Roca per a tots els gustos

Hi ha dos racons de món que em tenen el cor robat. Un d'ells, Sant Llorenç de Montgai, té una llum d'una languidesa que asserena l'esperit. Placidesa poc més que aparent, ja que és incapaç de resistir l'embat de la Paret de l'Os i s'esvaeix d'una tacada un cop hi ets penjat. 

Ara que potser hi té alguna cosa a veure el fet que la ruta escollida sigui un llarg flanqueig que la creua insolent, traient el màxim partit al gest i a breus desploms que donen intensitat al trajecte. No, si ja té ben trobat el nom, Travesia de los Gladiadores, al contrari que la via de los Tirillas amb la que acabem de cansar avantbraços. 

Dos itineraris ben resolts, que de ben segur podem titllar d'originals i sorprenents.

L'altre llogarret que ho té tot per captivar la imaginació és Malanyeu, aquí els colors sempre estan de festa i el fred no va més enllà de mer presagi encara que calgui trepitjar neu per arribar al recer de la paret. 

L'Angel Borràs, entramat de forats sòlidament bastit que converteix l'escalada en un plaer per sibarites. Tècnica i prou vertical, ens veiem convertits en caçadors de traus arrodonits, on encabir-hi dits i ganes en pos de l'únic camí possible, amunt, sempre amunt.

I ja posats a ser seduïts per les línies corbes Canalda. Ineludibles les seves panxes i el seu conglomerat, cruixent, sinuós i d'un blau que té identitat pròpia. Certament el lloc, és un illot de pau, però no us deixeu enganyar, la bonhomia del paisatge emmascara una escalada, intensa i austera a la que cal estar-hi avesat per no patir més del compte.

 Resoldre panxes i baumes té la seva tècnica i encertar el traçat requereix una lògica que als forans ens costa. Així doncs l'estratègia és clara, amb la Montse, la Cherokee Express, bonica, però sense aquell no sé què que tenen les vies a Canalda i que les dota d'un tarannà especial. 

Podríem dir que aquí han amansit la paret amb un equipament gens habitual en aquestes contrades. Res a veure amb la Shoogagoogagunga, més enllà dels seu nom impronunciable és una delicatessen que cal degustar amb mimo. 

  

Atenció i tacte són claus per desvetllar la personalitat d'aquest itinerari ferm i tan poc fressat. Però no cal patir, el “jefe” ens acompanya i podem apreciar en la seva mesura el que té de feréstega aquesta paret que et fa alçar la vista tan bon punt n'ets al davant. Creieu-me, no sé com s'ho fa, però el sortilegi sempre funciona!

  

I una altra fórmula que tampoc falla és Roca Maura. Aquest cop l'alquímia necessita de sol per funcionar i transmutar la tramuntana en una escalada hivernal que és pur plaer. 

Les Medes no ens perden de vista mentre la textura d'aquesta roca coral·lina agredeix la pell dels dits i deixa noves empremtes fetes de verticalitat discontínua, però potent i cantells tan incisius com el blau d'aquest mar que encara guarda la llum de l'estiu. Certament aquest cop el nom és ben trobat, Punxadits.

Per encarar la recta final del recorregut d'aquests darrers mesos, una via que et deixa sense alè de tan bona com és, la Sang de Crack. 

El mateix nom ja t'omple de la boca, el pronuncio diferents cops intentant imaginar com pot ser una ruta que han gosat anomenar així i el neguit fa que no vulgui pensar, només plantar-me al peu i veure el festival de fissures i xemeneies que vertebren el seu traçat.

 L'energia d'en Kiko, però ens hi arrossega de ple i ...ufff! L'encerten de ple, és magnífica, dura, intensa, atrevida i brillant, els dubtes no hi tenen cabuda front la seva lògica. Cal saber destriar moviments i economitzar el gest per gaudir de tot el potencial d'aquestes fissures que demanen força i calma a parts iguals.

 És ara i encara se'm dibuixa un somriure a la cara al recordar la sensació d'alegria a l'acabar-la, són d'aquells dies en que sobren les paraules perquè els tres estàvem igual de meravellats per aquest tresor que ens brinda Collegats. 

Un lloc d'excepció, Montrebei, i dues sensacions que no puc deslligar d'aquest indret, respecte i devoció, és arribar al prat, aixecar la vista cap a la paret i sentir-me afortunada. Poques són les vies que m'hi veig capaç d'escalar, però tenir com a company de corda un escalador tan inquiet com en Parce te'n fa descobrir de noves. 

Voltor Feroç, n'és un bon exemple, via ràpida que neix on la paret s'escurça i que té tots els al·licients per convertir-se en una petita clàssica, però que es manté en un sorprenent oblit. Amb ben pocs pitons, grau més que collat i un pel sinuosa, ens regala una escalada prou variada, de contrastada verticalitat i que demana imaginació per encertar-ne el recorregut.

 Sorprèn amb plaques de roca fantàstica, xemeneies que preserven el tarannà de l'indret i una darrera tirada que et fa levitar per un esperó que requereix tota la fermesa de pols que no tenen els cantells. M'ha agradat i molt, potser per inesperada ha estat més bonica encara.

Fins aquí el periple companys, ara és el moment d'encarar l'estiu i espero que no falti roca i mar, molt de mar!