dijous, 05 de juny del 2014
Certament el nom promet i quan
absolutament tothom amb qui parles l'únic que te'n sap dir són
meravelles per alguna cosa deu ser. Amb tal carta de presentació
difícil és mantenir-se indiferent, però hi ha dos petits detalls
que refreden aquest enamorament a cegues.
Un, l'excel·lència de la seva roca és parella a la fermesa de pols que la parquedat del seu equipament demana. Dos (i no menys important): tots els meus companys de dèries verticals ja l'han escalada. Però no cal patir que tot arriba i aquesta vegada és en Parce qui mou fitxa i aquí estem, a les vuit del matí al peu d'una placa que s'endevina magnífica.
Coqueta convida amb aparent innocència a enfilar el seu parament de còdols i forats de totes mides, malgrat una verticalitat que s'insinua inclement. Incauta de mi, caic de quatre potes seduïda per la fluïdesa amb que s'encadenen els moviments en aquest mur que disfressa el buit amb la rotunditat dels seus cantells i una fissura que esvaeix qualsevol neguit, doncs admet tot allò que tinguem el bé de dur a l'arnés.
Ben mirat, no hi ha pas massa pes ja que, venim avisats que a la que guanyem l'esperó toca escalar i poca cosa més, així de simple és aquest pany que atresora una roca que necessites tocar per creure-la real de sorprenent que és. Totes les presses són bones, no n'hi ha cap de dolenta, ni tan sols necessites mirar, només alçar la mà i notar com els dits queden imantats per la textura única d'aquest rocam.
S'agraeix, perquè arribats aquí la paret es redreça de valent i els braços es queixen si t'hi atures més del compte i amb raó. Ara que no seran les assegurances les que et marquin el camí, sinó la teva intuïció alhora de navegar entre aquests còdols d'unes mides i formes que et traslladen a una altra dimensió.
No pots córrer, ni vols, val la pena gaudir de l'elegància d'aquest traçat realment màgic, maridatge perfecte entre còdols que són pura fantasia i una verticalitat que el fa audaç. Enllacem segon i tercer llarg, el resultat és una tirada sublim que trigarem temps a oblidar, mantinguda, obligada i bella com poques.
Encara ens queda la darrera per gaudir d'aquesta roca que pressentint el fi de l'aresta ja no es recata i exhibeix una promiscuïtat de cantells, regletes, bústies i merlets que sedueix al més espartà dels escaladors.
Cim, simple, net i lluminós, com la sensació que et queda després d'escalar el més màgic dels esperons!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada