Divendres, 8 de febrer del 2008
Després de un dia de descans i pair l'ascensió al Midi, no ens belluguem gaire lluny, cal aprofitar les bones condicions que s'estan donat a la vall de Tena i sobre tot a la seva serralada mes significativa la de Partacua, mes coneguda per Telera, una allargada paret de mes de mig quilòmetre de caiguda encara al nord i amb interessants vies de totes les dificultats. A les 7 del mati ja estem en marxa des de el pàrquing del parc faunístic de Lacuniacha, una llarga i suau pista ens fa avançar ràpidament mentres el dia es desperta i va donar color i posant formes a unes parets que per nosaltres son completament desconegudes,
tenim al cap l'ideia d' anar a escalar la goulotte del Croissant al Pavellon, pero quan veiem el seu punxegut cim alla al horitzó veiem o que es una un error d' impremta o una sàdica broma indicar les dues hores d' aproximació fins alla que marca en Mousel a la seva guia, davant nostre una amplia cordada de 7 persones enfilam direcció a cima Capullo, el primer contacte del sol amb la neu l'estova instantàniament i decidim canviar de plans i aprofitar la generosa trinxera que davant nostre estan fabricant, la pujada es constant i en dues hores i mitja ens plantem a una bifurcació entre dues marcades canals, preguntem on dimonis som, ja que nomes tenim un esboç dibuixat a ma de la via que tenien al cap al sortir, “ a la izquierda Mº Jose Aller y a la derecha Maribel, la ultima es disfrutona pero exigente!!” amb aquestes paraules ens acabem de decidir, a la dreta que ens anem!! ells es divideixen en dues cordades i davant nostre surten tres decidits a tornar a obrir petja sense descans, encara no em arribat nia veure el peu de via i ja portem gairebé mil metres de desnivell, quin escalfament!!. La canal es torna a bifurcar en dues i a la nostre esquerra ara si s' obra el corredor Maribel,
han estat gairebé tres hores fins aqui, les pendents abans de les dificultats es van redreçant significativament, el tall pel que progressem es prou marcat i amb esveltes parets a banda i banda, roca calcaria discreta i un paisatge obert sempre a les nostres esquenes que en tot moment no deixem de pensar en el nostre estimat Cadi que posat aqui semblaria de joguina. Esperem que la cordada de davant superi el primer llarg, son una parella de Donosti, en Willy i Raquel i un Canari en Diego, a la poca estona els reconec, els vascos han trepitjat molt Himalaia i algun 8.000 i el canari fa poc ha acabat els Seven Summits. Willy puja amb soltura de lluny sembla facil, quan arriban els segons el panorama canvia, els costa progressar, bufen molt, provant i provant... i així es primer un ressalt en gel fi i després una columna que de lluny semblava tombada i un cop a sobre d'ella es posa completament vertical, uns primers passos fins sense peus, un sol cargol i ràpid amunt que les piles s'acaben!!
dos pitons, triangulació i ... Laura amunt!! en no res ja esta aqui i segueix amunt ella, ens interessa anar enganxats a l'altre cordada perquè tot allò que caigui no agafi gaire velocitat amb nosaltres a sota, es treballa una cascada no gaire vertical, pero molt fina i delicada i gairebé sense asegurar.
El seguent llarg es per en Josep per començar te un curt ressalt de ganxeig coloca un cargol i a fer posturetes, quan esta en el moment de major emocio veu que el cargol ha foradat el glaç i es simplement testimonial, subidon i amunt!!
ara ja estem sota un bon desplom rocos, segurament el pas mes complicat de la via, Willy ens explica que ell sempre ho ha trobat amb glaç, Raquel es posa al capdavant i després de dubtes, deixar la motxilla i fotre molt de morro ens deixa a tots bocabadats, els altres tambe pujant amb mes o menys problemes, ara es el nostre torn, assegurem mes el pas, realment fa mandra fer-se mal aqui on cristo va perdre la bota, amb mes puteria que tècnica i mes cap que morro acabem punxant el gel d'a dalt i amunt.
Mentres Laura comença a barallar-se ia treure el material colocat un desesperat crit ve d' a dalt, Piedra, piedra!!! es desganyita Raquel, un immens bloc mida televisor baixa a tota velocitat canal avall, tots estem a cobert menys Laura que esta despitonant, ara em desganyto jo per saber de Laura . Per sort ha sortit volant per sobre seu, un gran olor a sofre envolta tot, l'ambient i fins que no apareix per les rampes cap a mi no estic tranqui,
si hagues caigut un quart d' hora abans segurament hagués fet strike amb els cinc a la mateixa reunio sense protegir. El seguent llarg es un altre tram de roca i mixt per una xemeneia , a priori mes facil pero igual de treballós i delicat,
apurem la corda pitonem c om es pot en una roca ben discreta i el final de la via ja s'intueix, ha estat una via treballada i emoció en cada un dels llargs una senyora via!! fem les darrers passes per voler deixar enrere el fred i el buit constant,
ja es mitja tarda, el sol escalfa i el dia es genial, mengem sense presses i ens delectem amb el paisatge mentres esperem als companys que estan a la via veïna, nosaltres desconeixem els rapels de baixada i que carai, estem molt a gust amb aquest gent tant maca, el rellotge corre ràpid tant com la caiguda del sol, ja sabem que el retorn sera sota la llum dels frontals, al final llençem unes cordes als Canarios i els esperonem per anar per feina, surten fosos, per alguns d' ells es el seu bateig alpi i juren no treures mai mes els gats dels peus!! Carenejem per la serralada capa l'oest fins arribar al pas de la Z, tres llargs rapels amb les seves llargues cues,
fins que arribem ja nit tancada a unes empinades rampes que poca poc van cedint inclinació, caminem rapids a pesar del cansament, pero només imaginar-nos a tots plegats al voltant d'una taula explicant la batalleta ens esperona. Avui un dia perfecte, via i companya inoblidables!!!
