dijous, 26 de setembre del 2013
Hi ha dies i hi ha matins,
aquest n'és un d'aquests, unes breus hores en les que les ganes
d'enfilar-se poden més que la manca de temps. Per sort, també hi ha
bons amics amb millors idees com ha estat el cas.
La Montse no dubta ni un moment a l'hora d'apuntar-se a una escalada matinal i de fet és ella qui em suggereix la via, la Francesc Sardans Fabregas. Curta, ràpida d'escalar, però prou ben trobada per sortir-ne amb una mica menys de fam de roca que amb la que he entrat. I realment en tenia i molta, doncs aquest és l'estiu en que menys pedra he tocat en els darrers llargs i això es deixa notar quan de nou recuperes la verticalitat.
De nou puc mirar la paret de fit a fit, tornar a sentir el pessigolleig als dits quan busques els còdols que més raspen i saber que quan arrenques amunt el millor és mirar sempre cap dalt. La via és breu i parella, quatre tirades entre dues, números rodons o gairebé, perquè escalar només t'ho fan fer les tirades parells.
Les imparells són l'entrebanc resolt amb gràcia per anar enllaçar els diedres que són els que et fan treballar les passes i em retornen el goig de sentir-me de nou escaladora.
És bonic enyorar per tornar a trobar i Montserrat és l'etern retorn, perquè a les seves agulles és impossible renunciar. Avui, sense voler n'he descobert una de nova, el Timbaler del Bruc, benvolguda diversitat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada