dimecres, 02 d'octubre del 2013
La tardor és a la
cantonada i encara que la temperatura desdiu la lògica, el que no fa
marxa enrere són les hores de llum que cada cop són més minses,
així que més val anar per feina i aprofitar aquestes darreres
tardes en les que encara sembla que tenim tot el temps del món per
enfilar-nos allà on ens plagui. Això sí, per si de cas, posarem el
frontal a la motxilla!
Avui li toca triar via a la Judith i em sorprèn gratament quan em proposa la Micky Mouse ja que fa temps que tenia ganes de repetir-la. La Montse també està encantada amb l'elecció, així que ja ho tenim tot fet, tan sols ens queda escalar-la i gaudir de les seves plaques, perfectes pels amants dels còdols menuts i cantelluts perquè en tindreu un reguitzell per degustar.
La via és un assortit de plaques variades sense que cap d'elles desmereixi la verticalitat que dóna aire a l'escalada. La primera és la que té la presa més esmunyedissa, però no cal patir, perquè quan la paret és redreça rabiosa els dits s'aferren a qualsevol cantell per petit que sigui.
I sort d'això, perquè la tirada és tan mantinguda com bonica. Després el ritme afluixa, que no l'interès ja que cal afermar el pas i encertar el camí correcte en un pany en que no tindrem gaire metall que ens distregui del camí.
Sabines i fissures esdevenen aliats perfectes per gaudir com cal d'aquest mur franc en la presa i ferm en la verticalitat. Festegem amb l'aresta que vol ser esperó, però mai s'afina prou per assolir l'esveltesa d'espadats més àgils.
Placa rotunda i ben traçada que ens porta fins la línia de fractura que marca el seu cim i, en vista de la feblesa de la tarda front les ombres que li guanyen terreny, enfilo directa per la clivella ignorant la falsa simplicitat d'un desplom més físic que no pas elegant.
La nit reclama ja el seu territori, però ens dóna temps a fer el darrer ràpel abans que el seu domini sigui absolut i ara sí que podem donar l'escalada per ben aprofitada i millor resolta. Certament un bon comiat d'aquestes tardes d'estiu que semblen no voler acabar mai i en les que tot i la seva bonança sempre falten hores per perdre's per Montserrat... benvolguda muntanya màgica!
2 comentaris:
Una via amb dues parts ben diferents, els dosprimers llargs "esportius" sobretot el segon, i la resta molt d'aventura, amb excursions divertides, i sí la sortida pel desplom és una mica bèstia, però la continuació val la pena.
Jaume,
com bé dius una via amb una mica de tot i sempre ben trobada. Té el punt just de pebre per sortir amb la sensació d'haver escalat a totes les tirades i si a més hi vas amb poques hores per davant ja no es pot demanar més per quedar ben satisfet amb la jornada!
Salut, tàpia i codols!
Publica un comentari a l'entrada