El primer cop que vaig fer aquesta ferrata va ser per casualitat, pujant cap a Andorra vam aprofitar que ens venia de pas, d'això ja fa un munt d'anys, més de deu possiblement i devia ser la segona o tercera ferrata que tastava. En aquells moments tan sols hi havien els dos primers trams oberts i el segon feia res que l'havien inaugurat, tot i així per nosaltres va ser una jornada ben complerta de la que vam sortir meravellats per la verticalitat dels passos, el traçat i, com no, per l'entorn. Les parets d'Oliana ens van deixar bocabadats i flipavem que la gent hi pogués escalar. Ara des de la perspectiva que et dóna l'experiència no puc de deixar de pensar amb carinyo en la sensació de descoberta i il·lusió per una activitat que en aquells moments era nova i agosarada per nosaltres.
La vaig repetir fa uns quatre anys per veure com havien enllestit el darrer tram i, tot i que ara sí que anàvem ben rodats, ens va sorprendre igualment l'encert del traçat, els seus equipadors han sabut buscar els trams més espectaculars i aeris, traient el màxim partit de la bellesa d'aquestes parets ataronjades. És per això que quan uns amics gens avesats a aquestes dèries verticals em van dir que els faria gràcia fer-ne alguna aquesta va ser la primera que em va venir al cap. Vaig jugar amb el desconeixement per part dels meus companys de dificultat, llargàries i desnivells que determinen el nivell d'exigència d'una ferrata per portar-los plenament engrescats i confiats a fer la ferrata més llarga de Catalunya. Tot s'ha de dir jo no dubtava el més mínim de les capacitats d'en Marc i l'Enric i davant qualsevol imprevist sempre quedava la possibilitat d'escapolir-se per alguna de les feixes que creuen la via. El que ja no sé és el què devien pensar ells al veure la ferrata i sinó a veure com expliqueu les seves cares!
Ara que com que ja hi eren pel mig no els va quedar més remei que anar amunt i quan van tenir clara la dinàmica de progressió és van enfilar amb una seguretat i soltura que hem va deixar gratament sopresa.
A aquestes alçades no us vaig a explicar res de la ferrata que no sabeu ja, qui no l'ha feta n'ha sentit a parlar o l'ha vist ressenyada en algun lloc, així que només dir que el primer tram fins el pont tibetà el vam fer en un sospir, a la fresca i aprofitant que aquí la verticalitat no es deixa notar massa perquè els dos cracks que em seguien acabessin d'agafar la confiança que els hi faltava per encarar les parts més aèries.
El pont era el punt d'inflexió per veure que tal els afectava l'alçada, però s'hi van llençar de cap, pas a pas, concentrats, una mica indecisos al principi, però les ganes els hi van poder i en no res ja eren enfilant els múltiples graons que recorren l'espadat que dóna inici al segon tram de via.
Curiosament estaven tan impressionats pel pont que la paret la van enfilar sense rexistar el més mínim i això que té força més pati!
Un cop agafat el ritme les coses venen soles, així que cadenes, graons, feixes es succeeixen i anem guanyant alçada força ràpid i ves per on que l'Enric i en Marc ja van força més relaxats, si fins i tot s'entretenen a fer-se fotos.
Ara que la cara els canvia en veure el retol que assenyala l'inici del darrer tram de ferrata, però es deixen convèncer pels meus arguments de que portem un bon horari i no serà pas gaire més difícil del que hem fet fins ara, m'oblido de mencionar que es força més llarg i sobradament més aeri, sense mencionar algun que altre pas un xic desplomat!
Són bons jans i no es queixen del meu oblit, s'ho prenen en resignació i es limiten a familiaritzar-se amb el pati, el buit i la timba, termes desconeguts per ells fins ara, però ara plenament comprensibles dins el context d'on són ben penjats.
Apunten maneres i la demostració està en el famós “pas de fe” per passar d'una paret a altre, força impressionant i gens difícil al que s'hi llencen sense el més mínim titubeig.
Ja portem un bon tram de ferrata, queda res i menys, a aquestes alçades les vistes són increïbles, ens sentim molt petits penjats d'aquesta paret i els voltors donant voltes sobre els nostres caps no fan més que augmentar aquesta sensació. Els darrers metres tampoc donen treva i encara trobem algun que altre desplom que ens obliga a fer una bona tibadeta que a aquestes alçades ja es deixa notar.
Però l'alegria d'arribar a cim no té preu i per una vegada no haig d'explicar la famosa pregunta de: per què pugeu/escaleu muntanyes si després heu de tornar a baixar? La cara de satisfacció dels meus companys em diu que han descobert la resposta.
De fet els haig de donar les gràcies per què acompanyant-los m'han fet reviure la sensació de nervis, il·lusió i ganes del primer cop que em vaig enfilar per aquí. Que carai, avui m'ho he passat d'allò més bé!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada