***** Arlaud-Souriac, 700 m, MD+, 90º/M4, Punta Chausenque, Vignemale

dilluns, 19 d'abril del 2010
Ja hi som, un modest coll i tenim l'immens plató de la glacera de Vignemale als peus. Encara no m'ho crec, enlluernada per la sobtada claredat miro enrere i comprovo com el corredor fuig paret avall. Ja està, hem escalat una de les vies més boniques i elegants del Pirineu i no ha estat tasca fàcil.
- abril del 2004, el corredor és gel de dalt a baix, tot piolet tracció, només calen cargols de gel per escalar-lo, precisament els que ens hem deixat al cotxe!
- abril del 2006, a la que els primers raigs de sol il·luminen les penombres de la goulotte constatem que a no ser que l'escalem en roca aquest cop tampoc serà.
- 18 d'abril 2010, diumenge, cares d'incredulitat, el que tenia que ser una magnífica estratègia per atacar la via és converteix en incertesa. La pista que puja al llac d'Ossue està tallada només sortir del poble de Gavarnie, això afegeix uns quants quilòmetres de propina al que ja és una aproximació amb força desnivell i bastant pes a l'esquena. Resignats carreguem motxilles i emprenem camí intentant no pensar en el que ens queda per davant. A la que portem pocs metres veiem el motiu pel qual la pista roman tancada: està neta de neu, però un parell de gegantescos allaus barren el pas a qualsevol mena de vehicle.

No és aquesta l'última sorpresa que ens espera, a la que arribem a la presa (1.860m) veiem que la cota de neu és força més baixa del que esperàvem, la neu continua comença al llac mateix. Això comença a pintar divertit, són les quatre de la tarda i hem de remuntar per un vessant sud, la cosa promet! No ens equivoquem i a la que trepitgem la primera pala de neu ens enfonsem fins el genoll en neu humida, preludi del que ens espera. Ens ho prenem amb filosofia i avancem com millor podem i al final tenim premi, després de cinc hores d'arrossegar-nos penosament pendent amunt i completament xops arribem al refugi de Baysellance (2.651m). El cansament dels mil dos cents metres de desnivell ens cau al damunt de cop, per sort tenim el millor aixopluc on refer forces i intentar assecar les botes com bonament podem.

- 19 d'abril del 2010, dilluns, set del matí: - com veus la via? bé, en Jordi tant explícit com sempre. Bé penso jo, ben vertical és el que sembla. El cuquet dels nervis es deixa sentir a l'estomac, tenim per davant una xemeneia tapissada a parts iguals per neu i gel escadusser que promet ser tant difícil com estètica, senzillament la línia és brutal! La caiguda d'una cornisa tan punt arribem a la rimaia no ajuda a asserenar-se, però és impossible resistir-se al magnetisme d'aquesta línia. Pugem ràpid fins l'inici de les dificultats i alcem la vista, ens han comentat que els llargs més exigents són els primers, aviat sortirem de dubtes.

En Jordi tira amunt, impacient per començar a escalar i ben fet que fa, tots duem les botes encara molles d'ahir i és la millor forma de no quedar-se gelat. Els primers metres no són molt verticals, però el gel és tant fi que els cargols no serveixen per res, de totes formes això no suposa gaire problema per Jordi que va pujant com si res. Aviat el perdem de vista i afinem l'oïda en un inútil intent d'endevinar la dificultat de la tirada, però de sobte s'acaba la corda i encara no és a la reunió. Ja ho havíem previst perquè anem amb la idea d'enllaçar tots els llargs que puguem, així que sortim uns metres a l'ensamble fins que pot muntar reunió. En Josep s'ho està passant malament, l'espera li ha passat factura, té els peus i mans completament insensible, vaja la situació ideal per encetar un itinerari com aquest! Me'l miro de reüll preocupada, fa temps que no el veia així i penso que en qualsevol moment em dirà que gira cua. L'escolto queixar-se al meu darrere, però no puc fer-li massa cas, la via requereix tota la meva atenció. Cal escalar amb delicadesa i col·locant-te bé per aprofitar el màxim l'escàs gel que trobem, finalment un estret diedre gelat que d'entrada no saps ben bé com encarar-lo ens deixa ja a la improvisada reunió. Tenim per davant el llarg clau de la via, comença amb una travessa de mixte a esquerra i després sorpresa... des d'on som no veiem per on contínua.

