Diumenge, 24 de maig del 2009
Avui era dia d'experiments: un company nou en Toni, un apassionat de les muntanyes que s'esta iniciant en els seus vessants mes verticals. Una aproximació pel vessant sud a la part mes remota de la muralla del Cadí mai feta abans i una nit a una bucòlica cabanya que no coneixíem fins avui. Apurem el màxim la tarda mentres remuntem la pista que passa sota el peu de la paret nord del Pedraforca fins que aparquem al coll de les Bassotes on uns ciclistes ens mirem amb cara d'incredulitat mentres preparem piolets, grampons, cordes i altres estris similars allà al bell mig d'aquesta esplanada molt allunyada de qualsevol paret,
enfilem amunt el PR que duu al Pas dels Gosolans, pujada mantinguda i camí incert mentres la nit ens atrapa, al final ens liem una mica i acabem muntant un rapel per arribar a terra ferma i ser a la porta del Cortal dels Cortils amb els darrers sospirs del dia, la cabana es molt espartana i funcional, just el que busquem per aclucar els ulls una estona.
Impassible sona el despertador a les 6 del mati, nomes despertar-nos ens adonem que em fet el negoci de Robert i les cabres, fa una calor que tira d'esquena! Ara que hauria de ser la punta de màxim fred del dia estem a uns tropicals 8 graus positius, tot i aixis ens trèiem les lleganyes dels ulls, enganyem la panxa amb un breu mos, carregem les inseparables motxilles i enfilem cap al Pas de la Roca Plana, en poc mes de un quart d'hora ja hi som dalt de la carena i un altre sorpresa negativa ens “anima” el dia, gairebé no queda neu a la seva cara nord, es increïble com en una setmana ha fos tanta neu en vista de les fotos que havia vist fa just 7 dies enredera, baixem l'empinada baixada del Pas amb el convenciment que avui tot el material que arrosseguem un cop mes no podrà veure aquest fantàstic paisatge de cingleres desafiants i boscos exultants.
En poc mes de tres quart d'hora ja som al peu de la via desitjada, ràpidament em ve al cap el record d'uns anys enredera quan van venir per primer cop amb Laura a obrir aquesta bonica i evident linea que vaig batejar en honor seu, recordo les quatre hores que vam invertir des de la Mare de Deu de Bastanist a traves d'un caòtic i espès bosc, i avui per aquest vessant sud en menys de dues hores ja estem escalant i la baixada encara mes rapida! De lluny la linea es veu escalable, es l'únic que es veu amb cara i ulls a la nostre rodona, tant sols no aconseguim veure els primers metres de via que els recordo complicats i una mica expo al anar per adherència de grampons sobre plaques inconsistent de gel i avui aquí aquest element no apareix per enlloc,
tant punt ens posem sota la vertical de la ruta ens adonem que allò que no veiem de lluny, no es ara res mes que roca i mes roca... teníem tants números de fracassar aquest finde que al final ens ha tocat la grossa! No marxem capcots, marxem il·lusionats en tornar un altre temporada a tastar les delicatessens del Cadi mes recondit ara que ja coneixem la dreçera i com no... a en Toni li dec una!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada