Luminy, amb un nom així el lloc té que sé bonic per força i no m'equivocava. A la que deixem enrere el campus universitari i ens endinsem al bosc ens oblidem a l'instant que estem al costat mateix d'una ciutat tan populosa com Marsella. El paisatge, plenament mediterrani, t'envolta i t'impacta amb la força dels seus colors i un cop al coll de Sugiton la meva intuïció no fa més que reafirmar-se, la roca blanca t'enlluerna brillant, neta, línies pures retallades contra el blau intens del mar. Sort que el camí és prou ample i evident, perquè embadalits com estem amb el panorama d'agulles i parets que s'alcen al nostre voltant de ben segur que ens perdríem. L'agulla de Sugiton és ben visible des del coll mateix i en primer terme s'endevina ja l'aresta per on discorre la nostra via.
Tenim tota l'aproximació per mirar-la a gust i de fet s'intueix ben vertical, a veure quines sorpreses amaga, de moment estem avisats de la primera: l'equipament deixa força que desitjar pel que fa al seu més que vetust estat de conservació. Un agradable passeig en companyia d'una munió de francesos de totes les edats (és que en aquest país ningú no treballa!) ens deixa al peu de l'aresta. Bé, des d'aquí el primer llarg ja no sembla tant vertical i es veuen forces fissures, això sí els seguros són un horror, espits completament rovellats que es cauen només de mirar-los, sort d'algun clau ocasional en força millors condicions.
La via comença a l'esquerra de l'esperó, per un diedre fàcil i de bon fer que ens deixa al peu d'un tram de placa. Aquí la cosa es redreça i ja és més delicat d'equipar, cal afinar el pas, però en Josep puja tranquil, atent als pocs seguros que li surten al pas per encertar el camí correcte.
La tirada és prou llarga i com que la dificultat es va incrementant paulatinament arribes a la reunió ben satisfet, a més per si fos poc, és comodíssima, una mena de niu penjat al bell mig de l'aresta.
Aquest llarg és més fàcil que l'anterior, però força més espectacular, ja que vas pujant flanquejant just sota la línia de l'aresta amb el conseqüent pati als teus peus. Senzillament m'encanta i la sensació de buit comença a ser adictiva, però lluny de preocupar-me em dedico tan sols a gaudir de l'escalada! Ara que tot lo bo acostuma a ser breu i la via ràpidament reprèn el fil de l'aresta, per sort continua essent ben aèria.
Em salto la segona reunió i segueixo aquesta particular cavalcada fermament suspesa al sòlid llom rocós de l'esperó que em guia. Tot i que no es complica en cap moment ja començo a dur metres de corda estirats i el fregament es deixa notar. Amb cura evito un tros més vertical i descompost vorejant-lo de nou pel vessant dret i quan ja començo a pensar que hauré d'improvisar una reunió surto a un còmode i assolellat replà on la trobo sense esperar-m'ho. Ens queda un sol llarg per arribat a la carena cimera i comença a fer força calor, així que anem per feina i en Josep enfila per un evident diedre que condueix de nou a l'aresta.
La via comença a tenir ambient, la paret s'alça en una placa solcada per uns curiosos canalons que no saps ben bé com agafar i on les preses patinen de valent, afegint-li un plus d'emoció a aquest pas ja delicat de per si. Malgrat tot, la millor manera de superar-ho esdevé ben senzilla, una bona tibada i amunt. Ja només resta una grimpada per terreny de grans blocs cada cop més fàcil fins desembocar a la retallada carena, però encara no al cim de l'agulla que s'aixeca a tocar uns metres a l'esquerra. Cap problema, més corda i cap allà que anem!
Realment val la pena, fàcil, aeri i sobradament espectacular, se'ns dubte la millor manera de culminar l'escalada d'aquesta elegant agulla. Per baixar no cal preocupar-se, podem utilitzar qualsevol de les reunions de les múltiples vies que solquen aquest suggerent bastió rocós. Ja fa estona que hem descartat escalar avui una segona via, el dia, magnífic i amb un sol radiant ens ha fet desistir. De fet, si som sensats en ple migdia s'està molt millor a la platja que no pas rostint-te penjat d'aquestes blanques parets. Així doncs ens permetem el luxe de gaudir de les vistes des d'aquest mirador excepcional, ancorats a mig camí entre les calanques de Sugiton i Morgiou i fent cabòries del per què del nom d'aquest curiós illot, “le Torpilleur” (el Torpede).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada