dissabte 28 de setembre del 2013
Despres d'un estiu on per diversos motius hem tingut molt abandonades les parets, ja ens toca tornar a recuperar sensacions. Nomes disposem d'un mati i a mes l'home del temps dona pluja al migdia, dubtem si anar a fer una caminada o una escalada, al final decidim que ho ajuntarem en una excursió vertical. Ens decidim pels penya-segats de fang solidificats que senyoregen els voltants del panta de Sau, Jo mai he estat al Salt de la Minyona i a dir veritat, m'atreu mes descobrir el perque d'aquest nom, que no pas la via que anem a escalar. Laura fa tant de temps que la va recorre que no recorda gairebé res.
L'accés i les vistes ben valen una visita a aquesta raconada del nostre pais, un balco aeri i panoràmic amb vistes de luxe sobre el Montseny i les Guilleries. Avui hem optat per l'accés a la via que menys m'agrada de tots, rapelant. Primer per d'incertesa de tornar al cim en cas de complicacions i segon perque m'agrada aquella mena de diàleg intim cara a cara amb la paret quan la tinc davant meu, imaginarme la linea mentalment, que em trobare i on seran els secrets de la ruta. No trobem cap instal.lacio de rapel, tampoc la busquem gaire, passem doble corda per la barana i avall que fa baixada.
Mentres fem els dos rapels, el sol fet d'equilibrar-nos amb els peus fa que anem arrencant còdols de totes mides quan el terreny no ha estat sanejat, sembla impossible escalar i equipar aquesta roca leprosa que dona tant poca confiança, aixo darrer els escaladors locals ho han solucionat col·locant "Ps", una mena de varilles d'encofrar ben llarges i sikades. L'inici de la via es un pel estrany amb equipament desigual i traçat poc definit, es la tònica que ressegueix a traves de la menys pitjor roca.
Segurament el segon llarg, no se si es el millor, pero si el mes fotogènic. Enfilem a buscar un estètic diedre fissurat, malauradament les xapes ens enviem cap a la placa i l'alegria ens dura pocs metres. Es nota que la via ha sigut víctima de l'equipament, sobre-equipament i posterior des-equipament parcial, com sempre es la roca qui paga els plats trencats de la nostre impericia.
Tot i la qualitat de la roca en cap moment cal patir, l'equipament es generos tant si vols apretar o vols acerar com es el nostre cas. La via va resseguint en la seva segona meitat el fil de l'espero per anar a sortir al mateix mirador, on podem veure la cara d'ensurt dels turistes quan els apareguem per sorpresa entre les cames. Posiblement el crunx de la via es concentra en la fissura que ens deixa al cim i on es recomanable algun Camalot mitja per aqui.
L'elecció ha estat la correcta avui, via simpàtica ideal pel passeig vertical que buscaven avui i de propina un entorn de luxe. Aquest cop l'home del temps la va encertat i la tarda va caure el cel sobre Osona.
2 comentaris:
Fa dies si no setmanes que tinc la guia d'Osona, que només vaig mirar i no vaig utilitzar, i ara m'hi heu fet pensar.
Amb la vostra piulada ja tinc almenys una referència; serà quastió de desencallar el cos i atansar-s'hi algun dia, que les formes de les cingleres d'aquesta comarca atrauen, segurament més qua la qualitat de la roca.
Sergi: Qui s'atansa a aquestes cingleres ha de tenir molt clar que va a buscar molt mes enlla del gest, la dificultat i la roca solida. Sovint qui no cerca res, ho acaba trobant tot.
salut i tapia!
Publica un comentari a l'entrada