Hi ha perfils, parets, traçats... que des d’un primer moment et captiven i només penses en quan tornar i poder escalar-los, ara bé, la sort sovint és esquerpa i per una o altra raó acabes no podent atansar-te a la paret cobejada. S’estableix així una curiosa combinació entre anhel i impotència que acaba essent una mica frustrant, però si alguna cosa t’ensenya la muntanya és a ser pacient, però si no desistim acabarem obtenint la nostra recompensa.
Aquesta vegada hem estat afortunats, la nostra espera ha donat fruit i anem a treure’ns l’espineta que teníem clavada des de la nostra primera visita a la Dent d’Orlu ara ja fa dos anys. Després d'una aproximació llarga, dreta i un xic perdedora donada l'exuberància del bosc i la poca freqüentació d'aquest pany de paret, per fi estem encordant-nos al peu del magnífic amfiteatre que és la cara sud d’aquest bastió rocós. No les tenim totes: la meteo dóna pluja a partir del migdia i la nostra experiència ens ha ensenyat que, per bo o per dolent, MeteoFrance no sol equivocar-se.
Tocarà espavilar-se, sobretot si tenim en compte que la nostra via té mil metres de recorregut i la retirada és força complicada ja que el traçat va força en diagonal en busca de l’itinerari més senzill, serpentejant en aquest gegantí circ de parets de pedra que s’aboquen sobre nostre comminant-nos a un silenci respectuós més propi de les grans catedrals que d’aquest indret solitari. Ja ens agrada, però, la sensació de descoberta que traspua el lloc, per nosaltres tot és desconegut i tenim molt camí per recórrer abans d’arribar a la familiaritat del cim. Intento no fer cas del pensament recurrent que ja fa estona que em ronda: potser no és una bona idea embarcar-nos en una via tan llarga amb la previsió de temps que tenim, però és que ja portem dues retirades d’aquesta paret per culpa de la pluja i avui és l’únic dia que donen bo en el que resta de setmana. Ara que, essent objectius, tenim un parell de factors que juguen amb força a favor nostre: la via té una dificultat més que assequible i aquest cop sí que duem ressenya (tot i que en l'aproximació ja ens hem perdut i hem fet una bonica excursió per feixes de bosc penjades fins el peu del Pilier Sud, en fi, per la propera ja sabem com s'hi arriba, no hi ha mal que per bé no vingui!).
No tinc temps per masses cabòries, en Josep, impacient com sempre, ja està corrent paret amunt i amb les presses s'ha saltat la primera reunió i ha tirat recte amunt per la via Ithaque enlloc de desviar-se a l'esquerra tot i que ho marquen i remarquen les dues ressenyes que duem. 
En fi, surto a l'ensamble, li faig veure l'errada i amb una combinació de maniobres un xic estranyes acabem els dos a la reunió correcta. Aquest cop donem una ullada més detinguda a la paret i és que la via no està excessivament assegurada i això fa que tot i no ser difícil hagis d'anar amb cura i navegar una mica per aquest mar de plaques en busca de l'itinerari encertat.
La via pròpiament dita, solca la paret en 22 llargs que ens deixen a la famosa Taillante i després manquen quatre llargs poc o gens equipats per l'aresta i crestejar fins el cim de la Dent, fàcil oi... i ràpid, esperem! Anem per feina, la ressenya és orientativa perquè, més que fer tots els llargs, escalem apurant els seixanta metres de corda, fent alguna sortida a l'ensamble i muntant reunió allà on podem. 
Ens trobem bé escalant, a la que hem tastat una mica aquestes plaques poc verticals, però escadusseres en presses, agafem confiança i els metres cauen ràpidament, els primers deu llargs són un llarg flanqueig a l'esquerra, penjats sobre el tètric couloir du Capucin fins enllaçar a una mena de depressió al mig de la paret que evita de forma intel·ligent els trams veritablement verticals aptes per escalador força més avesats que nosaltres.
Tenim per davant vuit llargs en diagonal, ara a la dreta, per aquesta mena de canal penjada al bell mig de la paret, per on encara s'escola l'aigua del torrent que ha polit les seves parets fins arribar al jardinet penjat als peus de la verticalitat horitzontal de la Taillante.
