dimecres, 30 de maig del 2012
Excursions per escaladors i escalades per excursionistes, que fàcil és caure en els tòpics. Però en aquest cas no és una cosa ni l'altra, sinó ganes de compartir una bona tarda amb un parell d'amics prou eixelebrats per seguir-me allà on els hi proposi amb la millor de les disposicions. Si no m'he descomptat és la quarta vegada que vinc a aquesta ferrada.
El darrer cop va ser l'estiu passat, amb en Marc i quatre amics més que s'estrenaven en aquestes travesses verticals. Començarem, també, al migdia i el resultat va ser el previsible, se'ns va fer tard i com que acabar-la a les fosques no ens acabava de fer el pes, sensatament, vam optar per una discreta retirada.
Això sí, tots ells molt cofois amb l'experiència i, com no, de les sensacions del pont tibetà, segell distintiu de la ferrada i plus d'emoció garantit. Podem dir que amb el temps aquesta ferrada s'ha acabat convertint en una clàssica i raons no li falten.
De dificultat moderada, té trams on ja cal tibar, però sempre et dóna l'opció d'escollir la dificultat optant per una o altra variant, detall que la fa apta per a tots els públics.
Menció a part el pont nepalí, uns vuitanta metres al més pur estil circense. Diuen les males llengües que és el més llarg d'Europa, el cert és que un cop hi estàs penjat es dóna el curiós efecte que l'extrem oposat no es belluga de lloc per més que tu exhibeixis les teves millors dots de funambulesc per arribar-hi.
En Marc ja l'havia fer, però no l'Enric, així que per no privar-lo del plaer de fimbrejar suspès del buit el repetirem tots gustosament, això sí uns més convençuts que els altres. Val a dir que la ruta està força ben trobada, ressegueix la cinglera jugant amb baumes, desploms i flanquejos per donar dinamisme i color al tema.
Però pels que de debò vulguin emoció s'han tret de la màniga una variant que gairebé requereix tècniques d'escalada per sortir-se'n. La Tosquera, desplomada, de passos molts llargs i pocs graons t'obliga a guardar pila per no acabar fos de braços.
Només cal fixar-vos en els curiosos protectors cilíndrics amb molla incorporada que hi ha als fraccionament per comprendre que una caiguda és una possibilitat real. Els trams de bosc entre els encavalcaments sorrencs de la cinglera són l'excusa perfecte per recuperar forces abans d'encarar el contrafort final, resolt de forma francament imaginativa.
I així culminem la piràmide del Turó de Pugsagordi (927m) mirador plàcid de la plana osonenca, obert a tots els vents que fan onejar la senyera que el guarneix. Descens distès, tot són riures i anècdotes per l'Enric i en Marc que poc a poc van fent seus aquests camins de ferro i això és el que veritablement emplena, passar una bona estona en el caliu de tan agradable companyonia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada