*** Via del Bolo, (125m, 6a+), Mallo Cored, Riglos

Dimecres, 24 de gener de 2024

Quan els braços diuen prou és el moment dels Mallos Pequeños. Vana il·lusió, la verticalitat tot i que concentrada en un pany més breu, segueix igual de rabiosa. El Cored s'encarrega de deixar-ho clar. Mallo robust, arrelat amb tanta força que s'alça sense el do de l'esveltesa.

Imatge corroborada pel tamany de còdols tan insignes que fins i tot donen nom a la línia, via del Bolo. La referència és inconfusible. Murs engrescadors que et fan tibar i buscar més del que esperàvem. La fórmula funciona. Atlètica i enginyosa, gaudim del plaer simple d’una escalada neta i aèria.

Prenem el relleu a un parell de voltors com habitants de les alçades i apurem a fons la visió d'aquest regne veí on l'Aguja Roja és sobirana. Un darrer mur magnífic, de roca gris i tan aspre que gairebé fa fàcil el desplom, confirma que hem encertat de ple amb la via. Fa temps que no visitava el Cored, en tenia ganes. Cada mallo té el seu cel i el d'aquest és tan serè com recordava.

Notes d’interès vertical: Vía del Bolo (ressenya Sendero Límite), línia moderna que sap trobar el seu espai al costat de rutes de tall més clàssic mantenint la verticalitat com a protagonista. Va directa i l’encerta, navega amb habilitat per murs de còdols rotunds i breus desploms que ens recorden que a Riglos els braços mai descansen. Bona opció per una jornada en que necessitem fluir.

L’any 1955 es va obrir la primera via al Mallo Cored, la Oeste Clàssica, actualment a la seva dreta trobem una de les darreres obertures, la via del Bolo, oberta el juliol de 2012 per l’equip de Sendero Límite (Julio Benedé, Luis Royo, Carlos Budría i Carlos Roy).

Via completament equipada (bolts, ponts de roca i un parell de pitons anecdòtics). Llargs difícils els més assegurats, d’alguns bolts pengen cintes que permeten acerar d’aquella manera. Totes les reunions muntades i rapelables. Poc material necessitem, tan sols catorze cintes, estrep opcional.

Roca, conglomerat del que no te n’acabes de refiar en conjunt, però prou sanejat per tibar quan toca. Excepte el darrer llarg, de roca gris, adherent i compacta en la resta sempre hi ha algun tram al que li falta solidesa. A destacar la mida d’escàndol de còdols i cantells del primer llarg, en la resta el tamany oscil·la en un rang més ampli que deixa marge fins i tot a passos de finura i equilibri.

Grau amb caràcter, atlètiques i tècniques cal aguantar-li el pols a algunes tirades (V+/6a oblig). Compromís baix gràcies al bon equipament i la còmoda logística de l’escalada. Orientació oest, descans de sol al matí.

Traçat rotund, força el pas aprofitant bolts i la generositat del còdols en els trams més verticals. Oportuns flanquejos demostren que sap el que es fa alhora de triar la línia més certa. Primer i darrer llarg els més durs i obligats, murs amb passos desplomats i aèria elegància que els fa destacar. Assenyalar per diferent l’atractiu diedre de la segona tirada i l’esveltesa de l’aresta de la quarta. Tot i no tenir-hi niu, és fàcil trobar voltors al coronar l’agulla on hi ha la quarta reunió.

Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (3 euros/dia).

Aproximació, anem a la part alta del poble i trenquem a la dreta, el carrer es converteix en pista. Deixem enrere les últimes cases i avancem en direcció est per un marcat camí amb marques de GR (Camino del Cielo) que planeja sobre el poble avançant cap al fons de la vall. En una primera cruïlla anem a la dreta i en la següent a l’esquerra seguint sempre pel camí principal fins arribar a l’alçada de l’Aguja Roja i el Mallo Cored on trobem un trencant que hi puja (fita).

Remuntem un lloms de pedres i matolls fins una bifurcació (rètol indicador) on prenem el sender de l’esquerra que ens deixa a la base de la cara sud del Mallo Cored. Voregem cap a l’esquerra i al tombar la cara oest tan sols hem de localitzar el bolo gegant que dóna nom a la via (30min). Un pont de roca i una cinta amb el nom penjada d’un parabolt senyala l’inici. A l’esquerra de la via del Bolo trobem la característica xemeneia de la Oeste Clásica (foto situació blog Caracoles Majaras).

Descens, des del final de la via guanyem la carena cimera i la recorrem sencera atents al vessant dret per trobar una sabina amb cable d’acer i argolla situada uns metres per sota de la cresta. Un sol ràpel de 55m ens deixa en un petit coll.

Tenim dues opcions, baixar per la incòmoda tartera que recorre la cara est del mallo, o bé buscar la instal·lació que des del coll mateix i amb un ràpel de 25m per una estreta canal ens deixa a la part alta de la cara oest. Baixem resseguint la paret i en cinc minuts som de nou a peu de via. NO feu cas de la corda fixa que baixa per la canal, s’acaba abans d’arribar al terra i queda una desgrimpada final delicada. Retornem per camí ja conegut al poble (40min).

La Via del Bolo se la podria considerar una clàssica actual, troba una bona línia i la presenta amb un equipament que ens centra plenament en l’escalada. Atlètica i atractiva, demostra que els Mallos Pequeños mantenen el caràcter.

companydeviatgeiatzars:Lau

π