**** Sirene Liautard, 205m, 6a/A0 - Vobligat, Sirene, En Vau, Calanques

dijous, 29 d'abril del 2010
Avui sí que estarem sols, anem a explorar una nova calanca, la d'En Vau que ja té una hora llarga d'aproximació i de ben segur que la gent no té ganes de caminar tant. Anem una mica a l'aventura, els dos dies anteriors a part de la guia teníem referències d'altres companys que hi havien estat, per tant estàvem sobre avís, avui en canvi no tenim cap mena d'expectatives, senzillament el plaer de descobrir un lloc nou. El camí d'aproximació ja és en sí tota una sorpresa, el que pensàvem que seria una monòtona caminada per lloms de vegetació escadussera acaba convertint-se en un increïble barranc replet d'esperons, parets i agulles de formes impossibles i a cada qual més esvelta.

Per moments ens sembla que ens hàgim perdut pel Matarranya, enmig del laberint de les gúbies del Parrisal! Segons la guia hi ha forces línies de grau en teoria assequible i la majoria solquen alguna d'aquestes atractives arestes, de fet no deixa de ser el camí més evident per culminar el cim d'aquestes filigranes geològiques.

Ara que de la realitat al fet hi ha un tros i nosaltres per més que ens ho mirem no ens sembla tant fàcil. Ens deixem portar pel nostre instint de clàssics i ens decantem per la més lògica d'aquestes línies que resulta ser la Sirene Liautard que puja al monòlit del mateix nom, la Sirene.

Segons la ressenya la via no passa de IV+, però un cop al peu la cosa es veu diferent, en fi, ja ens comencem a resignar a que el grau francès amagui sorpreses. De totes formes no pot ser massa més de quart, així que abans no m'abandoni aquesta precària auto-confiança que m'estic imposant vaig amunt. Els primers metres es deixen fer bé, però els seguros són alegres, així que no s'hi val a badar, sort que hi ha prou fissura per equipar on cal.

Aquesta primera tirada no representa cap mena de problema d'orientació, puja sempre pel bell mig de l'esperó, la dificultat rau que ràpidament es redreça i la textura de les preses no és la més adient per confiar-hi, a més veure mallons d'abandonament tampoc es per pujar la moral. Escalo tan concentrada, mirant-me els passos i calculant on podré emplaçar el proper seguro que arribo a la reunió sense contratemps. Ufff, ara sí que em relaxo i al mirar cap baix puc apreciar l'elegància i l'encert del llarg. El següent també té pinta de ser divertit, es veu curt, però intens. Arriba en Josep i flipa amb el llarg que li espera... i això és un quart superior!!!

Per sort dos claus estratègicament col·locats i una generosa fissura fan que no s'ho rumii gens i de seguida està fent patinatge en aquest pany desplomat i de presses ínfimes. Cap problema, un parell d'A0 que per algo estan els claus i a caçar la fissura està demanant a crits que li posi algun tascó. Un parell més de passos d'artifo i ja surt del desplom al llom de l'aresta.

No vegis com les gasten els quarts, sort que la reunió és pocs metres per sobre i el tramet que ve tot seguit no presenta cap mena de problema. De fet un cop a casa vam comprovar que aquest llarg està graduat de 6a/A0, però en el moment ens esperàvem ja qualsevol cosa pel que fa a la graduació. Amb la mosca darrera l'orella pel que hem pugui trobar encaro el següent llarg, per la meva tranquil·litat en teoria no passa de tercer.

Toca fer un curt flanqueig cap a la dreta per evitar un tall a l'aresta i pujar pel vessant dret fins el cim d'aquest esperó secundari. Ara sí, la tirada és llarga i gairebé sense seguros, però no té cap mena de dificultat, una entretinguda grimpada que ens deixa a la reunió en no res. Des d'aquí hem d'anar a enllaçar amb l'aresta principal que s'aixeca esvelta com una proa a la nostra dreta. En Josep inicia la llarga travessia que ens permetrà guanyar de nou la verticalitat de l'aresta, però als pocs metres s'atura, veig que es mira i remira per on anar.

Tenim clar per on va la via, d'això no hi ha dubte, ara el que no ens quadra és que el tram de placa que ve tot seguit, vertical, finet i amb presses escasses sigui tan sols de segon grau. De fet ja fa estona que hem optat per no fer-li gens de cas a la graduació que marca la ressenya i guiar-nos per la intuïció seguint sempre la línia més lògica.

Així que en Josep encara el flanqueig amb cura en busca d'un sorprenent arc de roca colgat al bell mig de l'aresta i que es la millor referència que podíem tenir. Els passos són més delicats que difícils, però la travessia realment té un punt d'emoció que la manca de seguros no fa més que incrementar. L'arc és increïble, un magnífic pont de roca natural de grans dimensions i absolutament invisible des del camí, un d'aquells capricis geològics que no saps explicar-te.

I aquí és on ja definitivament passem de la ressenya i ens fem la via a mida, en teoria la reunió hauria d'estar a l'esperó, just a l'alçada de l'arc i res de res. En vista de que no hi ha manera de trobar la reunió fantasma en Josep es deixa guiar per l'esperit clàssic que porta dins i opta per creuar l'arc en busca d'un itinerari alternatiu que ens permeti arribar al cim de l'agulla.

Quan pujo torno a trobar al “pajaro” ben instal·lat en un arbre, la improvisada, però més que sòlida reunió. Ara és el meu torn i enfilo per una canal farcida de grans blocs, es succeeixen passos atlètics, sobre roca no sempre fiable, però amb bústies i fissures d'escàndol que fan que no pateixis gens.

Acabo pujant per un esperó paral·lel al que veníem i la veritat és que resulta prou bonic, la part de dalt ja discorre sobre plaques amb una adherència magnífica i més tenim en compte el que hem trobat fins ara, senyal que per aquí no si deu enfilar pas gaire gent. Des del cim pots apreciar millor la complexa configuració d'aquesta paret, la dibuixen un conjunt d'esperons superposats uns amb els altres que acaben confluint al mateix cim de l'agulla.

Així doncs podem concloure que totes les arestes porten a la Sirene i per nosaltres perfecte perquè no tenim cap mena de problema per localitzar els ràpels que ens duran al peu de tan intricada atalaia. En definitiva, la via ens ha sorprès gratament, coherent de principi a fi i de tarannà clàssic té el compromís just entre dificultat i equipament per sortir-ne ben satisfet. Baixem tot cofois en busca del nostre premi, un merescut banyet en la idíl·lica calanca que divisem clarament des del cim.

Aquí ens espera la segona sorpresa del dia, hi ha gent a cabassos, fins i tot un destacament de l'exercit fent maniobres i nosaltres que avui pensàvem que estaríem sols, il·lusos! Després ens assabentem que en Vau és l'indret més visitat de les Calanques i no ens estranya, el lloc és increïble. Ara que també arribem a la conclusió de que definitivament els francesos treballen força menys que nosaltres o sinó a veure d'on surt tanta gent un dia entre setmana!