Ja fa prou temps que volto per muntanya ja sigui lligada a una corda, amb peus de gat, grampons, piolets o simplement fent travessa i amb companys d'allò més variat, però amb un denominador comú, gairebé mai són dona. Escalant en roca he trobat forces noies i cada cop més solvents, però en alpinisme el cupo és redueix dràsticament. No em pregunteu els motius, tot i ser fémina no sé per què el que tant em motiva a mi deixa força indiferent a la resta de les meves companyes de gènere.
Tant se val, al final escales amb gent amb qui t'hi avens, amb qui tens bona sintonia i està tant motivat com tu, evidentment que sigui home o dona és el de menys, el que valores és l'amistat i la confiança que fa que funcionis com a cordada. Al final fer determinat tipus d'activitats és qüestió tant d'actitud com d'assumir cert compromís i això és absolutament personal. Això no treu que si ets dona en aquest món ets un bitxo raro amb el conseqüent cúmul d'anècdotes que vas acumulant al llarg del temps. La majoria són divertides, com quan a l'arribar al cim del Taillon, després d'escalar la seva cara nord, la cordada que surt darrere nostre ve directa cap a mi, em donen la mà i amb un posat d'allò més seriós em feliciten. En un primer moment penses que són ganes de compartir l'alegria del cim, però la meva sorpresa es converteix en diversió quan m'espeten: - portem tota la paret corrents darrere vostre, hem vist que eres noia i ens hem dit, ara els atrapem i no ho hem aconseguit, chapeau! Altres em van empipar en determinat moment, però ara les recordes amb carinyo, perquè evidentment certes persones no donen per més.
Sense anar més lluny, escalant a Galayos el senyor Cesar Perez de Tudela (alias Medallon), després de recordar-nos que gràcies a ell els catalans vam tenir la primera guia d'escalada de Montserrat, em mira de dalt a baix i em deixa anar la perla: - no si esto ya no es lo que era, ahora hasta las mujeres se atreven a escalar. Certs encontres senzillament m'indignaren i quan hi penso encara m'emprenyo, com quan pujàvem a escalar el diedre nord del Margalida i trobem un esquiador fent travessa que ens mira i al dir-li on anaven li diu a en Josep sense solta ni volta. - ni se t'acudeixi anar amb ella que de ben segur que us fareu mal. Salvant les distàncies, s'ha de reconèixer que ser cordada femenina té certs avantatges, el dia que amb la Maria vam baixar de la Ven-Suri-Ben no vam haver de muntar cap ràpel, la cordada que ens precedia ens va cedir generosament les seves cordes i de propina ens va convidar a berenar. Per no dir el comitè de benvinguda que ens esperava dalt del cim del Canigó quan amb la Núria hi vam arribar després de fer la cresta, amb la conseqüent sessió de fotos de tots els que feia estona que ens observaven i celebració amb “pastís” inclòs.
Les batalletes són divertides, però no deixen de reflectir una realitat: a muntanya les dones acostumem a ser anècdota i la major part dels casos se'ns veu com una extensió de la part masculina de la cordada. No puc negar que hi ha casos en que és cert, però no cal fer-ho extensiu, per sort aquesta visió certament masclista cada cop és menys freqüent i fa temps que no hi topo. Per això, l'altre dia fullejant el llibre d'escalades al Valle de Tena em va sorprendre trobar el següent comentari lloant les virtuts d'un sector d'escalada: Un lugar ideal para preparar unas buenas viandas si vamos acompañados de nuestras mujeres o novias, ya que mientras nosotros escalamos podrán vernos. I sí, reconec que està fet sense cap mala intenció i això és el que em va emprenyar més de tot, que pressuposin que si ets dona no tens cap més feina que mirar-te els homes com escalen. Com deia el Capità Enciam: els petits gestos són importants, així doncs aquesta petita reflexió que avui m'ha vingut de gust compartir amb tothom que tingui la paciència de llegir-se la parrafada. Ens veiem a les parets!
