*** Ice Barcers, (nom inventat), 65º/H55/M4, 150m, Les Agudes, Montseny

dijous, 29 de febrer del 2009
Després de molt temps sense fer cap escalada plegats, tornem a quedar amb l'amic Pako, aquell que ens va obrir els ulls a la muntanya íntima en serralades oblidades. Com corren els temps... ha passat de proposar-nos anar plegats a un vuit mil a fer una alpinada mediterrània, sí sí... la proposta és temptadora, escalar sobre neu o gel amb el Mediterrani com a teló de fons. I com no! l'escenari no podia ser cap altre que una serralada com el Montseny que en els darrers temps tantes i grates alegries ens ha donat.

A més, ens avisa que vinguem ben preparats per les sorpreses! I cap allà que anem, motivats com mai en busca de les majors glories i del reconeixement per fi de la comunitat alpinística mundial, sabem que avui o mai, és el dia! en les nostres mans esta aconseguir el piolet de plàstic 2009! A peu de cotxe ens equipem fins les dents i no fem ni quatre passes que ja ens trobem la primera dificultat, un vertical mur amb generosa presa i que intuïm que serà en un futur no gaire llunyà l'escalada hivernal que ens espera per aquestes latituds.

Un cop superat en fred aquest dur pas, que fem sense corda per poder evitar el bivac, progressem per neu molt dura a través d'una mantinguda pendent de 30/35º que ens fa posar en practica tota les tècniques de punta de grampons i on seguim prioritzant l'horari per sobre de la nostre seguretat. El bosc de faigs està preciós i encara no ens deixa visualitzar la línia escollida, però poc a poc, a mesura que guanyem alçada, el que sí que surt al nostre pas per llevant és el nostre estimat Mediterrani.

Les bones condicions de la neu ens fa progressar a gran velocitat i en menys del pensat ja estem a peu de les dificultats. Tenim disparitats de criteri: si anar a fer el major recorregut a través d'arbres o, pel contrari, progressar el màxim a través d'herba i endreçar el recorregut, al final ens decantem per aquesta darrera opció. La neu endurida està col·locada just en aquells llocs més necessaris, o sigui en el fons de la canal. Arribem a peu de via i ara els nervis són a flor de pell, aquí el primer llarg s'intueix el més complexe de tots, proposo fer a sorts qui començara, però les mirades es claven en mi i no tinc més remei que menjar-me els meus dubtes i pors i anar amunt sense més dilacions. L'entrada és potser el pas clau... cal saltar la rimaia, pujar per roca amb les afilades eines, rascar amb els grampons la llisa roca mentre els piolets punxen a la desesperada un petit tros de herba glaçada d'una dificultat que cotem com a H55 (=Herba-55º), ens hem vist obligats a inventar una nova taula de cotació per aquestes noves i desconegudes dificultats que ens anirem trobant en aquesta inhumana via.

Tot això mentre en precari equilibri vaig pitonant per protegir el pas, alehopp! un pas amb la meva característica agilitat i habilitat, un altre mig janiro amb doble tirabuixó enrere inclòs i ja estic a dalt amb el cor a mil... en moments com aquest és quan es veuen reflexades els milers d'hores de boulder i dominades amb un braç! Ara toca anar enllaçant plaques gelades sobre l'herba que aflora per tot arreu, a vegades al traccionar no guanyo ni un centímetre, més aviat la planxa glaçada ve cap a mi... i cal anar escollint les planxes que encara restin prou ben enganxades a la vegetació, els darrers metres son preciosos, una curta planxa de neu molt dura i prou mantinguda fins la reunió.

Avui es el meu dia de sort, em puc estalviar en aquesta roca tan compacta haver d'espitar, un arbre oportú ha vingut a la meva ajuda! Mentre asseguro als companys i escolto els seus gemecs (o eren riures?) me n'adono de les dificultats que hem deixat enrere. En el següent llarg amb la fàcil excusa de: com que tu ja estas lligat... em torna a tocar amunt, aquí la neu i el glaç són més minsos encara i el tram clau està pocs metres sobre la reunió, un estret pas on cal fer contorsionisme per passar entre dos arbres i una tupida vegetació, aquí la meva espectacular musculatura d'esquenes em fa una mala passada, però aconsegueixo amb una simple mirada que els arbres que obstaculitzen el meu pas s'obrin al meu davant com si de les aigües del Mar Roig es tractessin. Ara ja puc picar sense por en la neu a mig cohesionar que vaig trobant, aquí he volgut demostrar la meva “gallardia” i en tot el llarg no he posat ni una sola assegurança, tot i que interiorment tenia el convenciment que entre arbres, arbrets i arbustos, alguna cosa pararia una hipotètica caiguda. La corda està gairebé al seu final i cal esprémer la imaginació per poder muntar la reunió, dos pitons a mig entrar i un petit alien ben triangulats i per fi puc alliberar tensió. Els companys pugen amb una sang freda increïble, tot i estar jo fent fotos i oblidar-me per complert de les seves cordes! en Pako que és un tiu fi on els hi hagi, com era d'imaginar, no li cal dedicar cap mirada libidinosa per superar el pas clau.

Laura i Pako van con motos i passen al meu davant a tota velocitat, aquí posem en practica la nostra nova i revolucionaria tècnica d'escalar alhora dos primers i un sol segon, segurament té el seu perill, però és la millor manera de fer bones fotos al cap de corda, oi? Al seu davant s'obren dues evidents línies, després d'una llarga i acalorada discussió (5 segons) es decanten per la de la dreta, un suggerent diedre de neu endurida. Ells treballen en equip, es passen l'un a l'altre els aliens que no tenen, un posa el tasco i l'altre la cinta,un explica acudits i l'altre riu..., som un equip completament cohesionat i això es nota i ens dona la major de les confiances en una via d'aquesta entitat i compromís.

Per fi escoltem el crit que esperàvem escoltar des que vam començar la ruta ja fa molta estona (quaranta min +/-), reunió i final! Estem esgotats, hem sortit en el dia gracies a la nostra amplíssima experiència alpina i al cim el tema de conversa estrella és el color de les corbates que ens comprarem. Està clar... no podem anar a recollir els Alpinistic Words Awards 2009 amb aquestes pintes! Ens vam iniciar al Pirineisme, més tard a l'Alpinisme, li va seguir l'Andinisme i avui dia històric ha nascut el Montsenyisme!

ressenya by. Pako Crestas

***Berguedana, II/3+, 90m i d'altres, Pedraforca

dilluns, 26 de gener del 2009
Avui és dia de no complicar-se massa la vida, jo vinc cansada de treballar tot el cap de setmana i en Jordi ha d'estar aviat, a la tarda, a Sant Cugat per anar al cole com diu ell. L'opció és clara: el Pedraforca, relativament a prop de casa i amb una aproximació ben curta, lo just per escalfar amb prou feines. De totes formes no ens fem masses il·lusions, les temperatures el cap de setmana han estat altes i no sabem ben bé què trobarem, però som optimistes i qualsevol excusa és bona per sortir a estirar les cames, que ens doni l'aire i passejar el material. Comencem a caminar passades les onze (horari de senyors amb bon esmorzar inclòs, jejeje!), no fa gens de fred, descartem baixar a les Miner com teníem pensat i continuem pista amunt. El terra és ben cobert de gel, però a l'arribar a la primera cascada veiem que és un torrent, vaja, esperàvem que estesin justetes, però no que fossin aigua!

La cascada de l'Arbret no fa millor pinta i seguim amunt, ja no ens en queden masses per triar, així que quan arribem al peu de la Il·lusions d'Hivern ens calcem els grampons i enfilem cap dalt. Ni ens molestem en treure corda, està bastant colgada de neu i els ressalts de gel són ben curt i més que difícils són precaris donada l'escàs gruix que tenen, de totes formes ja és prou entretingut!

En no res som dalt i ja que hi som ens apropem a la columna del Verdet a veure quina pinta fa. La meva sorpresa és majúscula: però si no hi ha columna! ha desaparegut sepultada per la neu i amb prou feines aflora el gel a l'estrenyiment de dalt. En Jordi que és curiós de mena tira amunt i un cop dalt em crida: és delicat, però es pot fer! Delicat, però si és una escaleta, on és la complicació penso jo.

