Catalunya en vertical...

Podria estar tota la vida perduda per les parets de Montserrat i no acabar-me aquest particular paradís, però em nego a privar-me del plaer de la promiscuïtat i menys amb la quantitat de roca que ens ha tocat en sort. A més, si el conglomerat t'ensenya a escalar, el calcari en crea addicció, sinó a veure qui es capaç de restar indiferent davant plaques tan sublims com la del Roc dels Collars.

No hi ha cantells, no cal esforçar-se en buscar-los, més val concentrar-nos en el joc d'equilibri que reclama aquest llençol gris gairebé impol·lut. La Dioni, un acte de fe plenament recompensat per l'adherència fora de tota lògica d'aquesta roca excepcional i unes fissures prou contundents per guanyar el joc a la vertical quan el tema es posa dret. 

I per no acabar les ganes de mirar amunt Terradets. Suposo que, com tothom, cada cop que em planto al Congost i aixeco la vista cap a les Bagasses em ve al cap el record del primer cop que te la mires amb ulls d'escalador.

El formigueig als dits al pensar en els metres que tens per davant, un autèntic festí de roca que no saps si te'l podràs acabar. Ben mirat, aquesta n'és la gràcia, una barreja de neguit i ganes que t'empeny amunt esperonat per la curiositat. 

Curiositat de veure com ens les enginyem per solcar aquesta muralla d'aspecte imponent i passos polits que es barreja amb l'alegria anticipada de trepitjar la seva cúspide. La Reina Puig em retroba per tercer cop amb aquesta sensació de profunda satisfacció que tens quan en surts per dalt. Clàssica on les hi hagi, navega per la paret convertint les seves debilitats en aliats dels nostres afanys. 

Equilibrada, bella i amb passatges realment sorprenents, roca de textura coral·lina que et transporta lluny de tots els tòpics que n'hem sentit dir.

Més curta, però igualment agraciada pels encants d'una lògica que cerca la forma subtil d'evitar les dificultats tenim la Tutti Fruti. 

Escalada distesa que enganya, doncs quan la verticalitat s'imposa les fissures s'afinen i comença el joc d'adherència impossible en una roca desgastada pel pas de les cordades.

Res a veure amb l'Amanita Moscata, si només em deixes guiar pel tacte dels dits mai diria que soc a Terradets. Roca aspra, que de tan rugosa s'arrapa a la pell és el denominador comú d'una via força més dura del que esperàvem.

Exigent, física i mantinguda, em demana que m'ho cregui, que em cregui que soc capaç d'anar amunt malgrat una verticalitat que no dóna treva i uns braços que si la necessiten. Però quina meravella de cantells, regletes i fissures, no n'hi ha cap de dolenta, és tocar-les i connectar. Mentre t'enlaires, vibres a cada pas.

D'acord, és esquerpa, però ens sedueix de tal manera que no tens més remei que continuar el joc fins el final, malgrat que la nit ens atrapi a peu de via i tan sols duguem un frontal. 

Tot i que aquesta ja és una altra història....!