**** GEEB, 140m, 6a+/Ae, Cadireta del Diable, Flautats, Montserrat

dijous, 10 d'octubre del 2013

Aquesta via em va agafar per sorpresa i l'assalt va ser tan inesperat que no vaig poder fer més que quedar seduïda pel perfil potent d'un sostre equilibrat al capdamunt de la filigrana dels Flautats. Escalant l'Elefant no podia evitar que la vista fugís cap a la cordada que s'hi equilibrava a cop d'estrep i la imaginació divagava cap a les possibles meravelles del itinerari, així que va ser inevitable que no pares fins esbrinar de quina via es tractava. La tasca va ser senzilla, doncs l'evidència del traçat la fa inconfusible i, malgrat que la ressenya prometia meravelles pels amants de fissures genuïnament montserratines, va quedar arraconada al calaix de les pendents. 

Arraconada que no oblidada, així que quan en Kiko em va dir que escollis via vaig aprofitar l'ocasió al vol per plantar-me al peu de l'anhelada fissura. I haig de confessar que d'entrada intimida, neta, dreta i roca amb la típica patina de cara nord que convida a temptejar amb cura abans d'afermar cada pas. 

Però van apareixent pitons amagats i cantells prou contundents per desmentir els clarobscurs d'aquesta escletxa que et fa treballar equilibri, força i ganes de contenir l'alè cada cop que aixeques la vista i no divises més que la seva regularitat imprecisa. Reunió, però tan és mirar amunt, com mirar avall, verticalitat mana, per tant millor concentrar-se en el pes de la ferralla que aviat en farem bon ús. 

És elegant, com negar-ho, la fissura esdevé cada cop més subtil fins que s'estavella en l'aridesa de la placa. És el moment de fer un salt enrere en el temps i apreciar l'enginy dels aperturistes a l'hora de creuar-la en busca de la continuació de la línia natural 

Tot i que restaurada, la via no ha perdut caràcter, pitons i peces antigues preserven el seu tarannà, però s'agraeix que les reunions arcaiques siguin tan sols testimonials. Més encara quan el diedre es redreça rabiós, indignat per la intromissió de la placa que gosa truncar el seu predomini. 

Trenem passos fins i moviments resolutius per entomar-lo pel dret, un pols a la vertical en el que no volem cedir terreny al buit, almenys per ara, ja tindrem temps d'esplaiar-nos-hi abans no acabi la via. 

Destresa i força han d'anar parelles si volem enlairar-nos fissura amunt, ja que juntes lluny de contrariar-se tramen la simbiosi que ens manté arrapats a la paret. I és ara, quan comencem a familiaritzar-nos amb la fluidesa d'aquest diedre que la via fa un canvi de registre absolut i ens deixa suspesos del fil de l'escaire. 

Ens endinsem de ple en l'arrogància de l'aresta i avancem a cop de pedal defugint tota brusquedat doncs la indolència d'algunes assegurances exigeix delicadesa en el tracte i acte de fe en les bondats de l'artificial. I per si a aquestes alçades a la via li faltes ambient, fet que puc desmentir amb vehemència, el sostre que remata l'agulla és el cop definitiu per deixar-nos absolutament csptivats.

Itinerari traçat en majúscules on bellesa i lògica van de la mà i que de si alguna cosa peca és d'un injust oblit. Però ben mirat no podria ésser d'una altra manera ja que poc freqüentats són els Flautats. Només això explica com és que sent tan propers esdevinguin sempre tan remots. Benvinguda ignorància que preserva la solitud!