*** Aleta de Tiburón (150m, 6a+), Paret d’Aragó, Montrebei

Dissabte, 9 de novembre de 2024

Aquesta tardor de dies freds i boires obliga a les alçades. Busquem un sol que sembla haver restringit els seus dominis a les magnífiques plaques que culminen la Paret d'Aragó. Tan sol havia estat un cop a la Feixa dels Espàrrecs i no n'era conscient de la bellesa d'aquests murs sorgits directament del mar de núvols.

La puresa de la placa hi pren forma. L'Aleta de Tiburón ens permet fer-ne un tast. Clàssica de factura perfecta on hi prima el detall, intuïm que rere la simetria de franges que la delinea hi ha la clau de pas. Calcari que es navega, d'una intensitat que només es troba a Montrebei i tacte excepcional.

Hi confies des de l'instint. Breu i lluminosa, la línia conjuga intriga i esveltesa. És difícil imaginar l'elegància de la que és capaç fins que t'hi enfrontes, ha convertit en un plaer aquest retorn.

Notes d’interès vertical: Aleta de Tiburón (ressenya final post), delega amb encert i criteri la responsabilitat de navegar a l’elegància de la placa. Una via on la precisió que exigeix la sobrietat del gest suma. Bella en forma i per l’esveltesa de l’espai que conté.

- Ben oberta el setembre de 2014 per Chavi Raventós, Remi Bresco i Luis Alfonso.

- Semi-equipada amb tendència a mínims, en general poques assegurances i tan sols en punts claus. A les tirades trobem ponts de roca en mal estat, escassos pitons i bolts on la dificultat augmenta i la roca fa ostentació de solidesa. Reunions en conjunt bones i en còmodes repises (R1 i R2 d’un parell de bolts, R3 d’un bolt, però fàcil de reforçar, R3bis inexistent i ni cal, ja que estem a la feixa, R4 en un arbre).

- De material necessitem quinze cintes, tascons petits/mitjans, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1) i repetir de tòtem groc a C0,75.

- Calcari increïble englobat dins d’una visió clàssica. Roca de tacte aspre i adherent que pren forma de murs compactes ratllats per vistoses franges horitzontals. En general demana imaginació i traça per equipar les fissures que ens surten al pas. El primer llarg és l’únic amb roca delicada i trams trencats que demanen atenció. A mig recorregut la via guanya l’aresta i és quan l’aleta que li dóna nom adquireix dimensió pròpia.

- Grau correcte, tot i que cal dur-lo ben après. El tercer llarg és el que marca la dificultat de la via, difícil de llegir, exigeix solidesa en la tècnica (6a oblig).

- Compromís mitjà, equipament just i predomini de la placa la fan obligada, tot i que sempre hi ha un mínim d’opcions per protegir amb flotants. Solitud i llunyania del lloc compensades per la brevetat de la via.

- Orientació sud, paret lluminosa que es fa càlida en dies freds, tot i que l’alçada manté les temperatures a ratlla.

- Traçat simple i net que posa en relleu l’elegància de la placa. Una primera tirada discreta dóna pas a dos llargs esplèndids de verticalitat i exigència creixents. Murs impecables de gest i tacte exquisits on saber navegar i tenir bona tècnica són claus amb una lògica que ens ve a trobar a mida que els escalem. Darrer llarg breu, bonic i contundent que si s’escala aprofitant el diedre de la dreta es protegeix de luxe.

- Accés, des de la part alta del poble de Viacamp prenem la pista asfaltada que porta a l’alberg de Montfalcó. Quan duem poc més de cinc quilòmetres de pista, a l’alçada d’una torre d’alta tensió trobem una explanada a mà esquerra i al seu extrem una pista secundària de terra en baixada. Trenquem per la pista de terra i uns tres cents metres més endavant ens deixa en una explanada amb una bassa on aparquem (enllaç maps). En cas de pluja podem trobar la pista de terra enfangada (delicat), millor deixar el vehicle a l’inici, en l’esplanada a tocar de la pista asfaltada.

- Aproximació, des de la bassa seguim per la pista, al poc arribem a una bifurcació on anem a la dreta per una nova pista barrada al pas de vehicles amb una tanca metàl·lica. La pista és llarga, puja suau primer i després fa un llarg flanqueig fins les immediacions del cim de Montsec de l’Estall. A mig camí ignorem una pista secundària que surt a l’esquerra i abans d’arribar a la carena estem atents perquè en el punt on la pista es difumina i fa un marcat gir a la dreta trobem unes fites a l’esquerra on comença un sender que baixa per una llosa de pedra i va a buscar la carena. Seguim el sender mantenint-nos prop del cingle sense fer cas de les fites que baixen cap a la paret (retorn de vies). Remuntem un petit promontori i quan el sender torna a baixar tres fites grans i properes marquen l’inici de la baixada cap a la Feixa dels Espàrrecs (1h).

Baixem ben atents a les fites per un sender que amb algunes desgrimpades senzilles ens deixa a la feixa. El camí segueix avall per la feixa, sempre proper a la paret, creuem sota la via Engrunes de Montrebei i un bon tros més enllà sorgeix de la paret la robusta aresta, l’aleta del tauró. La nostra via és la primera d’aquest pany de muralla, inicials AT gravades a l’inici. Pocs metres a la seva dreta comença la Pilastreta dels Pardals (P i fletxa gravada). L’Aleta de Tiburón està abans d’arribar als ràpels/cordes fixes (1h30min des de cotxe).

- Descens, acabada la via busquem el corriol que remunta a l’esquerra (oest) per la carena mateix o proper a ella i que va fent-se cada cop més clar a mida que ens apropem al punt on hem iniciat el descens cap a la Feixa dels Espàrrecs. Un cop aquí tan sols queda desfer el camí d’aproximació (1h45min). Regulacions, possibles en mesos d’hivern/primavera per nidificació.

A Montrebei per breu que sigui la via la sensació sempre és grandiosa i l’Aleta de Tiburón, amb el toc original que li dóna l’aleta, és una línia singularment atractiva. Escalada de finura sempre interessant on l’estètica és raó de ser.

conspiradorsdelavertical:Lau&Raimon

π

ressenya Luichy (la millor se'ns dubte)