Mentre pujo carregat les escales de casa, amb tots els trastos que em fet servir aquest dies a Oisans, sona el mòbil i és en Jordi, el mes fanàtic escalador de gel que conec, -Josep, vols que anem uns dies a Gavarnie?, està genial!- encara no tinc recuperats ni els braços ni la ment de les darreres escalades, però tinc clar que propostes deshonestes com aquestes no es poden rebutjar i menys en tan bona companyia. Uns dies més tard, de bon matí, ja estem de nou camí al Pirineu central. Fem parada i fonda a Bielsa, entrem a la vall de Pineta i està tot fatal, les altes temperatures han fos les generoses línies formades fins fa poc, en la carretera d'accés al túnel d'Aragnouet el panorama és igual de desolador. Però si hi ha un lloc on les cascades de gel aguanten des del primer al darrer dia de l'hivern, aquest és la boca nord del túnel i cap allà que anem.
La generosa cascada fa goig com sempre, però avui el panorama és ben diferent al que sempre havíem trobat aquí, no hi ha cues de gent al seu peu i estem els dos amb tot això per nosaltres sols. A en Jordi li falta temps per enfilar amunt, durant les seves primeres picades em diu que aquest any no ha punxat gaire i que assegurara bastant aquest llarg, i així ho fa!
En més de 30 metres fica un parell de cargols, tota una cosida per ell!! jejeje. Jo vaig al seu darrera seu aprofitant les “generoses” assegurances que ha posat i a més avui m'estreno en l'escalada vertical sense dragoneres, les sensacions i la llibertat que dóna són molt bones, però imagino que la pressió que faig de més sobre les eines, fa que tingui que fer nombroses parades per relaxar els adolorits avantbraços, la verticalitat es deixa notar i cal lluir-se en alguns passos.
Després de varis “sube y baja” buscant cada cop major complicacions ens decidim ficar-nos a la ruta més dura “ La Americana” un esvelt cigarro de grau 5, mentre rapelem ens adonem que està molt precària i si fos poc a la seva base té una evident fractura, optem per fer servir el seny i llencem la corda per dalt aquest cop i amunt que marxa de nou en Jordi, ell amb la seva soltura i carinyo habitual esgarrapa metre a metre l'esquifida i delicada estructura,
al seu darrera vaig jo, cal ser molt fi per poder progressar per aquí sense posar-te tants metres cúbics de gel per barret, qualsevol picada de mans o peus fet sense finura fa que tremoli tota l'estructura d'una manera massa sospitosa, cal pujar amb molt ganxejos i aprofitar el màxim de forats que ens regali la superfície gelada, amb fe i aguantant la respiració surto indemne per dalt.
Això tan sols era l'aperitiu que ens espera en els propers dies i enfilem contents direcció a la meca gelada del Pirineu, Gavarnie. La mateixa tònica de sempre aquí..., poble fantasma, matinada inhumana, aproximació bucòlica per boscos, il·lusions renovades i cert neguit del que tenim per davant. La primera imatge del circ un cop més ens deixa bocabadats, és genial la capacitat de sorpresa d'aquesta vall i com cada any quedem rendits davant la seva bellesa.
Les seves línies fins i tot aquelles mes garrepes en mostrar-se a la llum molts hiverns, avui fan molt de goig. Caminem sense presses, avui sembla que no hi haurà cap cursa per ocupar les anhelades línies glaçades dins aquest immens congelador.
Un matí gris ens acompanya durant tot el camí i a l'arribar a l'Hostelerie du Circ, passa a ser una copiosa nevada, ens quedem allà a veure com evoluciona i cada cop va a més i més... aquest paisatge magnific que torna a recobrir de blanc els seus boscos i parets es impagable, però no em vingut nomes a gaudir d'aquest espectacle fins aquí i marxem una mica capcots de nou avall.
Al poble la neu passa a ser aigua, durant la tarda, la nit i el mati següent no para de caure aigua i més aigua, fins i tot plou per sobre del primer mur i ens acabem d'adonar que les nostres esperances d'enfilar-nos també es van diluint poc a poc. La relació d'amor-odi que tinc amb Gavarnie és complicada d'explicar, va començar ja fa uns anys amb falta d'experiència, petits incidents, dolors inaguantables, males condicions, inesperats vols... , però sé que la mala sort no em pot perseguir eternament aquí i que algun dia tornaré exultant a casa, de moment només em puc riure de la meva mala fortuna i auto proclamar-me “El Carlos Sainz de Gavarnie”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada