" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

***Berguedana, II/3+, 90m i d'altres, Pedraforca

dilluns, 26 de gener del 2009
Avui és dia de no complicar-se massa la vida, jo vinc cansada de treballar tot el cap de setmana i en Jordi ha d'estar aviat, a la tarda, a Sant Cugat per anar al cole com diu ell. L'opció és clara: el Pedraforca, relativament a prop de casa i amb una aproximació ben curta, lo just per escalfar amb prou feines. De totes formes no ens fem masses il·lusions, les temperatures el cap de setmana han estat altes i no sabem ben bé què trobarem, però som optimistes i qualsevol excusa és bona per sortir a estirar les cames, que ens doni l'aire i passejar el material. Comencem a caminar passades les onze (horari de senyors amb bon esmorzar inclòs, jejeje!), no fa gens de fred, descartem baixar a les Miner com teníem pensat i continuem pista amunt. El terra és ben cobert de gel, però a l'arribar a la primera cascada veiem que és un torrent, vaja, esperàvem que estesin justetes, però no que fossin aigua!

La cascada de l'Arbret no fa millor pinta i seguim amunt, ja no ens en queden masses per triar, així que quan arribem al peu de la Il·lusions d'Hivern ens calcem els grampons i enfilem cap dalt. Ni ens molestem en treure corda, està bastant colgada de neu i els ressalts de gel són ben curt i més que difícils són precaris donada l'escàs gruix que tenen, de totes formes ja és prou entretingut!

En no res som dalt i ja que hi som ens apropem a la columna del Verdet a veure quina pinta fa. La meva sorpresa és majúscula: però si no hi ha columna! ha desaparegut sepultada per la neu i amb prou feines aflora el gel a l'estrenyiment de dalt. En Jordi que és curiós de mena tira amunt i un cop dalt em crida: és delicat, però es pot fer! Delicat, però si és una escaleta, on és la complicació penso jo.

Res tiro al seu darrere i a mitja columna entenc el perquè: el que semblava un simple forat al gel, és un veritable torrent d'aigua que s'escola per darrere i m'adono que estic escalant per una llengua de gel d'un pam de gruix. Si això s'enfonsa em donaré la dutxa del segle i la veritat és que no em bé massa de gust, així que acabo de pujar amb delicadesa i arribo on és en Jordi que encara riu. És d'hora, és el que té no parar-te a assegurar els llargs i fer tirades i decidim apropar-nos a la Berguedana que de lluny feia bona pinta. Em faria molta gràcia escalar-la sencera, la columna del primer llarg ja l'he feta un parell de vegades, però la llengua de glaç de la segona tirada mai l'he trobat amb prou gruix per ser escalable, ara que, “visto lo visto” segurament serà gel inconsistent sobre roca!

Però el Pedra encara ens guarda una sorpresa i, contra el que seria lògic, aquest cop el segon llarg és un preciós ventall de gel blau força prometedor, en canvi el primer llarg és una estructura granissada en forma de columna que amenaça en desfer-se en qualsevol moment. Ens encordem, ara sí, i tiro amunt. La columna és vertical, curta i ràpida d'escalar, bàsicament perquè qualsevol assegurança és supèrflua i ni em molesto en col·locar més que un simbòlic cargol.

De fet és ben fàcil d'escalar, el piolet s'enfonsa fins la creu i els grampons tallen el gel, així que val la pena no entretenir-s'hi i en un moment soc al peu del segon llarg muntant reunió de cargols, almenys que serveixin per algo més que passejar-los! Ara és el torn d'en Jordi, que en no res és picant el millor gel que hem trobat en tot el dia, els primers metres són delicats, perquè tot hi haver-hi gruix no és continuo i ha d'esquivar algun que altre tram de roca i herba que afloren del gel.

Però a mida que puja per aquest llençol glaçat d'inclinació moderada (70º-75º) el gel és més i més generós i pot picar sense por, un autèntic luxe! El llarg és ben llarg, gairebé quaranta metres de verticalitat mantinguda: ai, i en Jordi amb només quatre cargols, sort que el noi és prou solvent i ni els troba a faltar, bé quasi, potser un o dos més també li haguessin anat bé, jejeje!

A dalt una reunió amb dos parabolts i rapelable, que més podem demanar? Arribar a baix amb un sol rapel, fet! Amb seixanta metres i el xiclet de la corda s'arriba justíssim, però s'arriba, perfecte! A les quatre de la tarda ja som al cotxe i mitja hora més tard ben entaulats, ves per on quin dilluns més rodó!