Urbanisme submarí...

Dimarts, 15 de febrer de 2022

No sabia que els dracs poguessin ser submarins, habitar grutes oceàniques o aliar-se amb guerrers que mediten horitzons urbans.

Somni trencadís.

Viatgem a l'interior d'un ideal.

Un vaixell descrit des de la llum.

Arquitectura erigida des del blau...!

CasaBatlló

companydeviatgeiatzars:Lau

**** Esportiva d'estrena, Mirador del Montsec, Vilanova de Mèia

Diumenges, 6, 20 i 28 de febrer de 2022

Mirador; lloc que ens fa espectadors del paisatge i aquest que avui ens ocupa ens deixa fins i tot participar-hi. Convidats temporals de les alçades del Montsec, contemplem com la bellesa de l’hivern esclata en aquests murs. Ens guanya la seva predisposició al buit.

Buit que emplenem de moviment, arrossegats com estem pel fervent impuls de tocar aquest calcari recent estrenat. Escalar es converteix en do. Franges incisives com fa temps que no recordava, reclamen tècnica i precisió. Que senzill resulta lliurar-se a l’harmonia sintètica del seu gest. Escalem fins la darrera llum...(la més bonica). Escalem pensant ja en tornar al Mirador del Montsec i als seus núvols submarins!

Notes d’interès vertical: Magnífic sector d’esportiva que ens descobreix la noblesa de les carenes més orientals del Montsec de Rúbies. Albert Cortés va començar a equipar aquestes esveltes cingleres tot just fa un parell d’anys i sota el seu impuls han sorgit un centenar de vies de factura impecable.

Assolellades i enlairades sobre la vall, les parets del Mirador esdevenen refugi perfecte per dies de boira i com el seu nom indica són una esplèndida talaia que aporta un plus de bellesa a la jornada. Però l’element més destacable de l’indret és la simetria d’uns murs tan replets de franges horitzontals que per moments ens traslladen a la veïna Roca dels Arcs, però amb una roca impecable.

Clar predomini de l’escalada en placa, per lo general vertical, sostinguda i més variada del que pot semblar per la diversitat de regletes, franges i forats. L’adherència es revela com un dels elements clau i permet treure el màxim partit d’un calcari que mossega. El resultat són vies elegants i pensades per fer escalar, equipament correcte, però amb una certa distancia entre bolts que obliga.

Rutes que ronden la trentena de metres i un grau comprés majoritàriament entre el sisè i setè, tot i que a l’extrem dret del Sector Superior trobem un pany de paret més tombat amb un ampli ventall de cinquens, interessant com a zona d’escola. Croquis dels diferents sectors a la web de LleidaClimbs. En total gairebé un centenar de vies, moltes amb una pedra amb el nom pintat que ajuda a ubicar-les.

Accés, des de Vilanova de Mèia prenem l’estreta carretera L-913,que porta cap a Llimiana, abans d’arribar a la Roca dels Arcs, quan duem uns 3qm prenem una pista en bon estat a l’esquerra (rètol Ermita de Santa Maria de Mèia). Pugem per la pista, als 500m ignorem un primer trencant a la dreta (Pas de Nerill) i als 2qm un segon trencant a l’esquerra que porta a l’ermita.

Seguim sempre per la pista principal, després de passar un gran dipòsit d’aigua la pista puja i ressegueix una extensa tanca metàl·lica. Al poc d’acabar la tanca, la pista planeja entre camps i trobem, a la dreta, un rètol de fusta que marca l’inici d’un sender, Camí Ramader, aparquem en una petita explanada al seu costat.

En total són set quilòmetres de pista de terra en bon estat, tan sols cal anar amb compte després de pluges ja que és fàcil trobar-la enfangada. Les parets són visibles al nostre davant, es distingeixen clarament els tres sectors de la cinglera. Aproximació, prenem el Camí Ramader que primer puja costerut, però un cop s’endinsa al bosc traça amplies esses que ens porten còmodament sota les parets del sector Inferior.

