Ahir ens havien explicat que aquesta cascada es trobava en molt bones condicions i cap allà que anem, però novament les bones notícies corren ràpid i nosaltres, que no hem matinat gaire, paguem les conseqüències. Laura aquest cop no ve, té una bon cop al dit gros de la ma i no el pot doblegar, així que, davant de l'exigent via que hem triat, opta per anar a fer una llarga excursió per la vall. D'aquest sector guardem molt bon record, de quan vam venir fa dos anys a escalar Nadia, però en aquesta ocasió no està formada.
L'aproximació és curta i evident, però sobretot molt "coaccionadora", ja que en tot moment tenim sobre els nostres caps la via que pensem escalar. Costa deixar de mirar la darrera tirada, la que dóna el grau a la via, una llarga, estètica i vertical columna. Per allargar l'agonia veiem que avui anirà per llarg, per tot arreu cordades i a peu de via d'altres esperant per entrar-hi i aquí no podem fer dreceres com ahir, massa vertical i exposat, a més es rapela per allà mateix.
Per sort la sala d'espera és de luxe, un petit niu d'àligues asoleiat, asoleiat i amb supèrbes vistes. En la primera cordada que baixa ens trobem a la Cecilia Buil que ens diu que la columna final està delicada, la seva encaració est fa que porti molta estona rebent el sol de ple i les assegurances són per riure.
Després de tres llargues, però agradables hores, deixem d'agafar bronzo i ens posem a escalar que per això hem vingut. En Jordi comença el primer llarg, de nou les apreciacions enganyen i allò que semblava una mica ajagut, un cop estas dins ho trobes d'allò més vertical i cal la màxima concentració, tant per progressar com per tenir el radar alerta a tot allò que ens poden regalar des de dalt. El següent llarg és per en Josep, però li està costant agafar la confiança necessària després del seu ensurt a Gavarnie. Ben mirat a en Jordi se li ilumina el somriure al saber que ell tornaria repetir i allà va! una fotogènica sortida del segon llarg i es perd de vista fins que no ens retrobem a l'arbre de la següent reunió.
Ara sí que la visió és ben coaccionadora al tenir cara a cara el "xurru" que vèiem quan aproximàvem, ara bé, tenim prou temps per pair-ho. Davant nostre un curs de nivell avançat, uns pocs progressen amb els cargols posats i d'altres amb la corda per dalt, tot plegat fa que l'espera de nou sigui llarga i ara, a més, sense sol. També entenem per què dimonis tots ells pujaven amb unes voluminoses motxilles, pocs llocs més bucólics per dinar que sota aquesta espectacular bauma. Per fi ens arriba el torn, Jordi de nou amunt, molta seguretat i poques assegurances, se li nota com gaudeix. Per dins d'en Josep corre un sentiment ambivalent d'il·lusió i dubte, és el primer cop que s'enfronta a aquetes dificultats, li anirà bé per recuperar la confiança que darrerament no troba.
Són trenta metres de verticalitat sense descans, ara les condicions són prou bones ja que el sol ha desaparescut i tant l'escalada com l'assegurament és fiable. Ho trobem prou picat, però a mitja columna els braços ja estan destroçats i els punts de repòs, amb el cos tirant enrrere són testimonials, amb paciència i sense malbaratar cap força de més la columna queda a sota, quin viote!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada