*** Espluca, III/4, 120m ,Vall de Barrosa
Islandis, 415m, III/5, vall de Boí
Islandis, Polaris i Antartic, suggerents noms d'una particular trilogia que qualsevol enamorat d'aquestes dèries gelades aspira a completar, però no és una tasca fàcil ja que es necessari que conflueixin uns mínims requisits sovint difícils de conjurar. El primer d'ells obvi i imprescindible és que la cascada estigui formada, tot i que no entraré en detalls del que interpreta cadascú del fet que una via tingui gel suficient per ser escalable, em decanto per una frase escoltada a l'atzar: no és que la cascada no estigui en condicions, sinó tan sols que és més difícil! Ben mirat és d'una lògica irrefutable.
Mentre aproximem continuo repassant-los mentalment: un segon requisit és que el dia en que finalment t'hi pots apropar la meteo t'acompanyi; sense masses aspiracions, però com a mínim que no t'hagi caigut mig metre de neu nova o hi hagi una pujada espectacular de temperatures que faci trontollar aquests gèlids monuments. Finalment, el tercer requisit i potser el més difícil d'aconseguir, és que els dos anteriors es complexin en els dies que tu tens festa i company de cordada!!! Vist tot això entendreu perquè després d'un primer intent seriós al desembre del 2007 no hi hàgim tornat fins ara. Aquest any, però, hi estan havent unes condicions espectaculars a Boí i s'estan muntant cascades que feia anys que ni s'insinuaven, d'aquelles que són més anècdota que veritables escalades perquè necessiten condicions excepcionals per formar-se, però no existeixen i aquest any ho hem pogut comprovar veient l'efímera línia de Leyendas de la Alcarria. Si fins i tot el llac de Cavallers és completament glaçat i colgat de neu com està ni es distingeix en el blanc que tot ho embolcalla.
Hem matinat com campions per no trobar ningú al davant i sorprenentment, tot i ser diumenge, estem sols a la via, fantàstic! ara que no ens dormim que de ben segur arribarà alguna cordada en no res. Tiro amunt impacient, el primer llarg és un bombonet gelat difícil de resistir, una tirada curta que tan sols té l'entrada un xic vertical. Res, un petit avançament per anar fent boca i escalfar motors!
Té l'inconvenient que s'acaba de seguida i després cal remuntar la campa de neu fins al peu del proper llarg, aquest ja força més prometedor. Són seixanta metres clavats fins arribar a la reunió situada a la dreta de la cascada, bon lloc per deixar-hi en Josep i que no li caigui cap regalet de dalt. De fet és que ni li dono opció a triar, enfilo directa amunt sense deixar-li temps a protestar, però com que soc bona noia penso deixar-li tota la columna del darrer llarg per ell, la podrà gaudir sencera i de ben segur que no li farà cap lleig.
Quan arribo a la reunió de la cova, aclareixo el misteri, això és una autèntica dutxa! Ja escalant no pots aixecar massa el cap a no ser que vulguis que l'aigua gelada s'escoli clatell avall, però un cop a la reunió no hi ha manera d'evitar-ho. Som a la meitat de l'estructura, just on vam arribar ara fa un parell d'anys i a partir d'aquí és quan la cosa és posa seria de veritat, un bon tram mantingut a 90º sense escaqueixos possibles. En Josep és ben xop i jo vaig en camí d'estar-ho d'aquí ben poc, així que fem el que fem hem de decidir-nos ràpid. La columna fa molt bona pinta, tot i que regalima aigua de valent, així que en Josep tira amunt convençut, però no ha avançat ni cinc metres que no pot ni aixecar la vista amunt de la dutxa que està rebent.
És tossut i s'hi baralla, però és prou delicat el llarg per a sobre fer-lo amb cordes i mans congelades i sense ni veure on pica, així que opta per la prudència i un abalakov per acabar de solucionar la papereta. Ja ho diuen, l'experiència és un grau i aquest cop el seny ens aconsella una honrosa retirada. En fi, hem aconseguit pujar cinc metres més amunt que el darrer cop que ho vam intentar, de fet qui no es consola és perquè no vol! Ara que al final tenim premi, un magnífic solet que ens espera a la presa per escalfar-nos i descongelar el material, que amb tanta dutxa ha quedat tot ben tieso!
Per cert, al final tant de matinar i espavilar a l'aproximació i no calia, encara no s'ha atansat cap cordada a l'Islandis i nosaltres convençuts que hi hauria cua!
*** Arapahoe, 130m, III/4, Barrosa, Bielsa
El segon llarg és el que li dóna emoció a la via, són dos ressalt consecutius prou verticals amb un ambient maquíssim a l'estar encaixonat entre dues esveltes parets, a més el gel està al punt, la temperatura ideal i la suau nevada que cau li dóna el punt romàntic a l'escalada.