Un pitó solitari assenyala el millor punt per creuar, però després toca buscar-se la vida. En Jordi avança amb cura seguint un particular ritual: escombrar la neu pols, temptejar la roca, afiançar piolet i grampons i equilibrar-se en precari equilibri estirant-se pel proper pas. Realment deu ser delicat, ja que fins i tot posa assegurances! A l'acabar la travessa es situa de nou a la vertical del corredor i novament el perdem de vista, puja amb calma, de ben segur no serà fàcil! Per sort aquest cop sí que munta una bona reunió i no cal sortir a l'ensamble, això sí tornem a apurar gairebé els seixanta metres de corda. El tram de mixte és entretingut i has de mirar bé els passos, però resulta divertit, a més té les fissures justes per deixar-se fer sense patir més del compte, però quan et plantes de nou en la línia de la goulotte el panorama canvia i entens perquè aquest és el llarg clau.

El mixte cedeix el pas a la verticalitat d'una fina línia glaçada que serpenteja paret amunt, però el gel amb prou feines té prou gruix per repenjar-s'hi. Les exclamacions entusiastes d'en Josep m'indiquen que s'ha recuperat minímament i està gaudint com feia temps que no ho feia i és que no és per menys, ara que hem guanyat alçada l'ambient és increïble i l'escalada és un joc d'equilibri on has de pujar sense picar, esperant que tant efímera estructura aguanti. Evidentment a l'arribar a la reunió no podem menys que felicitar en Jordi pel llarg que s'ha currat, realment antològic!

En teoria el més difícil ja ha quedat enrere i portem un bon horari, més relaxats mirem amunt i veiem que el corredor continua estret i encaixonat, com un tall profund en la paret de la que estem ben penjats. Tot i el moviment l'estat d'en Josep no ha millorat gaire i en aquestes condicions està clar que serà incapaç d'encapçalar cap llarg per fàcil que sigui. Pugem ara a l'ensamble, els trams drets són curts i el gel alterna amb la neu endurida, es pot anar fent sense problemes vigilant en trams puntuals.

Avancem ràpid, escapolint-nos corredor amunt i gaudint de cada pas, l'entorn és impressionat i fa que et sentis insignificant envoltat de d'aquestes arrogants parets amb tanta història al darrere. Quan ja portem un centenar de metres una xemeneia encastada i vertical ens deixa davant la darrera llengua de gel que s'escola generosa corredor avall.

Dalt s'intueix cel obert, sembla que estem ja davant l'últim tram de goulotte, a punt de sortir a l'aresta final on la dificultat s'esvaeix del tot. Aquest llarg fa una pinta increïble, resulta summament elegant en la seva simplicitat i no tardem en constatar que la seva escalada no desmereix en absolut el que portem fet fins ara.

Tot i així cal ser precís en la picada, perquè el gel segueix essent escadusser i la sortida es d'una verticalitat acusada, força més del que semblava a primer cop d'ull! És ara quan mires cap baix que ets conscient dels metres que portem escalats i de l'atrevit traçat d'aquesta magnífica via.

Ens queda un darrer pas delicat, creuar la franja de roca que ens barra el pas a l'ample corredor nevat que s'enfila resseguint l'aresta fins gairebé el cim mateix. Tot s'ha de dir, la ressenya i les traces ens han despistat una mica, perquè aquest tram curt de mixte es podia evitar perfectament seguint escalant la cortina de gel amunt enlloc de desviar-nos a l'esquerra cap una campa de neu.

Un cop ens hi posem esdevé força més fàcil del que sembla a primera vista, l'entrada és un xic estranya, però després trobes bones presses i en no res som al corredor principal. Després de l'estretor de la goulotte sobta el contrast, la perspectiva s'eixampla cap a totes bandes i el pendent disminueix notablement.

Remuntem impacients els darrers tres cents metres de corredor que no tenen més dificultat que un estretament puntual i el cansanci que ja es comença a deixar notar. Immersos en la monotonia d'aquest darrer tram creues un petit coll, un tall a l'aresta i la verticalitat s'acaba, ja som dalt, l'Arlaud ja és una mica nostre! Una calfred d'emoció em recorre el cos, tants anys anant-li al darrere i per fi l'hem escalat. Han estat sis hores intenses i les sensacions són moltes i contradictòries, però la més acusada és la de sorpresa i encís, la via m'ha captivat de principi a fi: exigent, elegant, austera i feréstega, d'aquelles que t'emplenen i et converteixen en un incondicional de l'alpinisme en estat pur.