Res tiro al seu darrere i a mitja columna entenc el perquè: el que semblava un simple forat al gel, és un veritable torrent d'aigua que s'escola per darrere i m'adono que estic escalant per una llengua de gel d'un pam de gruix. Si això s'enfonsa em donaré la dutxa del segle i la veritat és que no em bé massa de gust, així que acabo de pujar amb delicadesa i arribo on és en Jordi que encara riu. És d'hora, és el que té no parar-te a assegurar els llargs i fer tirades i decidim apropar-nos a la Berguedana que de lluny feia bona pinta. Em faria molta gràcia escalar-la sencera, la columna del primer llarg ja l'he feta un parell de vegades, però la llengua de glaç de la segona tirada mai l'he trobat amb prou gruix per ser escalable, ara que, “visto lo visto” segurament serà gel inconsistent sobre roca!

Però el Pedra encara ens guarda una sorpresa i, contra el que seria lògic, aquest cop el segon llarg és un preciós ventall de gel blau força prometedor, en canvi el primer llarg és una estructura granissada en forma de columna que amenaça en desfer-se en qualsevol moment. Ens encordem, ara sí, i tiro amunt. La columna és vertical, curta i ràpida d'escalar, bàsicament perquè qualsevol assegurança és supèrflua i ni em molesto en col·locar més que un simbòlic cargol.

De fet és ben fàcil d'escalar, el piolet s'enfonsa fins la creu i els grampons tallen el gel, així que val la pena no entretenir-s'hi i en un moment soc al peu del segon llarg muntant reunió de cargols, almenys que serveixin per algo més que passejar-los! Ara és el torn d'en Jordi, que en no res és picant el millor gel que hem trobat en tot el dia, els primers metres són delicats, perquè tot hi haver-hi gruix no és continuo i ha d'esquivar algun que altre tram de roca i herba que afloren del gel.

Però a mida que puja per aquest llençol glaçat d'inclinació moderada (70º-75º) el gel és més i més generós i pot picar sense por, un autèntic luxe! El llarg és ben llarg, gairebé quaranta metres de verticalitat mantinguda: ai, i en Jordi amb només quatre cargols, sort que el noi és prou solvent i ni els troba a faltar, bé quasi, potser un o dos més també li haguessin anat bé, jejeje!

A dalt una reunió amb dos parabolts i rapelable, que més podem demanar? Arribar a baix amb un sol rapel, fet! Amb seixanta metres i el xiclet de la corda s'arriba justíssim, però s'arriba, perfecte! A les quatre de la tarda ja som al cotxe i mitja hora més tard ben entaulats, ves per on quin dilluns més rodó!

*** Dorada II/4, 35m Boca Nord Bielsa

dimecres, 21 de gener del 2009
Mentre pujo carregat les escales de casa, amb tots els trastos que em fet servir aquest dies a Oisans, sona el mòbil i és en Jordi, el mes fanàtic escalador de gel que conec, -Josep, vols que anem uns dies a Gavarnie?, està genial!- encara no tinc recuperats ni els braços ni la ment de les darreres escalades, però tinc clar que propostes deshonestes com aquestes no es poden rebutjar i menys en tan bona companyia. Uns dies més tard, de bon matí, ja estem de nou camí al Pirineu central. Fem parada i fonda a Bielsa, entrem a la vall de Pineta i està tot fatal, les altes temperatures han fos les generoses línies formades fins fa poc, en la carretera d'accés al túnel d'Aragnouet el panorama és igual de desolador. Però si hi ha un lloc on les cascades de gel aguanten des del primer al darrer dia de l'hivern, aquest és la boca nord del túnel i cap allà que anem.

La generosa cascada fa goig com sempre, però avui el panorama és ben diferent al que sempre havíem trobat aquí, no hi ha cues de gent al seu peu i estem els dos amb tot això per nosaltres sols. A en Jordi li falta temps per enfilar amunt, durant les seves primeres picades em diu que aquest any no ha punxat gaire i que assegurara bastant aquest llarg, i així ho fa!

En més de 30 metres fica un parell de cargols, tota una cosida per ell!! jejeje. Jo vaig al seu darrera seu aprofitant les “generoses” assegurances que ha posat i a més avui m'estreno en l'escalada vertical sense dragoneres, les sensacions i la llibertat que dóna són molt bones, però imagino que la pressió que faig de més sobre les eines, fa que tingui que fer nombroses parades per relaxar els adolorits avantbraços, la verticalitat es deixa notar i cal lluir-se en alguns passos.

Després de varis “sube y baja” buscant cada cop major complicacions ens decidim ficar-nos a la ruta més dura “ La Americana” un esvelt cigarro de grau 5, mentre rapelem ens adonem que està molt precària i si fos poc a la seva base té una evident fractura, optem per fer servir el seny i llencem la corda per dalt aquest cop i amunt que marxa de nou en Jordi, ell amb la seva soltura i carinyo habitual esgarrapa metre a metre l'esquifida i delicada estructura,

al seu darrera vaig jo, cal ser molt fi per poder progressar per aquí sense posar-te tants metres cúbics de gel per barret, qualsevol picada de mans o peus fet sense finura fa que tremoli tota l'estructura d'una manera massa sospitosa, cal pujar amb molt ganxejos i aprofitar el màxim de forats que ens regali la superfície gelada, amb fe i aguantant la respiració surto indemne per dalt.

Això tan sols era l'aperitiu que ens espera en els propers dies i enfilem contents direcció a la meca gelada del Pirineu, Gavarnie. La mateixa tònica de sempre aquí..., poble fantasma, matinada inhumana, aproximació bucòlica per boscos, il·lusions renovades i cert neguit del que tenim per davant. La primera imatge del circ un cop més ens deixa bocabadats, és genial la capacitat de sorpresa d'aquesta vall i com cada any quedem rendits davant la seva bellesa.

Les seves línies fins i tot aquelles mes garrepes en mostrar-se a la llum molts hiverns, avui fan molt de goig. Caminem sense presses, avui sembla que no hi haurà cap cursa per ocupar les anhelades línies glaçades dins aquest immens congelador.

Un matí gris ens acompanya durant tot el camí i a l'arribar a l'Hostelerie du Circ, passa a ser una copiosa nevada, ens quedem allà a veure com evoluciona i cada cop va a més i més... aquest paisatge magnific que torna a recobrir de blanc els seus boscos i parets es impagable, però no em vingut nomes a gaudir d'aquest espectacle fins aquí i marxem una mica capcots de nou avall.

Al poble la neu passa a ser aigua, durant la tarda, la nit i el mati següent no para de caure aigua i més aigua, fins i tot plou per sobre del primer mur i ens acabem d'adonar que les nostres esperances d'enfilar-nos també es van diluint poc a poc. La relació d'amor-odi que tinc amb Gavarnie és complicada d'explicar, va començar ja fa uns anys amb falta d'experiència, petits incidents, dolors inaguantables, males condicions, inesperats vols... , però sé que la mala sort no em pot perseguir eternament aquí i que algun dia tornaré exultant a casa, de moment només em puc riure de la meva mala fortuna i auto proclamar-me “El Carlos Sainz de Gavarnie”.

Souvenirs de l'Oisans

****Les Hémos à Godo, II/4, 220m, Vallon du Diable

divendres, 16 de gener del 2009
No, no ens tornarà a passar el mateix que ahir! aquesta és la nostra intenció i, per tant, optem per dormir al mateix aparcament, allunyats dels pobles de la vall. Les 6 del mati i nit tancada, el soroll d'un cotxe ens desperta: no pot ser, no es pot estar tan boig per anar a escalar a aquestes hores!

Ens posem en marxa dues hores més aviat que ahir, fa un fred de nassos, però estem contents: tindrem tot el circ per nosaltres sols, bé... he dit sols! Amb totes les línies que hi ha per escollir en tan generoses parets i l'única cordada que està escalant és just on dirigim les nostres mirades i passes, increïble, però cert, és que tenim una punteria (per dir-li d'alguna manera)!

Mentre aproximem dubtem: serà bona idea anar darrera d'una cordada en una cascada tant encaixonada? les regulars purgues i caigudes de gel ens volem donar la resposta, però som durs d'orella i no la volem escoltar i cap allà que anem!. El primer llarg és una estètica i estreta goulotte que un cop més ens sembla ajaguda, però un cop dins cal apretar el cul per acabar el llarg amb èxit.