L'escalada d'aquest immens tobogan és un xic monòtona, però no passa el mateix amb l'entorn, grandiós, magnífic... a mida que pugem ens sentim diminuts enmig de la solitud grisa d'aquest circ de parets altives, però que curiosament, ara, esdeven íntimes i properes per nosaltres. No ens molestem a buscar presses inexistents sinó que explorem relleus invisibles en busca de la major adherència i escalem a l'uníson, portem un bon ritme, però no volem perdre temps, el dia ara per ara és radiant, però no ens en refiem. Arribem a la part alta de l'ampli embut de la canal i fem un breu descans, còmodament instal·lats a la feixa de vegetació que s'amolla sota la talaia de la Main, impertèrrit sentinella que barra el pas a qui gosen apropar-se a la Taillante.
Mirem amunt, hem d'anar-nos a l'esquerra i escalar per on el corredor s'encaixona amb la paret que baixa del cim, quatre llargs de placa un xic més verticals que els anterior i que gaudim a fons, doncs l'aresta, la Taillante és a tocar i tenim ganes d'abocar-nos al buit que destil·len els seus vessants. Ja hi som, és tota per nosaltres, inconfusible, absorbent... el vertigen fuig paret avall, perdent-se en la verticalitat que s'esmuny als nostres peus.
No ens deixem enredar per la màgia de l'entorn i guaitem quin és el millor punt per on anar a guanyar l'aresta. Un llarg curt i feixuc, típicament ariejà, d'escalada per nerets ens deixa sota la línia de la cresta i encetem un bonic diedre que ratlla la paret fins morir al perfil cobejat.
L'escalada és fa evident i en un parell més de llargs solventem les darreres dificultats de l'aresta i crestegem cansats, però contents fins el cim de la Dent d'Orlú. Hem clavat l'horari, són les dues i mitja i hem escalat la via en poc més de sis hores, però no tenim temps de recrear-nos en les vistes, ni en l'alegria del cim, els núvols són fidels a la seva cita i corren veloços pel cel, tapant ja el sol fins fa no res alegre i brillant.
El dia s'enterboleix i exigim el darrer esforç a les nostres cames cansades, la baixada és llarga i no la coneixem, cada cop estem més convençuts que ens mullarem abans d'arribar a l'aixopluc de la furgo. Però avui tenim la sort, la bona fortuna o com li vulgueu dir del nostre costat i quan arribem al coll de Brasseil, punt on es separa el nostre camí de la ruta normal força més curta, però que ens deixaria a l'altre vessant de la Dent, ens trobem una simpàtica parella d'escaladors francesos que venen d'escalar la cara est i no tenen cap problema en apropar-nos a les Forges d'Orlú on tenim el nostre camp base. Dit i fet, baixem per la normal, fugint d'un cel cada cop més gris i arribem al cotxe just quan la tempesta ens dóna la benvinguda. Ja a recer de la pluja ens sentim afortunats, la Dent ha estat amable i ens ha deixat descobrir algun dels seus secrets, el problema és que nosaltres mai en tenim prou i ja hem albirat una nova línia que ens ha robat el cor, esperem que aquest cop no es faci esperar tant!
ells tres van carregats fins els topes amb l'idea de quedar-se tres dies a Prat de Reo i inflar-se a escalar a la magnifica roca de la cara sud, mentres remuntem les dures rampes que duen a aquesta vessant no paro de recordar que porten uns dies repetint els “Molinas” de torn que avui serà un dels dies de calor, calor i mes calor i poder això ens fa portar la marxeta tant lenta que duem, jo personalment cada cop suporto menys escalar amb aquest “solano” pero de moment no tinc cap maquina d'alterar les estacions de l'any. Un cop al coll i després del ball de noms de vies per escalar, en Kiko en diu: Be, tens alguna via al cap que t'agrades fer..? doncs posats a escollir gairebé en quedo amb la gran clasica que a sobre aquest 2009 cumpleix mig segle de vida, una ruta de dos mestres amb majúscules: en Josep Manel Anglada i en Paco Guillamon,
a mes també tinc ganes de comprovar in situ tota la polèmica que es va obrir fa uns anys per uns escaladors francesos al equipar aquest itinerari d'autèntica aventura. Quan per fi ens encordem son les 11 del mati, un horari genial per anar a la platja però poder no tant per escalar en aquesta “peaso” cara sud. La linea es una subtil fissura una mica a la dreta de l'evident xemeneia de la Pany-Haus. Quan fem un cop d'ull a la ressenya m'adono que pocs llargs podré encapçalar jo, la veritat que en fa molt respecte aquest grau clàssic de cinquens. Peró a la primera tirada que li donen IV+ em fico jo, es una successions de plaques inclinades sobre una roca excepcional i molta vegetació, amb assegurances testimonials. A pesar del seu grau baix, tal com m'olorava ja veig el pa que s'hi dona aquí.
Avui no estic gens fluid, amb tant de sol me ha agafat una forta insolació i deshidratació pel camí i per si fos poc es suma a un fort refredat que arrossego d'aquesta setmana passada, aquí no s'hi val a badar, arribo a un parabolt , reunió i cedeixo gentilment a partir d'ara els honors a en Kiko que esta encantat de la seva sort. La segona tirada en teoria guarda nomes sortir de la R el pas mes dur de la via, un preciós 6a sobre acanaladures que de segon en trec amb prou soltura,
la següent tirada a priori fàcil però no caic al parany d'aquest Vº vertical que al final en resulta mes dur i expo que el llarg anterior. Ara ja hi som al peu de l'evident xemeneia desplomada, aquí en Kiko s'ha d'esforçar de valent però veient-ho des de la reunió ho fa tant fàcil que si no el coneixes m'ho creuria fins i tot que es assequible!
Mentres asseguro aquesta llarga tirada sota un sol de justícia m'adono que estic fent una baixo físic total, en costa fins i tot tenir els ulls i la concentració activats mentres asseguro al company, aquí m'adono que avui acabar la via, ni que sigui de manera patètica serà ja per si un èxit. Ara es el meu torn per la xemeneia cada cop mes desplomada. Tot i que va ser molt criticada pel seu retroequipament en aquest punt que la paret t'escup enfora, et cal escalar entre xapa i xapa i per moments ho veus impossible, intento guarrejar per la seva ample fissura, però tots els Camalots grans els porta en Kiko, fins el darrer metre just abans de la reunió es un patiment a base de penjar-se de tacs originals, pitons mig entrats, cordinos descolorits, Jungfraus de riure i tambe.. parabolts lluents!. El següent llarg no resulta tant dur com l'anterior ni com ens ho pinta la ressenya, es un V+ mantingut amb algun pas puntual tirant de cintes, que en el meu patètic estat físic es tot un autentic martiri i cada cop que miro amunt sembla que per moments la via s'allargui mes i mes fins l'infinit. El darrer llarg es d'aquells que sempre gaudeixo, una ampla xemeneia amb generós “catxo” d'autoproteccio però avui em limito a pujar com un miserable cuc fins al final de la via. 
En resum una ruta exigent i amb caràcter on a pesar del retroequipament (amb el permís dels aperturistes) cal escalar de veritat i d'haver-se deixat en el seu estat original s'hagués mort en l'oblit aquesta bonica via. Quan recollim cordes i trastos i ens posem a caminar per iniciar el descens m'adono fins a quin punt avui estic fotut, en Kiko tot i anar al ralentir, tota l'estona em deixa enredera i jo tinc seriosos problemes per fer un pas darrera del altre,
quan arribem a la seva voluminosa motxilla ho arreglem una mica, amb uns talls de pernill, força liquid i una reparadora migdiada que em deixen ser de nou mitja persona.
La via té dos meitats clarament diferenciades per una feixa de vegetació a mitja paret, els tres primers llargs serveixen per anar escalfant motors, mantinguts en el V+ i amb algun pas finet de mirar-s'ho dos cops sobretot a la tercera tirada. Mentre vaig fent memòria de per on va la via en Jordi ja ha arribat a la primera reunió i segueix cap a la segona per anar per feina, avui encara ens queden molts metres per davant!
Per les seves exclamacions dedueixo que l'escalada li està agradant, verticalitat i bona pressa és la tònica d'aquests dos primers llargs. Pujo jo i darrere meu, enganxat ja puja en Josep que fa cordada amb en Joan.