*** Océano Pacífico, III/3+/4, 120m, Barrosa, Bielsa
Un pensament que de tant en tant em ve al cap és d'on surt a vegades el nom d'una via, però en l'Océano la resposta és clara i meridiana, només cal veure la suggerent llengua de gel blau que es despenja de la muralla que delimita la part baixa del circ de Barrosa. Almenys aquest és el record que en tinc de quan ara fa tres anys vam estar per primer cop en aquest indret i no ens va caldré pas cap guia ni ressenya per identificar les vies. Avui la sensació aproximant és ben diferent, aquest cop no aproximem a les cinc del matí per ser els primers en entrar a les vies, sinó que són gairebé les deu del matí i la llum poc a poc ho encén tot de colors resplendents.
Avui anem amb la calma per què al no ser cap de setmana no esperem trobar gaire gent, a més duem al cap dues goulottes l'Arapahoe i el corredor Lorien que són poc freqüentades. Hi ha força neu, però la traça ja feta ens permet avançar ràpid i sense més preocupació que gaudir del paisatge. Un cop al circ constatem una teoria que ja fa temps que ens ronda pel cap: cada cop hi ha més gent que escala en gel i aquest increment s'ha notat especialment entre setmana. A totes les cascades hi ha gent, fins i tot hi ha una cordada esperant a l'entrada de l'Arapahoe.
Al primer cop d'ull descartem intentar el Lorien amb tanta neu ens arrisquem a trobar tots els ressalts tapats, això dels canvis de plans s'està convertint en un hàbit. En fi, veure quines opcions tenim. Ei, a l'Océano només hi han dues cordades, però les dues són a prop de la primera reunió! - Com ho veus? em diu en Josep. - Bé, li responc, anant per l'esquerra sortim de la línia de tir i la cascada fa goig d'escalar. - Doncs ja saps, tota per tu si vols! Si vull, oi tant que sí! Vinga, amunt no sigui que s'ho repensi. Em planto a la base, aixeco la vista i veig que el darrer de la segona cordada es arribant a la reunió així que em llenço a picar el gel a veure si puc guanyar uns quants metres abans no comencin la segona tirada els que estan ara a la R. El gel és a trams cobert de neu i has de temptejar per sanejar la crosta escarxada que té al damunt, però es puja bé i la inclinació és la justa per gaudir sense patir.
L'estratègia sembla que ha estat encertada i arribo a la reunió sense cap més contratemps que alguna dutxa de neu pols. Encara som gent i ens haurem d'esperar així que recupero en Josep amb la calma i inicio una de les ja habituals converses interculturals amb els veïns de reunió que, ves per on, són un parell de francesos la mar de trempats. Em miro el següent llarg i veig que ara la via traça una marcada diagonal a la dreta que fa que puguis escalar tranquil tot i tenir gent per dalt. Per tant, a la que torno a tenir en Josep instal·lat a la R, m'afanyo a encetar el llarg.
És una tirada curiosa, és prou vertical, però el gel sembla granissat i és puja de meravella, ara que alhora de col·locar un cargol has de fer gairebé un estudi d'enginyeria per trobar un pam de gel que et doni prou confiança. Per sort tinc la nostra nova i flamant adquisició que em va de meravella, un parell de cargols ben llargs!
Acabo el llarg desviant-me a la dreta per una encaixonada canal tapissada de neu endurida i que millor que un arbre per improvisar reunió, això sí ben acompanyada pel meu amic gavatxó que m'hi espera impacient. Només falta remuntar uns metres per una campa de neu amb un curt mur gelat i li deixo per en Josep. Bé, haig de confessar que em feia mandra obrir traça en aquesta neu fonda i pesada i en Josep és prou bon jan per deixar-se enredar. Això sí, tira amunt amb un somriure sorneguer, no sé ben bé per què!
Mentre asseguro a en Josep descobreixo per què m'esperava tan ansiós el francès: amb un castellà força precari, però intel·ligible posant-hi imaginació em diu ben apurat que no sap com es baixa de la via. Home, tots els mals com aquest! Com puc li faig entendre que es baixa amb un parell de ràpels per la goulotte de la dreta, l'Arapahoe, a més si tan sols han de seguir-nos! De totes formes, per si de cas i per esvair qualsevol dubte als futurs visitants d'aquests màgic indret què millor que una bona panoràmica! Així que salut i bones escalades companys!
***** Cascada de Les Bordes, 185m, II/4+, Valle de Ordizeto, Bielsa
Torna a ser el meu torn i intento buscar el punt feble per superar aquest vertical esglaó, al final també toca picar de valent durant uns quants metres, però el gel a aquestes hores del migdia és molt agrait i fa que gaudim a cada picada. Poc a poc la verticalitat va cedint fins arribar al punt de trobar aquella inclinació tan malparida que et fa inflar els bessons de tal manera que sembla que estiguis culminant el Tourmalet!