En aquesta primera tirada ja veiem quina serà la tònica de l'escalada d'avui: per moments ens assemblem més a l'exèrcit de Pancho Villa que a tres "aguerrits alpinistes", ens falta una parella de piolets des d'ahir i ho solucionem passant els lliures cordes amunt i avall. La tàctica és senzilla, mentre Laura m'assegura en Pere està a l'aguait per avisar-me quan caiguin blocs de gel a traves del walki i tot seguit m'aferro fort als piolets i, sobretot, no aixeco el cap sota cap concepte.

Així anem guanyant metre a metre fins que la corda arriba al seu final, veig la reunió a la dreta en un lloc molt perillós, just on rebota tot el que els amics de dalt fan anar cascada avall, sense gaires més opcions començo a muntar una mica protegit a l'esquerra i quan ho tinc tot enllestit, aixeco el cap i veig brillar uns lluents parabolts a l'esquerra, salvats! Ara l'angunia és a la inversa, Laura i Pere pugen i jo de viva veu els aviso dels regalets que venen del cel. La reunió és aèria, penjada i molt incòmode, així que decidim sortir de nou al camp de batalla.

La següent tirada no és gaire vertical, però encara és molt exposada a les caigudes de gel i trobem trams de neu dura molt podrida que cal escalar a tota velocitat, però amb seguretat. A partir d'aquest punt l'escalada és més relaxada ja que estem una mica més a recer del constant bombardeig.

Tenim per davant el tercer llarg, és molt estètic: una rampa que poc a poc es va endreçant fins posar-se durant uns quants metres completament dret, ara que, malgrat la verticalitat, en tot moment la qualitat del gel dóna prou confiança i sobretot ens notem la motivació i soltura després de tants dies escalant.

Un cop superat aquest ressalt, al meu davant apareix l'espectacular darrer llarg, un magnífic i ample llençol glaçat d'un gel ben blau, com fa temps que no veiem. En aquest punt coincideixo amb la cordada teutona que tant ha matinat, ja estan rapelant la via, aprofito i els carrego els piolets pels companys d'avall. Els agafen amb cara de completa estupefacció, però no fan gaires preguntes, segur que s'imaginen que els entendre ben poc.

Un cop tots tres a la reunió i, després de veure els ullets libidinosos que ha posat en Pere al veure el gran pastís de fi de festa, li cedim gentilment el cap de corda. Puja amb solvència, com un nen amb piolets nous, són seixanta metres sense cap mena de treva, de fet a mesura que les forces van flaquejant, la verticalitat encara guanya uns graus més i al final li toca lluir-se per sortir-ne victoriós. Minuts més tard un alegre crit que arriba de ben amunt ens ve a dir que hem superat una nova batalla!

Vol du Bourdon, II/4+, 280m, Vallon du Diable

dijous, 15 de gener del 2009
Ummm! amb lo bé que s'està dins el sac ens hem de llevar amb el fred que fa fora, si la furgo sembla un congelador gegant, està tota coberta de glaç per dins, així no es pot anar enlloc! Ei, ara que hi penso: avui toca Vallon du Diable! paraules màgiques que m'espavilen de cop i la mandra s'esvaeix a l'instant. Fa temps que tenim ganes de conèixer aquesta vall perduda al mateix cor dels Ecrins i quina millor excusa que anar a fer alguna de les seves cascades. Després del frustrat intent del dimarts aquest cop no badem i en poc menys d'una hora ja estem embadalits amb les línies que cauen magnífiques pels vessants colgats de neu d'aquesta vall.