Sort que la reunió és una vira prou ampla per instal·lar-nos tots. Hem d'anar ràpid, així que sense remordiments deixo que en Jordi encari la tercera tirada, el flanqueig de 6a se'l treu sense adonar-se i ja estira el cap per veure cap on continua el llarg.
Ei, ara ve un tramet on cal ser fi i buscar lleixes amagades que et deixen enfilar-te per una placa prou dreta. Sense perdre temps flanquegem per la canal fins el pany de paret per on continua la via i aquí el panorama canvia: la roca és veu grisa, fosca i compacta, un bastió petri guarnit de sentinelles que dibuixen relleus en la seva verticalitat i esdevenen el punt feble de tan altiva muralla. En Josep i en Joan ens trepitgen els talons, així que amunt, ens esperen quatre tirades ben atlètiques que posaran a prova els meus braços.
El quart llarg és potser el més vertical, a trams sembla tirar enrere, però les preses són d'escàndol i amb una certa gràcia col·locant-te pots trobar algun descans. El següent llarg, és per a mi el més maco de tots, t'has d'enfilar a una placa i fer uns passos mig de fe, mig d'adherència per anar a buscar un esperonet que et permet fugir de les plaques llises que t'encerclen per arreu.
A la sisena tirada trobem el pas més dur de la via, segons els amics que ho han provat és un 6b, però amb l'ajut d'un friend i una generosa fissura el podem solventar amb certa elegància els que no tenim aquest grau i ja la traca final, el darrer llarg.
El primer cop que el vam provar, obrint la via, no em va agradar gens, però ara que s'ha netejat i la roca ja és ferma ha descobert una línia que no desmereix en absolut les tirades anteriors, poc equipat cal parar atenció i trobar el millor pas entre un amuntegament de rocs en equilibri vertical. Un cop tots al cim, no cal que els preguntem si els ha agradat la via, la seva cara de satisfacció és la millor resposta!
Vinga, però, no ens adormim que encara hem d'escalar una altra via! Per sort no cal baixar pel camí que va a Santa Fe, sinó que un ràpel llarg des de darrera reunió ens deixa a la canal herbosa que baixa a l'esquerra de l'esperó per on va el Vol i en un obrir i tancar d'ulls ja som de nou a peu de via preparats per continuar metres amunt. Repartim de nou les cordades i ara aniré amb en Joan, aquest cop nosaltres anirem segons, però no ens podem encantar que ja són gairebé les quatre de la tarda! El Vol de l'Home Ocell és un vell conegut pels quatre, tots l'hem escalada en alguna que altra ocasió i això ens permet anar per feina. La primera tirada és més descansada que les que hem fet fins ara, però els metres escalats entre ahir dissabte i avui ja es deixen notar i pugem concentrats, de totes formes no puc deixar de pensar que és un gust escalar aquí en una paret tan pintoresca, envoltats de faigs i amb el mar de teló de fons, un luxe poc habitual que no s'ha de desaprofitar.
El fet de conèixer la via ens permet anar ràpid i els dos llargs següents de cresta fàcil els fem a l'ensamble sense entretenir-nos. Quan arribem al peu del tram més exigent de la via, veiem que en Jordi ja s'hi està barallant, l'observem atentament per memoritzar els passos i amunt sense perdre temps.
Realment és la tirada més maca de la via i no per coneguda deixem de gaudir-la. El darrer llarg, alliberem tensió i cap dalt que això s'acaba! No deixa de sorprendre que dues vies tan properes tinguin un caire tan diferent, el tacte de la roca els marca el seu caràcter i el Vol, a diferència de la seva veïna, és farcit de passos d'adherència, equilibri i un equipament molt més d'aventura.
Bé, ja n'hi ha prou de reflexions! nou ràpel i a la carrera cap al cotxe, que es fa tard! Clavem l'horari a les set al cotxe i un minut abans de les vuit del vespre som a l'entrada del col·legi electoral per complir els nostres deures com a ciutadans, per què llavors diguin que els escaladors no estem conscienciats!
L’itinerari s’ajusta perfectament als nostres requisits, no té cap tirada difícil, és correctament assegurat i tira metres cap amunt. La dificultat radica en encertar per on va la via, al final entrem més a l’esquerra de l’original i el proper llarg seguim recte amunt, per un tram que ens sembla una mica més dret, ei una mica més, no us penseu res de l’altre món! L’anècdota són les runes de l’ermita de Sant Jaume, penjada en una feixa al mig de la paret, esdevé testimoni d’anys que ja són història quan aquest era un indret d’ermitans, sense turistes ni escaladors que en pertorbessin la pau, ni camins que guiessin passos perduts.
Després de tan nostàlgiques reflexions escalem serenament els darrers metres, una bonica tirada amb gegantins bolos montserratins que fan menys aeri el flanqueig i et fan creure que fins i tot ets bon escalador!
En Josep renega una mica al primer llarg, de fet té part de raó, la roca a la zona més obaga és un xic patinosa i cal ser finet i tenint en compte els bolos que hem trobat abans el canvi es deixa notar. De totes maneres ho solventa amb elegància i bon fer i això que amb les preses s’han quedat al meu arnés la meitat de les cintes i li toca baixar a recuperar-ne alguna, si ja li dic jo que no és bo córrer tant! El següent llarg no té res a veure, bona pressa, roca franca i magnífiques vistes sobre el parc d’atraccions en que s’ha convertit el monestir.
Per cert la jornada d’avui està amablement amenitzada pels crits entusiastes i no massa harmoniós d’un nombrós grup de seguidors de l’Espanyol que celebren no haver baixat a segona amb una curiosa barreja de fervor religiós i hooliganisme. Darrere nostra puja una cordada i gràcies a ells esbrinem que estem escalant la Rantaplan: ei, tota una clàssica! es nota que tenim bon olfacte per les vies! Acabem el darrer llarg de la via pensant ja quina serà la següent.
No sé per què em crida l’atenció una via lleugerament decantada a l’esquerra de la paret, sembla una canaleta, no gaire, però amb imaginació! No pujo gaire convençuda, no sé que carai estem escalant i la roca sembla relliscosa, però pujats els primers cinc metres, sorpresa, la roca és força adherent i la via va per una petita canal que es puja fàcilment amb tècnica de diedre. En no res soc a la reunió, no duem prou cintes per empalmar els dos llargs així que espero que en Josep pugi i li demano si em deixa tirar el següent llarg. Tot un cavaller em cedeix gentilment el pas i puc satisfer les meves ànsies de metres de roca, almenys per la jornada d’avui. No sé si hem encertat la via, però estem contents, hem ensopegat amb una línia tan simple com bonica d’escalar.
Certament a cada pas que ens endinsem riu amunt els nostres sentits quedaven mes saturats, poder era l'absència de rastre humà que li fa merèixer el sobrenom que li vam donar de la “vall de les meravelles”. 
A la nostre dreta l'inacabable muralla de roca que cau del Feixant i davant nostre tancant el circ la retallada cresta de Salenques, portem raquetes en previsió de trobar molta quantitat de neu acumulada al remuntar la vall, però ens sorprèn a la velocitat en que s'ha fos, tant aqui al fons de la capçalera com als cims. 
Al final nomes superar algun inestable pont de neu ens posa a prova. Aprofitem els darrers prats per instal·lar la tenda on passarem la nit nosaltres tres i tant punt l'aixequem, corrents a dins per aixoplugar-nos del xàfec vespertí que cau. 
Matinem molt volem estar a peu de paret amb les primeres llums ja que la paret ens hem adonat que no es tant nord com sembla i ara gairebé fregant el juny el sol ja va molt alt. Tot i matinar la temperatura es massa suau i ens adonem al encarar les dures i mantingudes pales d'accés a aquesta superba cara nord. 
Alló que ens oloràvem al final s'acaba complint tot i haver alguna linea de gel, aquestas no son escalables, falta continuïtat fins el terra, tot i aixis ens apropem a peu de paret, aquí l'espectacle es majestuós un immens amfiteatre de parets i esperons verticals sobre un magnific granet del que no tenim gairebé cap noticia de que hagin estat solcats abans. La cabra tira al monte i en Rusky com no.. tira cap el cim tot sol a traves de la cresta del Russell, poder haver trepitjat ja aquest cim ens dona un plus afegit de mandra i anem avall sabent que de ben segur es la primera però no serà l'ultima visita a aquest petit i perdut paradís.
