estona que ha quedat enrere i la travessa canvia de tarannà. 


La paret sembla perdre embranzida, però tossuda no renuncia del tot a la seva verticalitat i trobem algun mur ben dret que cal negociar amb cura, doncs la roca no sempre és la més ferma. A babord tornem a tenir la Performance, però virem amb decisió cap a la dreta i ens plantem al capdamunt d’una vira des d’on salvar el darrer escull, un mur de presa menuda i que cal negociar posa fi al creuer. 



L’hem sabut conduir a bon port i com a recompensa a la nostra perícia la vista abasta tot el congost, relleus escarpats que semblen sorgits de la mà de Gaudí, tan diferents de la resta de cims que l’envolten que no sabem si Collegats és frontera o nexe entre els dos Pallars. M’agrada escalar en aquest racó de món que sembla ancorat en una altra època, a poc que siguis curiós trobes una història rere cada pedra! 



Quadern de bitàcora: Via d’elegància senzilla i òbvia simplicitat, l’Indi ha sabut treure partit de l’espai que quedava entre la Performance i l’Ànimes Bessones, tot i que en algun punt es creuen. Equipada de forma generosa fa sobrers els ninos, com a molt necessitarem algun alien o friend petit (0,5 – 0,75) per les tirades superiors on la dificultat decau paral·lelament a la qualitat de la roca, les assegurances als trams senzills desapareixen.


No val confiar-s’hi, el grau no apreta i l’equipament és més que correcte, però cal escalar entre seguros (V+ obligat). Dues primeres tirades amb una roca tan adherent i aspre que t’agafa per sorpresa de lo bona que és, en canvi a la part superior cal parar atenció a la mobilitat d’alguns còdols. Amb una bona ressenya no tindreu cap problema d’orientació. Una via que està molt a prop de ser catalogada de love climbing, però que sap treure el geni en el moment que toca per no desmerèixer l’entorn agrest que ens acull. 


3 comentaris:

Mingo ha dit...

Enhorabona per l'activitat. Un reportatge de nivell.

Jaumegrimp ha dit...

Bona piulada, haurem de tastar aquesta singladura que la Pèrformance ja hem va agradar molt !

laura piferrer ha dit...

Bones Mingo,
moltes gràcies, Collegats és un indret que té alguna cosa especial i em venia molt de gust escalar-hi i de pas treure del calaix de les pendents alguna de les seves vies. Explicar-ho es part de l'encant, et permet reviure les sensacions de l'escalada!

Merci Jaume,
la Performance fa un munt d'anys que la vaig fer, crec que va ser la primera que vaig tastar en aquestes parets i ara després de fer el Creuer tinc ganes de repetir-la. Són escalades que sempre et deixen un bon record!

Salut, tàpia i alegria companys