En vista de l'espectacle frisem per enfilar-nos a alguna d'aquestes meravelles glaçades, però amb les preses ens hem oblidat les ressenyes i no tenim clar quina triar, sobretot si tenim en compte els problemes que tenim per apreciar la veritable verticalitat de les cascades. Optem per ser conservadors i guaitem fins localitzar Hémos à Godo, ens hem decantat per aquesta prudent elecció per així començar per una clàssica i poder fer un tast del grau del sector i, si la cosa va bé, demà li picarem a alguna cascada més dura. La idea és bona, però no prospera, perquè a la que ens plantem davant Hémos à Godo veiem que ja hi ha una cordada i la cascada és prou encaixonada perquè tot el que caigui per dalt impacti directament sobre els de sota! La sort ja durava masses dies i això ens ha fet refiar, no hem matinat prou i ens han pres la davantera. Cap problema, tenim unes quantes cascades a la mostra disposició, l'únic inconvenient és que totes les que es veuen d'un grau assequible ja estan ocupades, però on va tanta gent entre setmana, és que ningú treballa! En vista de que no duem ressenya i ja ens estem encantant massa, tirem pel dret i a per la primera cascada que estigui lliure. Som afortunats i veiem que la més propera ja l'estan rapelant i, a més, un punt al seu favor és que no es tracta d'una successió de columnes i passos al limit de les nostres forces (almenys això és el que creiem al primer cop d'ull).

Imagineu-vos, amb els nostres problemes de vista que fan que lo vertical ens sembli rampós, com seria enfilar-nos pel que ja d'entrada té l'aparença d'una filigrana gelada! El temps just d'equipar-nos i els dos nois que rapelaven ja són a peu de via, són francesos, però això no és inconvenient per poder-nos comunicar, ells tenen ganes de xerrar i nosaltres d'obtenir informació. D'aquesta manera ens assabentem del nom de la cascada i el grau: el Vol du Bourdon , IV+. Bé, teníem ganes de provar una cascada més dura de les que havíem fet fins ara, doncs quin millor moment! En Josep comença a picar-li i podem comprovar de seguida que efectivament és més dura que les precedents, però no ja per la verticalitat, sinó per la qualitat del gel i mai més ben dit, el piolet colpeja, rebota i no hi ha manera de clavar-lo lo més mínim.

En Josep puja uns metres batallant-s'hi, posa un parell de cargols, però hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar. Dubta entre seguir o baixar i al final, en vista de les males vibracions que té, em demana que el despengi. Hi ha quelcom que no quadra, aquesta falta de confiança no és normal i quan arriba a baix s'aclareix tot: la fulla del piolet és trencada, amb raó no clavava, si és que així no es pot anar enlloc!

Ara que no ens aturarem pas per tan petit contratemps, encara ens queden dos parells de piolet i ja farem maniobres de corda per passar-nos material. En Pere pren el relleu i pica decidit amunt i més li val picar amb ganes, perquè encara que els seus piolets són ben sencers tans dies seguits de fred han deixat el gel com una pedra!

Per variar el llarg és més dret del que sembla i amb la dificultat afegida de la consistència marmòria del gel. Es una tirada llarga i treballosa, has de barallar cada metre que puges i no esgotar la paciència ni els bessons. Sort que ja portem uns dies escalant i no ens agafa de nou, de fet ja es nota al veure amb la solvència i seguretat que puja en Pere.

Un cop a la primera reunió ens mirem el segon llarg, de lluny es veia delicat, però des de més a prop li endevinem algun punt feble. S'està fent tard i el sol ja està picant a la part alta de la cascada, però no ens volem quedar amb les ganes i en Josep que sembla haver recuperat la confiança m'agafa els piolets i se'n va decidit a dalt.

Aquí el panorama és completament diferent, corre aigua per damunt del gel i has d'anar en compte com piques perquè sinó no desclaves els piolets. El llarg es posa ben dret, però en Josep puja amb una alegria i facilitat que ens deixa bocabadats, en no res és a la segona reunió i comença a fer maniobres estranyes. En un primer moment no entenem perquè munta una reunió de cargols havent-ne ja una de muntada dins una petita cova, però aviat se'ns fa la llum: clar, l'aigua que llisca per sobre la cascada allà es converteix en una autèntica dutxa!

Conseqüència, si aconseguim arribar minímament secs a la segona reunió un cop allà ens remullem ben bé, així que les cordes ja us podeu imaginar com queden. Ens ho prenem amb resignació, són els inconvenients d'escalar una cascada amb orientació sud gairebé al migdia. Amb recança descartem seguir amunt i optem per rapelar ara que les cordes encara no són gelades... i, no és broma, sinó vegeu com van quedar als pocs minuts!