Variant Est de l'Ordiguer, 300m, 85º, MD, Cadí

dissabte, 20 de març del 2010
Feia molts anys que no fèiem de monitors a cap curs, segurament degut al mal gust de boca que ens havien deixat les darreres experiències en les que el que primava no era aprendre per buscar l'autonomia en muntanya, sinó més aviat eren buscadors de sensacions guiades a baix preu i que indistintament avui podien escalar i la setmana que ve muntar a cavall. Setmanes abans havíem fet a Benasc el de nivell II de gel i aquest finde toca el nivell II d'alpinisme i marxem cap a una de les millors escoles que tenim a casa nostra: la serralada del Cadí. A primera hora ens aixequem amb la sorpresa de que no fa gens de fred, 5 graus positius a les set del matí, malgrat tot pugem amunt i comprovem que hi ha molta neu acumulada i les condicions no estan per llençar coets. Amb el meu grup, que són els que estan una mica més avesats, ens decantem per fer la variant esquerra o est de l'Ordiguer. Mentre pugem anem practicant les diverses maneres d'encordar-se, sobretot l'ensamble que ens permet pujar ràpids i ser prou vius a l'hora de col·locar assegurances.

Avui les condicions no són en absoluts les òptimes per fer un curs, neu en males condicions i temperatures massa altes que fan que caiguin pedres xiulant de les parts altes. Quan per fi arribem al pas clau de la via trobem un vertical diedre entapissat per una fina capa de gel, em deixo d'experiments i ara soc jo qui agafo el cap de corda. La neu que en teoria hauria d'estar dura no té cap mena de consistència per progressar i quan arribo al tram més dret, me n'adono que el gel del que hauria de traccionar regalima aigua pel seu darrere i de postres de les parts altes de la paret cau una dutxa constant d'aigua fresqueta que s'escola per l'interior del cos. Al final, i més encara tractant-se d'un curs, opto per la prudència i munto una reunió arrecerada dins la coveta perquè pugin els companys.

Els explico la situació, ho entenen abans que acabi de fer-los el meu raonament i en no res ja som fent un ràpel de fortuna canal avall. Mentre baixem els hi dic que això d'avui no és cap fracas, fracassar és no intentar-ho. L'alpinisme és un joc on molt sovint es perd i pocs cops es guanya i si no estan disposats a acceptar aquestes senzilles regles millor dedicar-se al parxís! Ben mirat, molt sovint s'aprèn més d'aquestes retirades que de repetir mil cops qüestions tècniques.