El Feixant tant punt es deixa veure com es posa tímid, ens donem llargs relleus obrint traça i les parades son minses, deixem les raquetes en un punt intermig per poder recollir de baixada i a partir d'ara tocarà anar a peu, al arribar a peu de parets ens portem una gran alegria aflora gel per les goulottes, es de poc espessor, veiem entre les dues marcades xemeneies que fa aquest vessant de la muntanya un fi i serpentejant fil glaçat, el just per poder pujar i passar por, ràpidament m'entren males idees, però sort en Jaume amb un comentari prou diplomàtic em dissuadeix, també es veritat que enfilar-se per aquest racó amb una sola corda i poca artilleria es una temeritat, la nostre via es la que esta mes amunt de totes però ara la rampa final i sobre tot l'entrada del corredor s'animem prou. Fins aquí han estat 4 hores anat per feina, definitivament mai podrà estar això massificat! la via es una marcat tall amb uns ressalts prou verticals tapats per la neu nova caiguda i confiem que sota d'ella es trobi l'anhelat gel al igual que hem vist a les seves línies veïnes, el primer llarg ja l'hem fet a pelo, i començaren just en el tram mes complicat de la via, amb el meu habitual i espatllat ull clínic em sembla que serà pa sucat superar això, m'encordo en simple i li dic que seixanta metres mes amunt muntaré reunio, que xulo soc!! als 10 minuts no havia avançat ni cinc metres que ja estava de nou a la reunio amb els dits glaçats i adolorits, lligant-me en doble, agafant mes material i amb cara d'ensurt, 
sota la neu només hi havia roca completament compacta o trencada, impossible ganxejar a les fissures i encara menys traccionar al gel inexistent. Jaume em comenta que encara estem a temps d'anar a una altra via, però jo continu opinant que només es aquest curt ressalt, pujo, recullo els piolets, canvio de costat i ara per la dreta, clavo dos pitons, m'aferro amb força a ells, fins que puc clavar les eines en neu mig consistent, ara només toca traccionar amb els peus volant enlaire, i la jugada aquest cop ha sortit be... ara progresso per una estreta goulotte picant i gaudint i just abans que torni a redreçar-se el terreny clavo per compromís un pitó a mig entrar, a mesura que em poso mes vertical. Aixeco la vista i un temptador llençol blanc s'enfila sobre meu, arribo a ell i ohhh sorpresa!! es tant sols més neu pols que tapissa la roca, en precari equilibri busco i busco sense trobar una bona fissura on aferrar-me abans que els tremolor de peus doni pas a tastar la “solidesa” del pitó posat força metres mes avall, netejo una irrisòria fissura i faig entrar la punteta d'un clau, el suficient per respirar alleugerit per uns instants. Un parell de metres a la meva esquerra se m'il·luminen els ulls, un vell i rovellat pitó, amb els nervis a mil vaig en la seva busca fins que arribo a ell i per sort no m'aferro fort, ja que el trec amb la ma, un micró tasco, un alien, una altre punta de pitó i aconsegueixo triangular quelcom semblant a una reunió. Jaume amunt!!! i en poca estona escolto com els seus esbufecs s'apropen a mi. Jo amb la meva superba visió li dic que el següent llarg es prou mes fàcil, i si vol encapçalar-lo ell, esta convidat. Per un moment dubta, però el seu seny es torna a imposar. 
Ara m'assegura uns metres sota la reunió, aquí es massa petit i exposat. Amunt de nou... ganxejos, pitonatge complicat, roca desfeta, el cos enrere, en fi..., un gaudir!! acabo per la via rapida amb artifo-alpi, aquest llarg molt mes complicat i sever que l'anterior.
Ara només busco un bon emplaçament per abandonar una baga i sortir d'aquest infern en que estem ficats, aixeco la vista de nou amunt i sembla ara sí que les dificultats ja han quedat enrere (be... el mateix pensava al principi de cada llarg!!). Quan Jaume em diu l'hora que es, ho tenim clar, ha saltat pels aires un horari digne. Dos ràpels i avall que la muntanya sempre ens estarà esperant.
