**** Terra Incògnita, 230m, 6b (V+/A1) *** El Vol de l'Home Ocell, 215m, 6b (V+/A0), les Agudes, Montseny

diumenge, 7 de juny del 2009
Eppp, avui són eleccions europees i com a bons ciutadans tenim clar que anirem a votar, però abans volem continuar el nostre particular entrenament: escalar el màxim de metres de roca en cada jornada, de fet tot just fa un dia que l'hem encetat, així que si ja de bon principi no el complim malament anem! Aquest cop les males idees en venen donades per en Jordi i en Joan, uns companys de GEM, pel que sembla tenen dèries semblants a les nostres i volien enllaçar aquest parell de vies al Montseny i tot seguit anar a votant. Fem càlculs: els col·legis electorals tanquen a les vuit del vespre, bé quedem per fer un bon esmorzar a les vuit del matí a Malgrat per agafar forces i enfilem la carretera que ha de dur-nos al nostre destí, la particular silueta de les Agudes que es va fent més altiva i descarada a mida que ens hi apropem per l'eix transversal. L'aproximació és dreta, ràpida i coneguda i a les onze del matí ja som encordats per començar a escalar Terra Incògnita, ens repartim en dues cordades i deixem que tiri al davant en Jordi que és l'únic dels quatre que no ha fet la via. En Josep ja l'ha escalada sis o set cops des que la vam obrir ara fa un parell d'anys encara no, a vegades penso que és el seu boulder particular i gaudeix portant-hi els amics a descobrir-la. Tot i així, aquest any és el primer cop que ens hi atansem i tenim clar que ens tocarà apretar després d'estar tot un hivern sense tocar roca.

La via té dos meitats clarament diferenciades per una feixa de vegetació a mitja paret, els tres primers llargs serveixen per anar escalfant motors, mantinguts en el V+ i amb algun pas finet de mirar-s'ho dos cops sobretot a la tercera tirada. Mentre vaig fent memòria de per on va la via en Jordi ja ha arribat a la primera reunió i segueix cap a la segona per anar per feina, avui encara ens queden molts metres per davant!

Per les seves exclamacions dedueixo que l'escalada li està agradant, verticalitat i bona pressa és la tònica d'aquests dos primers llargs. Pujo jo i darrere meu, enganxat ja puja en Josep que fa cordada amb en Joan.

Sort que la reunió és una vira prou ampla per instal·lar-nos tots. Hem d'anar ràpid, així que sense remordiments deixo que en Jordi encari la tercera tirada, el flanqueig de 6a se'l treu sense adonar-se i ja estira el cap per veure cap on continua el llarg.

Ei, ara ve un tramet on cal ser fi i buscar lleixes amagades que et deixen enfilar-te per una placa prou dreta. Sense perdre temps flanquegem per la canal fins el pany de paret per on continua la via i aquí el panorama canvia: la roca és veu grisa, fosca i compacta, un bastió petri guarnit de sentinelles que dibuixen relleus en la seva verticalitat i esdevenen el punt feble de tan altiva muralla. En Josep i en Joan ens trepitgen els talons, així que amunt, ens esperen quatre tirades ben atlètiques que posaran a prova els meus braços.

El quart llarg és potser el més vertical, a trams sembla tirar enrere, però les preses són d'escàndol i amb una certa gràcia col·locant-te pots trobar algun descans. El següent llarg, és per a mi el més maco de tots, t'has d'enfilar a una placa i fer uns passos mig de fe, mig d'adherència per anar a buscar un esperonet que et permet fugir de les plaques llises que t'encerclen per arreu.

A la sisena tirada trobem el pas més dur de la via, segons els amics que ho han provat és un 6b, però amb l'ajut d'un friend i una generosa fissura el podem solventar amb certa elegància els que no tenim aquest grau i ja la traca final, el darrer llarg.

El primer cop que el vam provar, obrint la via, no em va agradar gens, però ara que s'ha netejat i la roca ja és ferma ha descobert una línia que no desmereix en absolut les tirades anteriors, poc equipat cal parar atenció i trobar el millor pas entre un amuntegament de rocs en equilibri vertical. Un cop tots al cim, no cal que els preguntem si els ha agradat la via, la seva cara de satisfacció és la millor resposta!

Vinga, però, no ens adormim que encara hem d'escalar una altra via! Per sort no cal baixar pel camí que va a Santa Fe, sinó que un ràpel llarg des de darrera reunió ens deixa a la canal herbosa que baixa a l'esquerra de l'esperó per on va el Vol i en un obrir i tancar d'ulls ja som de nou a peu de via preparats per continuar metres amunt. Repartim de nou les cordades i ara aniré amb en Joan, aquest cop nosaltres anirem segons, però no ens podem encantar que ja són gairebé les quatre de la tarda! El Vol de l'Home Ocell és un vell conegut pels quatre, tots l'hem escalada en alguna que altra ocasió i això ens permet anar per feina. La primera tirada és més descansada que les que hem fet fins ara, però els metres escalats entre ahir dissabte i avui ja es deixen notar i pugem concentrats, de totes formes no puc deixar de pensar que és un gust escalar aquí en una paret tan pintoresca, envoltats de faigs i amb el mar de teló de fons, un luxe poc habitual que no s'ha de desaprofitar.

El fet de conèixer la via ens permet anar ràpid i els dos llargs següents de cresta fàcil els fem a l'ensamble sense entretenir-nos. Quan arribem al peu del tram més exigent de la via, veiem que en Jordi ja s'hi està barallant, l'observem atentament per memoritzar els passos i amunt sense perdre temps.

Realment és la tirada més maca de la via i no per coneguda deixem de gaudir-la. El darrer llarg, alliberem tensió i cap dalt que això s'acaba! No deixa de sorprendre que dues vies tan properes tinguin un caire tan diferent, el tacte de la roca els marca el seu caràcter i el Vol, a diferència de la seva veïna, és farcit de passos d'adherència, equilibri i un equipament molt més d'aventura.

Bé, ja n'hi ha prou de reflexions! nou ràpel i a la carrera cap al cotxe, que es fa tard! Clavem l'horari a les set al cotxe i un minut abans de les vuit del vespre som a l'entrada del col·legi electoral per complir els nostres deures com a ciutadans, per què llavors diguin que els escaladors no estem conscienciats!