En aquest punt abandonem el camí principal i prenem un corriol (fita) que ràpidament ens deixa al Mirador Inferior (30min). Si volem anar al Mirador Superior tan sols hem de seguir pujant fins la part alta de la muralla (40min).

El lloc és ideal, transmet una sensació de pau que asserena les pulsacions de l’escalada, fluïm. Hi torno una i altra vegada seduïda per la frescor del seu estil i un capvespre màgic.

No cal més.....!!!!

companydeviatgeiatzars:Lau

*** Esportiva vintage, Malanyeu (esperit dels vuitanta)

Dissabte, 29 de gener de 2022

Sempre havia pensat que Malanyeu era la calma i després de tastar per primer cop la seva faceta esportiva n'estic ferventment convençuda. Cal calma i molta per navegar les plaques eixutes de les Taules de la Llei. Quina lliçó companys! Les assegurances no et distreuen del gest concentrats com estem en trobar el camí correcte, el que ens deslliuri dels designis de la gravetat.

Bellesa que pot semblar hostil, és la distància que enganya la perspectiva. La saviesa amb que estan cisellats aquests murs és clau per mantenir el pols a la seva verticalitat insistent. La nuesa de l'hivern els emplena de llum. Quedem presos del seu gris de vellut, tan sols cal entendre i fluir... (o volar)!

Notes d’interès vertical: Malanyeu ens reserva un espai per l’esportiva a les magnífiques plaques de les Taules de la Llei, vies on encara és ben patent el tarannà auster amb que van ser obertes. Escalada espartana, minimalista en assegurances i rigorosa en la tècnica, els graus conserven encara l’esperit dels vuitanta.

Les Taules són dos vistosos panys tallats a plom i separats per una marcada fissura que els confereix la seva característica forma de llibre obert. Dos murs d’excel·lent calcari amb el segell inconfusible de Malanyeu, forats de totes les formes i mides que garanteixen varietat en els passos i gest.

L’element diferencial de les Taules és una marcada verticalitat i alguna petita panxa que fan necessària una certa resistència per negociar-les, dificultat sostinguda. A la placa de l’esquerra predomina el sisè, mentre que la de la dreta és territori del setè grau. No cal dir que ens decantem netament per l’esquerra, una desena de vies que ronden la trentena de metres, algunes d’elles fins i tot més (reunions intermèdies).

El 2011 es va dur a terme un re-equipament (bolts inox) que va donar nova vida al sector recuperant línies que s’havien deixat d’escalar per la precarietat de les assegurances. Això sí, es manté la tònica de bons alejes, així que algun tricam o peça petita pot ser útil. Orientació sud, a l’hivern resulta un luxe escalar al seu recer.

Accés, per la C-16, passada l’antiga central tèrmica de Cercs seguim en direcció nord i al poc trobem a mà dreta el trencant de la carretereta que puja a Malanyeu. Aparquem en una petita explanada davant l’església, les parets ja són visibles tancant la vall.

Aproximació, per la pista que passa per darrera l’església, gira a la dreta i baixa fins el riu, el creuem i just a l’entrada d’una masia surt a la dreta un corriol que s’enfila paral·lel al torrent. Al poc el sender tomba cap a les parets, abans d’arribar-hi creuem el torrent i tan sols ens queda remuntar el curt pendent que hi porta. Les Taules de la Llei són a l’extrem dret de la muralla (25min).

L’escalada a Malanyeu sempre és bona, però aquí hi té un plus, vuitantera i allunyada de les modes, esperit rebel!

companydeviatgeiatzars:Lau

*** Atacs Iroquesos (220m, 6b/Ae, V+oblig), Roc del Rumbau, Oliana

Dijous, 14 d’octubre de 2021

El conglomerat té els seus capricis i tendeix a curioses aliances. El Roc de Rumbau ens observa, tot i que m'agrada més el seu altre nom, Roca dels Moros, encaixa millor en la seva comesa de guaita de la vall del Segre. El pacte és senzill, acatar tot el que la seva roca ens ofereix sense menystenir les seves febleses.

Conglomerat singular fusionat a un calcari que li aporta necessària fermesa, tot i així gaudim més de forats i regletes que no pas de còdols incerts. La ruta escollida ens ho posa fàcil, Atacs Iroquesos no ens imposa altra obligació que seguir el rastre del metall mentre ens guia per murs de verticalitat creixent. Gaudim dels passos, deslliurats de tot altre compromís que no sigui descobrir els moviments que amaga aquest rocam.

El tremolor d'alguns còdols o llastres que fan vibrar queda compensat per una adherència que permet fer meravelles i l'elegància inesperada del traçat. L'alçada ens contagia de l'ambient de la paret i ens fonem amb l'amplitud lluminosa de la vall. Tardor de colors vius que ens habita enjogassada i fa festa al cim de la talaia.

Notes d’interès vertical: Atacs Iroquesos, el nom no enganya, nova via de l’incansable Indi (Joan Vidal), factoria amb segell propi que garanteix traçat interessant en parets singulars. D’estil similar a la ja clàssica del Rumbau, Sioux Connection (Joan Vidal, 2009), però amb un plus de verticalitat que li confereix esveltesa i caràcter.

La compacta fermesa amb que s’alça la muralla es contradiu amb la qualitat de la roca, conglomerat on encara hi queda alguna llastra o trams crostosos delicats. L’equipament de la via i l’acurada tasca de neteja, però, fa que puguem gaudir de l’escalada sense ensurts.

Completament equipada amb bolts i algun pitó o pont de roca ocasional, tan sols necessitem 18 cintes per escalar-la, estrep opcional. Reunions rapelables. El grau no apreta i el generós equipament permet apurar-la tota en lliure. Orientació sud-est, sol no faltarà.

Accés, ens hem de dirigir al poble de Peramola per la carretera LV-5118, aproximadament al pq 3 prenem un trencant asfaltat a mà dreta (retol) per anar a l’Hostal Can Boix. Just abans d’arribar a l’hostal agafem la pista que surt a la dreta i porta a l’Ermita de Castell-Llebre.

La pista avança en paral·lel al Roc del Rumbau i després de passar per sota la zona d’esportiva (gran desploms característics) empitjora una mica, seguim uns metres fins trobar a la dreta alguna petita zona on aparcar.

Aproximació, estem a l’extrem dret del Roc del Rumbau, seguim uns metres per la pista fins trobar un corriol a l’esquerra (fita) que s’enfila cap a la base de la paret i la recorre per sota. La característica fissura diagonal de l’Anglada-Cerdà ens pot servir de referència per ubicar la Atacs Iroquesos que s’enfila a la seva dreta, directa amunt pel bell mig de la paret.

Just abans arribar-hi cal vorejar un ressalt rocós per l’esquerra (fites) i remuntar fins a peu de muralla. Una fletxa picada i uns ossos penjats de branques ens indiquen que estem a peu de via, els parabolts, ben visibles, acaben d’esvair qualsevol dubte (30 min).

L’inici no resulta massa engrescador, una pany anodí de cantells evidents, és tan sols la primera impressió. A mida que guanyem metres la via va sumant verticalitat i varietat en els passos, esdevenint més sostinguda del previst. Grata i aèria sorpresa. Panxes, baumes i petits desploms li confereixen ambient de paret i un punt picant amb el que és un plaer batallar. Bon itinerari al que no li falta elegància, ni la plenitud que dóna assolir un cim.

Descens, anem lleugerament a la dreta (est) i baixem per una ampla canal delimitada per un esperó fins el torrent, creuem a la dreta, cap l’esperó i seguim baixant per lloms de pedra fins poder tornar a entrar al torrent on es perfila un sender (fites) que ens acabarà portant a una ampla pista. La seguim a la dreta i arribem a l’Ermita de Castell-Llebre i tot seguit al cotxe (50min).

Escalar al Rumbau és un viatge en el temps, malgrat ser nova, la via és una escletxa d’assossec més pròpia d’èpoques en que els camins eren pausats i els plaers senzills. Escalada pintoresca, com el mateix indret.

conspiradordelavertical:Ferran